Mor ‘O Rei’ Pelé, plora la pilota

Ha mort ‘O Rei’. I la pilota s’ha quedat per sense monarca per sempre. Plora trista i abatuda la pilota perquè ha mort Pelé. Ha mort Edson Arantes do Nascimento (Tres Coraçoes, Minas Gerais, 23 d’octubre de 1940). Tenia 82 anys. Estava ingressat des del 29 de novembre passat a l’Hospital Israelita Albert Einstein de Sao Paulo, com indicava el comunicat mèdic, per «fer-li teràpia quimioteràpica del tumor de còlon identificat el setembre del 2021».

La família de la llegenda brasilera s’havia citat les últimes hores al costat del seu llit hospitalari per l’avanç del tumor que presagiava la imminència del desenllaç. El seu fill Edinho, que en els anys 90 va jugar de porter al Santos, va publicar la vigília de Nadal una foto a Instagram que avançava l’esdeveniment. A la imatge se’l veia sostenint la mà del futbolista més important del Brasil. «Pare... Et dono tota la meva força».

Figura eterna

Pelé va encarnar el futbol del segle passat sense saber que era, en realitat, el futbol del segle que va venir després. Un futbol que ja no existeix. Un futbol perfecte, que va trepitjar el paradís a Mèxic-70, on va aconseguir el Mundial i el tricampionat que el van elevar a l’eternitat amb el Brasil. Va debutar amb la ‘seleçao’ a Suècia-58 (tenia 17 anys) i va ser campió, un títol que va revalidar a Xile-62, frustrat el seu idil·li a Anglaterra-66 abans de tornar-se a cosir a l’estadi Azteca mexicà la tercera estrella de campió al món.

Jugador de club (va estar al Santos des de 1956 fins a 1974) abans d’explorar el territori nord-americà transformat, com sempre va ser, en un pioner amb la seva aventura innovadora al Cosmos (1975-1977), epíleg a una carrera de somni.

No s’entén el futbol sense la creativitat infinita d’‘O Rei’. Davanter, interior, volant, mitja punta... De tot era. I tot en un, amb un joc que va honrar el ‘10’ que es manté per sempre en la memòria col·lectiva de milions d’aficionats. Els que el van veure jugar i els que han sentit parlar meravelles del seu futbol elèctric, imaginatiu, astut, precís i, sobretot, avançat al seu temps.

Dentro de uma criança mora o potencial de ser o que quiser, a imaginação criativa, o bem mais puro e o sonho de transformar o mundo em um lugar melhor. Neste Dia das Crianças, que todos nós possamos aprender mais com a pureza de seus corações. Feliz Dia das Crianças, meus amigos. pic.twitter.com/oJX8e84YB2

— Pelé (@Pele) 12 de octubre de 2022

Innovador i pioner

Tan avançat que ni tan sols ara, acabada d’arrencar la segona dècada del segle XXI, ningú gosa acostar-s’hi. D’‘O Rei’ només n’hi ha un. No n’hi va haver cap abans. Ni tampoc després. Ja no queda ningú del panteó de llegendes que ha anat perdent, a poc a poc, i sota la inexorable llei del temps, tots els seus integrants.

Primer va morir Alfredo Di Stéfano, argentí i el més pròxim que va existir a Pelé. Va ser el juliol del 2014. Després, moria Johan Cruyff, l’ideòleg de la revolució holandesa que va canviar la mirada sobre aquest esport, fins i tot des de la derrota. JC no va necessitar guanyar per transcendir i colar-se en la memòria col·lectiva perquè va alterar totes les estructures. El transgressor moria el març del 2016. Després, Diego Armando Maradona, el més pròxim a Di Stéfano. O sigui, el més pròxim possible a ‘O Rei’. Ara fa dos anys. El 25 de novembre del 2020.

Va resultar innovador perquè no va emprendre cap aventura europea. El Santos va ser el club de la seva vida ja que s’hi va estar gairebé dues dècades (1956-1974). Només el va abandonar per acabar la seva exitosa i inigualable carrera als Estats Units obrint mercats nous al Cosmos de Nova York (1975-1977), avançat com va ser sempre al seu temps.

