Xavi destarota Ancelotti, rei de les finals

I l’hi va sortir ahir a la nit, a l’Aràbia Saudita, cert, en una competició més negoci de la Federació Espanyola de Futbol i del Kosmos de Gerard Piqué que futbolera, però, per petit que sigui el títol, és la primera corona que es posen Xavi i 14 culers més de la seva plantilla. I, sobretot, no oblidin que no es tracta d’on jugues o què guanyes, sinó a qui guanyes i com el guanyes.

Abraçant el 4-4-2

I en aquest sentit, Xavi i els seus nois, per cert, renunciant al 4-3-3 mític –gairebé religiós– i utilitzant un 4-4-2 polivalent, amb un Gavi portentós, magistral, enorme, golejador i assistent com a tercer davanter per la banda esquerra, va donar tota una lliçó tàctica, tècnica, de futbol, de control, de fam, d’ambició, de determinació i, sobretot, d’estil preciós, eficaç i únic (és a dir, del Barça) a tot un tècnic com l’italià Carlo Ancelotti, a qui va deixar pensant (i a Florentino Pérez i a tota l’afició merengue) si el que van veure va ser l’autèntic Reial Madrid, campió de Lliga i de Champions o, simplement, una representació devaluada d’un equip que, dels últims 10 partits, només n’ha guanyat quatre, n’ha perdut quatre i n’ha empatat dos.

Xavi, que no havia guanyat cap final com a entrenador del Barça, va passar la mà per la cara a ‘Carletto’, repeteixo, el va deixar pensant (i molt) i va trencar una col·lecció de 10 finals guanyades consecutivament pel míster blanc en els últims 13 anys i 14 trofeus acumulats en les 19 finals jugades. És més, Xavi, que encara no s’explica per què alguns vam parlar i escriure de ridícul culer a Alacant contra l’Intercity, va poder comprovar, a l’Aràbia Saudita, com no cal ser eliminat de la Champions tot just començar, com li va passar a ell, perquè un periodista li pregunti a l’entrenador del Reial Madrid, després del trist, aburgesat, indolent, ineficaç, desmotivador i lamentable partit jugat contra el Barça, si l’1-3 li havia semblat una humiliació. «Parlar d’humiliació em sembla una falta de respecte», va assenyalar un lacònic Ancelotti.

El Barça va vorejar el ridícul davant l’Intercity, en la Copa, en què va guanyar en el minut 120 gràcies a Ansu Fati, però ahir a la nit el Reial Madrid va ser humiliat pel Barça, pel plantejament ambiciós, assenyat, famolenc i necessitat de Xavi Hernández i pel desplegament d’un equip, més jove que veterà, amb tres jugadors bojos, portentosos, gairebé únics: Gavi (18 anys), Balde (19) i Pedri (20).

Té raó Xavi quan diu que el problema, a partir d’ara, serà seguir així o convèncer els seus futbolistes que, si ho han fet una vegada (ho veuen: faltava el partit rodó ¡ja és aquí!), ho poden fer cada dimecres, cada dijous, cada dissabte o cada diumenge, no importa la competició o el rival.

El mateix equip que gairebé, gairebé, mereix perdre contra el Betis va destarotar el doble campió de Lliga i Champions després d’haver eliminat el campió de Copa, per conquerir el seu títol número 98 (76 d’espanyols i 22 d’internacionals) i empatar a ceptres amb el conjunt merengue: 68 d’espanyols i 30 d’internacionals.

Feia 21 mesos que el Barça no conquistava cap títol. Feia molts mesos, també, que el Barça no es comportava, durant 90 minuts, amb l’autoritat, el joc, l’estratègia, la determinació, el convenciment, la il·lusió i les ganes d’agradar d’ahir a la nit, a l’Aràbia Saudita, on, sens dubte, va demostrar tenir més fam perquè tenia més necessitat.

Era mentida, o això va semblar des del minut 1, que el Reial Madrid volgués continuar ampliant la seva vitrina. «La panxa mai està plena», havia dit ‘Carletto’ i, no obstant, el Reial Madrid semblava un equip petit, xulo, altiu, suficient, jugant al ritme dels ‘legends’ creient, com ha passat moltes vegades, que guanyaria i/o remuntaria quan volgués.

Ancelotti, sense paraules

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Va guanyar qui va voler guanyar. Va jugar qui va voler lluir-se. Va vèncer qui més ho necessitava. Va ser campió qui s’ho va merèixer. I, per fi, aquest grupet de joves famolencs van demostrar, repeteixo, amb el tradicional i flexible 4-4-2 (que espero que ningú critiqui a Xavi, al contrari, que l’hi elogiïn), que han arribat per creure-s’ho, per quedar-se, per col·leccionar samarretes de rivals derrotats i ampliar les vitrines d’un museu, ara trontollant per les obres, que continuarà creixent de la mà d’una generació que, almenys, a Espanya, té prou futbol per liderar LaLiga en solitari i conquerir la Supercopa contra el campió de (gairebé) sempre.

És ara, sí, com va recordar Xavi després del partit, el moment de demostrar, amb continuïtat, regularitat i determinació, que allò d’ahir a la nit es pot i s’ha de repetir en cada partit, tot i que ningú ha dit que sigui fàcil. Simplement, mai havia passat. Ja hi ha un partit rodó. I contra el Reial Madrid. I contra Carlo Ancelotti, que en els últims 13 anys no havia perdut cap final. Xavi va destarotar el mestre i el va deixar pensant. Que ja és molt. Ho és tot.