Només Modric i Amrabat poden evitar la final Messi-Mbappé

Arribat aquest punt i després d’assistir ahir a la nit, ¿oi?, a la (gairebé) autèntica final del Mundial, un apassionant França-Anglaterra que va acabar amb una demostració de distinció, bon guanyar i més bon perdre, no com el poligoner final de l’Argentina – Països Baixos, sota investigació per part de la FIFA, que no s’atrevirà a res de res, només podem pensar que seria miraculós, autènticament miraculós, que l’exèrcit del meravellós i virtuós Luka Modric pugui imposar-se al cor de l’Argentina i la picardia de Leo Messi i/o que el portentós i entusiasta grup de valents i aguerrits que comanda el no menys fornit Nordon Amrabat (¿quant val ara aquest tot terreny?) impedeixi que la campiona França de Kylian Mbappé intenti repetir títol a Doha. Pel camí se’n van anar a casa, sí, en un mar de llàgrimes, ídols com Neymar Júnior i, ahir a la nit, Cristiano Ronaldo.

Com guanyar un Mundial

¿Com es guanya un Mundial?, li van preguntar al seleccionador argentí Lionel Scaloni abans d’abandonar Buenos Aires. «Jo, més que dir que el Mundial el guanya qui defensa bé, diria que el guanya qui és intel·ligent i, per descomptat, qui té, en moments determinats, la sort del seu costat. Cal ser cauts. El campió serà aquell que sàpiga quan atacar i quan defensar. No crec de cap manera que el Mundial el guanyi un equip que avassalli, no, que estigui sempre en camp contrari. Guanyarà l’equip que millor s’adapti al dia a dia, a cada partit i, dins de cada partit, a cada moment, bo o dolent. La intel·ligència forma part del futbol; cal entendre que, si no ens convé o no va bé, cal fer una altra cosa».

Cap dels quatre semifinalistes, ho sento (o no), són la vuitena meravella del món. Els quatre han patit tant, tant, per classificar-se com els mèrits que van fer els seus quatre rivals a quarts per haver sigut ells els premiats. Una cosa sí que va quedar clara en aquesta Copa del Món: el tiqui-taca, la bogeria per la possessió, el joc combinatiu no és d’aquest món, és molt difícil imposar-se, acabar guanyant una competició així amb aquest tipus (bonic) de futbol. Cal saber jugar a tot. Si no tens alternativa, com no la va tenir Espanya, mors en el camí.

Si alguna cosa ha demostrat aquest Mundial és que les quatre seleccions (Brasil, Països Baixos, Portugal i Anglaterra) que van tenir més possessió en els enfrontaments de quarts se n’han anat a casa. Van perdre davant d’equips que van saber guardar la porteria i, en el millor estil del Reial Madrid, vostès ja m’entenen, van jugar al «dit i fet» per superar l’eliminatòria i convertir-se en els supervivents del xoc. Ningú, sens dubte, va jugar inicialment tan bé com l’Espanya de les 1.000 passades, ni tan sols aquelles que també volen la possessió i el teva-meva, com el Brasil, Bèlgica, Portugal i Alemanya, però totes aquestes ja són a casa.

Final presumible

És possible que molts creguin que serà molt difícil impedir que s’imposi la lògica en unes semifinals que no són gaire glamuroses, però aquestes tres setmanes de competició han demostrat que no es pot considerar derrotades seleccions com Croàcia i el Marroc, que són on són per mèrits propis. És més, ni tan sols Leo Messi, i molt menys Kylian Mbappé, que ahir a la nit va fer un partit lamentable, totalment anul·lat per Jordan Henderson i Kyle Walker, garanteixen que els seus equips estiguin en la somiada final o en una de les finals més esperades, els dos ídols del PSG, cara a cara.

Una cosa està clara: l’enfrontament França-Marroc de dimecres vinent cal viure’l a París, on habiten 1.5 milions de marroquins. O al port de Marsella. Aquest sí que pot ser un espectacle únic. Si alguna cosa està tenint de bonica aquesta Copa del Món és veure com una selecció africana, el Marroc, ha ficat tot un continent entre els quatre millors equips del món per primera vegada. Veure plorar els rics i veure com disfruta Amrabat i companyia al provocar el galimaties i la felicitat dels seus, menys afavorits que les grans potències mundials, converteix el futbol en una cosa meravellosa i il·lusionant.

«Si a l’inici del Mundial vostè m’hagués dit que ens classificaríem per jugar una de les semifinals, superant Bèlgica, Espanya i Portugal, li hauria dit que està vostè boig i que és impossible», va explicar ahir Walid Regragui, el principiant seleccionador del Marroc, que no ha perdut encara cap partit amb la seva selecció. «Però el que hem fet ha sigut amb molt sacrifici, coratge i amb el suport de la nostra gent. No som fàcils de guanyar. Tàcticament estem molt bé. Sabem que tenim jugadors tècnics i tenim sort, sí, també hem tingut sort. Ara ens ha tocat França, formidable. Estic content, és el meu segon país».

Hi ha qui deu dir, qui deu pensar, que hi ha més bogeria a l’Argentina i/o a França que a Croàcia i/o al Marroc. ¡Mentida! Quan un país té la seva selecció en les semifinals d’un Mundial, quan està tan, tan, tan a prop de ser el millor del món, tot es desborda, tot i tohom, en qualsevol racó del món.

¿I si guanya el Marroc?

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

De la mateixa manera que és mentida també que el somni de Messi, en el seu cinquè Mundial, com a tancament d’una carrera inigualable, única, sigui superior al del joveníssim Mbappé. No és cert. Si Mbappé repetís títol quatre anys després, el convertiria en un noi rècord de rècords, en el millor, sí. Ja ni els explico el que significaria per a Modric fer, quatre anys després, el salt del subcampionat al títol celestial. I el que sí que provocaria el col·lapse mundial, no marroquí, ni tan sols africà, ¡mundial!, seria que ‘superman’ Amrabat coronés el seu país com a rei planetari.

I vostès i jo, que poc sabem d’això però que no ens hem perdut ni un sol partit d’aquest Mundial, sabem, pel que hem vist i com ho hem vist (Kane va fallar el penal de l’empat ahir a la nit i la falta directa de Rashford, en el minut 100 amb 18 segons, va fregar l’escaire de Lloris) que tot és possible a Qatar.