La infància estremidora de Modric també mereix una Copa del Món

La frase que el futbol et deu alguna cosa és una frase tan gastada com la llegendària, popular i desgastada sentència del tècnic Vujadin Boskov que «futbol és futbol», pronunciada, probablement, com a justificació d’una derrota quan estava a la banqueta del Saragossa, el 1979. Ningú li deu res a ningú, ja que, probablement, analitzada la situació (privilegiada, d’altra banda) d’aquests vuit centenars de futbolistes, el futbol ja haurà tornat a cada un d’ells tot el que li van donar. O més.

El Mundial de Leo

No cal dir que aquest dimarts (20.00 hores) i dimecres, a la mateixa hora, es decideixen les dues semifinals i en sortiran les seleccions i els futbolistes que el futbol pretén premiar, diumenge vinent, a la gran final. I avui, amb l’Argentina, a l’Argentina, davant 48 milions de fanàtics bojos, bojos, bojos, es presenta, de nou, un equip, ‘albiceleste’, liderat per Lionel Andrés Messi, al qual tots, tots, fins i tot els que manen al futbol (ho ha dit i repetit diverses vegades el mateix Gianni Infantino, president de la FIFA) creuen, en efecte, que el futbol deu, no més del reconeixement que té, perquè és impossible, sinó tota una Copa del Món per a ell solet.

I la pregunta, hores abans d’aquest incert Croàcia-Argentina, seria, si el futbol deu un Mundial a Messi, amb 35 anys, ¿què deu a Luka Modric, amb 37 anys, un dels futbolistes que més ha contribuït, no només a l’aparició de la bellesa en un terreny de joc, no només a protagonitzar i ensenyar el futbol més senzill i eficaç que existeix, no només a les victòries més espectaculars dels seus equips, especialment el Reial Madrid i el Croàcia, sinó a l’exemplaritat, imatge, comportament, distinció i bondat sobre un camp de futbol?

S’ha explicat moltes vegades, sí, però potser, no ho sé, aquest és un bon moment, no perquè ningú desitgi, i menys jo, que es repari aquest deute (Modric ja és feliç amb el que té i ha aconseguit per als seus), però hauríem de recordar la infància i joventut esgarrifosa, estremidora, terrible que va viure Modric, supervivent amb la seva família (o part) de la sagnant Guerra dels Balcans.

«Anava amb els seus animals i sempre tornava a la mateixa hora», va relatar un cop, en una redacció escolar, el bo de Luka Modric, nascut a Zadar, en relació amb el seu avi. «Però aquell dia no va aparèixer. Van tornar els animals sols. Llavors, el van sortir a buscar, però jo sabia que no el trobarien». Sí, el van trobar, sí, però cosit, afusellat, a 500 metres de casa seva. Modric tenia aleshores 6 anys. I mai, mai, va oblidar aquell moment que tant el va impactar, que va trigar gairebé 30 anys a recordar, a tornar-lo a verbalitzar.

El petit Luka, que es va reconstruir junt amb la seva família, és el que avui, com sempre, saltarà al camp liderant, gairebé invisible i amb botins de camussa, silenciós, però eficaç com pocs, cerebral com cap, una selecció, que, com totes les croates, tant de bàsquet com d’handbol o amb el seu ja característic gorro de waterpolo, competirà representant un dels pobles més petits del món, més competitius de la Terra i amb millors atletes, sigui la disciplina que sigui.

Molta gent ha posat, contràriament al que succeeix, sí, amb Leo Messi, data de caducitat a Modric els últims anys. I ell continua obrant prodigis. A l’última Eurocopa, amb un més que preciós i impactant gol davant Escòcia, es va convertir en el jugador croat més veterà a marcar en aquest torneig, amb 35 anys i 286 dies. Curiosament, com reflectia, la setmana passada, el diari argentí ‘La Nación’, ja tenia el rècord invers, és a dir, s’havia convertit en el més jove a fer un gol, amb 22 anys i 273 dies, en un partit davant Àustria.

Aquella redacció escrita als 10 anys que la mestra no només va elogiar, sinó que va guardar com una relíquia, explicava que, «tot i que soc petit, he passat molta por en la meva vida. La por de la guerra i dels bombarders és una cosa que estic superant a poc a poc. El succés i la sensació de pànic que mai oblidaré va ocórrer fa quatre anys quan els txètniks (nom que rebien els guerrillers pertanyents a una organització nacionalista sèrbia) van matar el meu avi. L’estimava molt. Tots ploraven i jo no entenia per què el meu avi estimat ja no tornaria més. Em preguntava si als que li van fer això i als que ens van fer fugir de casa nostra se’ls pot dir persones».

Després d’aquell assassinat i amb el conflicte bèl·lic creixent a la regió, la família de Luka va caminar 60 quilòmetres per boscos i muntanyes per poder-se refugiar a Zadar. I es van allotjar a l’Hotel Kolovare. «Vivíem quatre persones en 20 metres quadrats. No puc dir que la meva infància no fos feliç, era dura, però la recordo amb alegria. Érem molts nens els que estàvem en aquella mateixa situació i, per sort, davant l’hotel teníem un descampat on podíem jugar a futbol i ho fèiem contínuament sense pensar en el que passava al nostre voltant».

Acostant-se al títol

A la seva autobiografia ‘Mi partido’ (2020), Modric va explicar que va portar els seus fills (l’Ivano, de 12 anys; l’Ema, de 9, i la Sofia, de 4) al poble on es va criar, tot i que va preferir ometre alguns detalls d’aquells durs, dolorosos i desagradables dies. «Només volia que el coneguessin, que veiessin el llogarret on em vaig criar, però no els vaig parlar del que va passar. En el futur, hi haurà coses que sí que els vull explicar, tot i que mai serà la història completa».

No dic, ¡per Déu!, que Leo Messi no es mereixi, ¡i tant que sí!, una recompensa tan increïble com aquesta Copa del Món, que ja s’hi ha acostat, gairebé l’ha acariciat amb les puntes dels dits, ni més ni menys que Luka Modric, actual subcampió del món a Rússia 2018. Dic que el líder de la selecció que s’enfrontarà a ‘la Pulga’ també representa un poble ansiós d’arribar a aquest mateix cim i, sí, tan mereixedor de la cimera com l’apassionat poble argentí, que ja sap el que és disfrutar d’aquell instant.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

«Vaig tenir un camí difícil», continua relatant Modric a l’explicar la seva vida, «però l’important és no cedir. Hi va haver obstacles, hi va haver alts i baixos, però sempre has de creure. Les coses que van passar em van fer més fort. Puc dir que soc dur. Quan passes pel que jo he passat és molt més fàcil acceptar algunes coses que succeeixen a la teva vida més endavant i, sí, també parlem de futbol, és clar que sí, al qual les victòries s’entremesclen amb les derrotes».

Pot ser que, al conèixer una mica més el contingut de la motxilla de records durs, o barreja d’alegria i plor, que carrega Luka Modric, puguem entendre per què l’estrella croata es va convertir en el jugador més elogiat dels quarts de final quan, enmig del galimaties i l’eufòria dels seus companys, després d’haver eliminat el Brasil, ell es va dirigir, pausadament i a consciència, a consolar el seu joveníssim company Rodrigo, del Reial Madrid, desolat després de fallar un penal («has sigut valent de tirar-lo; recorda: això et farà millor futbolista i d’aquesta en sortiràs més fort»); el mateix Neymar Júnior, que el va acollir als seus braços i va inundar l’espatlla del croat de llàgrimes, i, també, el seu amic Casemiro.