Tá rolando o media day dos #MeninosDaVila pra #Copinha e tem uma novidade no escudo do Peixão! 👑⚪️⚫️ pic.twitter.com/bKJzZXAaga

— Santos FC (@SantosFC) 27 de diciembre de 2022

El nen que Waldemar de Brito va portar al Santos amb una frase que era tota una profecia. «Aquest nen serà el millor jugador de futbol del món». Tan de pressa anava que cremava totes les estadístiques prèvies debutant amb el seu club sense tenir encara 16 anys i estrenant-se poc després amb la selecció brasilera al vell i ja inexistent Maracanà. I contra l’Argentina.

Va començar sent suplent amb el Brasil. Va aparèixer en la segona meitat. Tenia 16 anys, 8 mesos i 17 dies. El 7 de juliol de 1957 va aparèixer Pelé als ulls del seu país. I del món. A partir d’aquest moment no va deixar de causar sorpresa, transformat amb el pas dels anys en el millor jugador del segle XX per la FIFA, guardó a què es va afegir el que li va brindar el Comitè Olímpic Internacional (COI) com a «millor esportista del segle XX» culminant una llarga llista de condecoracions, entre les quals s’inclou la consideració de Cavaller d’Honor de l’Imperi Britànic o ciutadà del món per l’ONU.

Un nen sorprenent

Perquè la història d’‘O Rei’ es va construir en les Copes del Món. Mai hi va haver un jugador com ell. Ni abans. Ni tampoc ara, capaç com va ser de ser elogiat fins i tot «pels no-gols», com va passar el 1970. Però el relat de Pelé arrenca el 1958 quan comença el seu regnat després que el seu Brasil, era un nen, caigués eliminat en el Mundial de 1954 contra Hongria en els quarts de final, pròleg de l’era més gloriosa del ‘futebol’ brasiler.

A Suècia aquest nen va marcar sis gols en tot just quatre partits. Tenia només 17 anys. I el millor encara havia d’arribar com va demostrar a Xile-62 conquistant el bicampionat, fent un petó a la Copa Jules Rimet. Els partits encara no es podien veure per televisió, i es gravaven en cintes i es podien veure al Brasil l’endemà.

La tradició oral explicant el que era Pelé tenia ara un argument audiovisual, i van patir amb la lesió muscular del talent del Santos en el segon partit del torneig. Llavors no hi havia canvis i va haver d’acabar tocat. Amb prou feines va jugar dos partits, però la ‘seleçao’ es va sobreposar a la seva absència i va guanyar el segon títol consecutiu, una cosa que encara avui no ha aconseguit cap altre país, superant a la final Txecoslovàquia (3-1, gols d’Amarildo, Zito i Vavá).

La tortura d’Anglaterra-66

Després, va arribar el fracàs d’Anglaterra-66 on una desastrosa preparació prèvia del Brasil fusionada amb la persecució que va patir Pelé, lesionat ja en el primer partit contra Bulgària, per la qual cosa no va poder estar després contra Hongria. Va tornar després contra Portugal i va ser víctima d’una cacera sense fi. En aquella època no hi havia targetes i la violència era ingovernable.

Joao Pedro Morais, el rude i agressiu defensa lusità, que va clavar dues puntades de peu que van fer sortir Pelé del camp. El van treure a puntades de peu. I no és cap exageració. Ni de bon tros. Va sortir sense poder recolzar el peu, jurant-se a si mateix que no tornaria a una Copa del Món. Promesa que va eliminar quatre anys després quan va arribar a la perfecció a Mèxic-70, on el seu futbol va il·luminar l’estadi de Jalisco (Guadalajara) i l’estadi Azteca (Ciutat de Mèxic), on la utopia es va fer futbolista. L’art d’‘O Rei’. Tres Mundials resumits en un sol jugador.

Força, Rei @Pele 👑❤️ pic.twitter.com/7M15fKg99v

— CONMEBOL.com (@CONMEBOL) 3 de diciembre de 2022

Notícies relacionades

Multimèdia | Els cinc magnífics del futbol: ¿quin és el millor?

El Girona, triomf d’una gestió moderna

«Pelé ja era el millor molt abans de ser-ho i continua sent-ho, el mateix després d’haver-ho sigut», va escriure Armando Nogueira, el millor cronista del futbol brasiler, contemporani com va ser de la inacabable i exitosa carrera d’‘O Rei’. El mateix que va certificar amb una frase el que va ser, era i serà sempre. «Si Pelé no hagués nascut home hauria nascut pilota». 

Amb la seva mort, no només plora el Brasil. Plora el futbol perquè ha perdut per sempre el seu monarca.