El Madrid tem no recuperar-se del tsunami blaugrana

El Madrid, Florentino Pérez, Carlo Ancelotti i Modric&Cia, que se les prometien tan feliços, van ser, de sobte, sacsejats per un espectacular Barça, que es va apropiar de la final de la Supercopa davant la mirada atònita de milions de teleespectadors, el desconcert de ‘Carletto’ i la impotència, per primera vegada en molts, molts, anys, d’un equip, que no va competir en cap moment, perquè el seu primer xut a porteria data del minut 69.

Ningú parla a Madrid que s’ha perdut un petit torneig. Ningú parla a Madrid del que va ser, només, una mala nit. Ningú creu que Ancelotti espetegarà els dits i tot canviarà de sobte. No, no, a Madrid diuen, afirmen, asseguren, confirmen que el descens al desastre, als inferns, es veia venir.

Declivi total

Després d’una arrencada espectacular (14 victòries i dos empats, en els 16 primers partits de la temporada), ha vingut el descens a la mediocritat: 4 victòries, 4 derrotes i dos empats en els últims 10 partits. Ningú diu que aquesta renúncia, aquesta impotència, aquest abaixar els braços, no només davant el Barça, formi part de l’estratègia física, tècnica, per estar al màxim en els mesos que es decideixin els títols. ¡Ni parlar-ne!

Uns diuen que ja n’hi ha prou d’amistats perilloses com les que manté Florentino Pérez amb Joan Laporta i lamenten que, a l’estiu, quan la junta blaugrana travessava dificultats per renovar Gavi, «els l’havíem d’haver robat, però el pacte de ‘no agressió’ ens ho va impedir». D’altres diuen que ‘Carletto’ està antiquat i entregat a les ‘vaques sagrades’ del vestidor blanc com Courtois, Kroos, Modric i Benzema, i que els deixa fer i juguen sempre els mateixos. En el fons, ells el van fer bicampió i més que això: etern. I fins i tot hi ha qui diu, afirma i repeteix que «el problema és que aquesta plantilla, aquest equip, estava dissenyat perquè el liderés Mbappé i, al final, no va venir». Vaja.

I, en aquest sentit, són molts els que recorden la carambola per la qual ‘Carletto’ va arribar a la banqueta blanca. Desaparegut Zidane, el Reial Madrid va topar amb la negativa dels italians Conte i Allegri per assumir el càrrec i, de sobte, Ancelotti va trucar a José Luis Sánchez, mà dreta de Florentino, per demanar-li la cessió per a l’Everton d’un jugador blanc i es va produir el fitxatge miraculós, que generaria nous títols enmig del declivi futbolístic de Barça i Atlètic i, per descomptat, de la loteria, primitiva, bonoloto i el ‘gordo’ acumulat en les eliminatòries de l’última Champions.

Ancelotti està seriosament preocupat i, se suposa, que Florentino Pérez i Sánchez, també, és clar. A la lona electoral de Joan Laporta («ganes de tornar a veure-us») se suma el fet que el Barça té un estadi en ruïnes, es veurà obligat a traslladar-se a Montjuïc, deu més de 1.500 milions, s’ha endeutat pels diners que (encara) no té, però acaba d’humiliar, sí, sí, humiliar, li dolgui o no a Ancelotti, en tota una final de Supercopa. Mentre el Reial Madrid està a punt d’inaugurar un estadi del futur segle, els seus comptes estan intactes i és (encara) bicampió de Lliga i Champions. Però...els joves bons vesteixen de blaugrana: Gavi (18 anys), Balde (19) i Pedri (20).

‘Carletto’, que no és un tècnic apocalíptic i que les ha vist (i superat) de tots els colors al llarg de la seva exitosa vida a les banquetes de grans clubs, comença a estar preocupat i no ho ha ocultat aquests dies als seus millors amics. ¿Per què?, doncs senzillament, perquè Ancelotti només confia en la seva guàrdia pretoriana. I no perquè funcionin amb el pilot automàtic, sinó perquè considera que «futbolistes de categoria, de nivell, de l’altura del Madrid, amb què poder guanyar LaLiga o la Champions, només en té quatre: Courtois, Kroos, Modric i Benzema. Tots els altres són, simplement, promeses o bons futbolistes, jugadors per acompanyar, de complement, però cap és una estrella planetària, ni Vinicius».

I Courtois, Kroos, Modric i Benzema sumen 135 anys. Malgrat que el locutor més famós de la radiodifusió espanyola va cridar enmig de la final de la Supercopa «¡escalfa Zidane!, ‘Carletto’ sap que el seu lloc no corre perill aquesta temporada. Ha guanyat tant i de manera tan convincent per a Florentino (una altra cosa és el futbol que practica) que pot permetre’s un any en blanc. I és que això és, també, del que es parla ara a Madrid: de viure un any en blanc, tot i que els que repeteixen que «el Madrid sempre torna» assenyalen que tots, el Manchester City, el Liverpool i fins i tot el PSG, estan igual que ells.

Quan el 29 de desembre, una vegada (gairebé) oblidat el Mundial, li van parlar a ‘Carletto’ de ser el futur seleccionador del Brasil, el dia abans de visitar Valladolid i patir, patir i patir fins a aconseguir un triomf (un altre més) immerescut, el ‘mister’ italià va dir que ell no se n’anirà del Reial Madrid «fins que m’acomiadin». O fins que espremi, diuen molts, l’última gota de Courtois, Kroos, Modric i Benzema, cosa que la pedra llançada per Xavi, el contundent 1-3, la impotència mostrada davant els culers a Riad i el tsunami que ha provocat el primer títol del nou tècnic blaugrana, han començat a posar en dubte.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

La desesperació a Madrid ha començat a notar-se en més d’un tertulià, que no només lamenta el paperet que estan fent futbolistes com Hazard, Odriozola, Vallejo o Mariano, sinó la venda de Casemiro al ressuscitat Manchester United, no descobrir (i aprofitar) el gran futbolista que era Odegaard, líder del líder de la Premier, l’Arsenal d’Arteta, o, fins i tot, que ja és molt recordar, la desaparició del japonès Take Kubo, ara ídol de la Reial.

Això sona, amb perdó, a desesperació, a poca fe en els que hi ha o, simplement, a començar a posar en dubte, aquesta vegada, sí, aquest any, sí, que, potser, el Reial Madrid no torni. O no torni aquest any. Ja vindran el nen Endrick, el futurista Bellingham, el gegant Haaland o, evidentment, Mbappé mateix.