Álex Cano, capità i llegenda de l’invicte CE Europa

La paraula ‘responsabilitat’ apareix en la primera línia del seu diccionari particular. Tant en l’àmbit familiar i laboral, com en l’esportiu. El seu és un bon exemple de la dualitat amb què un futbolista semiprofessional viu el seu dia a dia. «Tinc un fill. No continuaria jugant amb 34 anys si aquest esport no fos la meva passió. Sortir a les quatre de la tarda em permet compaginar la meva feina amb el futbol». L’equip entrena en horari vespertí. «Pots viure una mica d’això, però amb qualsevol imprevist et quedes sense equip ni feina. Tinc clar que, en aquestes categories, no s’ha d’apostar tot a una sola carta. Animo la gent que estudiï i es formi. Si després ha d’arribar alguna cosa més, ja es veurà», raona.

«Representem molta gent. Gràcia és un barri important. Aquest és un club especial i amb identitat, defensem uns valors, els dels nostres seguidors. No hi ha cap afició com la de l’Europa a Tercera Divisió. El curs passat, no vam viure un ambient com el que hi ha al Nou Sardenya ni a camps de Segona RFEF. Això és impagable», assegura.

La ferida del descens

El conjunt dirigit per Ignasi Senabre lidera el Grup 5 de Tercera RFEF amb un ple de victòries fins a la data (8 de 8), rècord del club en una arrencada de lliga. A més, l’Europa és l’únic dels 460 equips que competeixen entre Primera Divisió i la cinquena categoria del futbol espanyol a fer gala d’aquesta condició.

Cano es mostra satisfet amb l’inici de campanya, però no vol distraccions. Malgrat estar vivint la cara més amable del futbol, la ferida deixada pel descens de la campanya passada encara no ha cicatritzat. La idea és poder guarir-la del tot una vegada finalitzi la temporada. «La falta d’experiència ens va condemnar i no vam poder escapar de l’espiral de mals resultats», lamenta.

El camí és el correcte, però no val desviar-se. «Volem recuperar la categoria i hem de tornar a pujar com sigui. No pararem fins a aconseguir-ho», garanteix el central, sabedor de primera mà de les dificultats que comporten ascendir a través d’un ‘play-off’. En els últims nou anys, l’Europa ha participat en cinc promocions d’ascens i d’aquestes en va enllaçar quatre des del 2013 fins al 2016. L’última, el 2020. En totes va sortir creu. «Volem estalviar-nos la via llarga. Hi influeixen molts factors i és molt complicat», apunta.

Res que valgui veritablement la pena en la vida és flor d’un dia. Poques persones com l’Álex per ratificar-ho. «Em va costar 12 anys aconseguir l’ascens amb l’Europa a Segona RFEF. El dia en què vam pujar, com a campions de grup, al Nou Sardenya davant el Cerdanyola [25 d’abril del 2021] és, sens dubte, el moment més especial de la meva carrera. La gent va saltar al camp i va ser una sensació brutal, molt emocionant. Em vaig treure un gran pes de sobre», admet. «¡Ho vam aconseguir per tossuts!», afegeix, al mateix temps que reafirma el seu compromís i fidelitat a l’equip al qual va arribar el 2009 i del qual mai s’ha separat. «Sempre he tingut opcions d’anar a equips de categoria superior, però enlloc podria trobar el que tinc aquí», explica amb franquesa.

Al llarg de l’última dècada, la massa social del club també ha viscut canvis notoris. L’arrelament de l’equip al barri està cada vegada més consolidat. El naixement el 2013 del fidel grup d’animació Eskapulats, el qual acompanya els seus jugadors en tots els desplaçaments, n’és una bona prova. L’aposta de l’entitat per exposar públicament la seva postura sobre problemàtiques que afecten de manera diària la nostra societat ha tingut una gran acceptació entre els seus socis i les seves sòcies. El setembre del 2021, l’Europa es va declarar contrària al feixisme, al masclisme, a l’homofòbia, al racisme i al ‘bullying’. «No hauria de ser notícia que una entitat esportiva es pronunciï respecte a aquests temes, però ho és», reflexiona Àngel Garreta, cap de premsa del club. «Em sembla fenomenal. No volem ser un club més, sinó un que deixi empremta entre la gent», reivindica Cano.

La dupla amb Alberto González

Una altra de les singularitats del conjunt de la Vila de Gràcia és la d’una dupla única en el futbol estatal. Alberto González, un altre dels capitans de l’equip i quart futbolista amb més aparicions en la història de l’entitat (348), va arribar al Nou Sardenya, com Cano, gràcies a Pedro Dólera, ara tècnic de l’AE Prat. «És l’entrenador que més m’ha marcat en la meva carrera. Vaig estar amb ell gairebé la meitat dels anys que va estar aquí. El 2015 vam guanyar la tercera Copa Catalunya de la història del club davant el Girona FC al nostre estadi. L’hi dec tot», destaca l’Álex.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Els dos futbolistes van coincidir amb l’expreparador ‘europeista’ al CD Marianao Poblet abans de fitxar pel seu equip actual i pràcticament fa 15 anys que juguen junts en l’eix de la defensa. Entre tots dos sumen 769 partits oficials amb l’‘escapulada’. «Som parella de centrals de fa tota la vida. N’hi ha prou amb una mirada per saber el que pensa l’altre o què és el que hem de dir a l’àrbitre», revela Cano amb un mig somriure, autor de 50 gols amb la samarreta de l’Europa. El segon més recent, anotat fa escasses setmanes al camp de la UE Tona des del centre del camp i amb l’esquerra, la seva cama teòricament menys hàbil. El nom del capità també apareix entre els deu màxims golejadors històrics del club.

L’aventura d’Álex Cano en l’Europa no destaca per la seva convencionalitat, precisament, sinó que té tots els ingredients per convertir-se en un relat per als més romàntics d’aquest esport que ara brilla a base de «picar molta pedra», sempre des de la humilitat i posant els interessos del club per davant dels propis. La seva és la història d’una llegenda del futbol de fang, del que no atrau les grans masses i corre el risc de mantenir-se en l’anonimat. Tanmateix, l’Álex té clar què és el que el fa seguir endavant. I no és cap altra cosa que l’agraïment del Nou Sardenya, de l’afició que sustenta una entitat històrica del futbol català, fundadora de la Primera Divisió. Aquest és el seu veritable reconeixement. El de la seva gent.