Xavi reconstrueix el Barça amb Dembélé i De Jong, acomiadats per Alemany

Era, més o menys, la mateixa època en què el mateix Alemany convocava, gairebé clandestinament, al seu despatx del club un bon grapat de periodistes per demanar-los que l’ajudessin, perdó, que ajudessin el Barça, a desprendre’s de Frenkie de Jong, un jugador massa car que volien treure’s de sobre per poder alleugerir, al més aviat possible, la nòmina de la plantilla blaugrana.

La reconstrucció

Un any després, el relat blaugrana s’ha transformat de tal manera que els dos jugadors que no volien veure ni en pintura s’han convertit en homes vitals per reconduir la situació tant a l’hora de descartar, en els partits importants, el mític 4-3-3, convertint-lo en un eficaç 4-4-2, gràcies a un trotador i fi estilista De Jong, que fa les funcions de quart centrecampista (descartant el tercer davanter), com transformant l’aguerrit Gavi en el nou Iniesta, per la banda esquerra.

I Dembélé, que, gràcies a l’impuls d’Alemany, va arribar a ser xiulat i odiat pel Camp Nou, és ara el noi que ha convertit el que va començar sent el Barça de Laporta, va seguir com el Barça de Lewandowski i va passar per ser el Barça de Xavi, en el Barça de Dembélé, aquell noi descol·locat, desubicat, que trucava a les dues de la matinada a Josep Maria Bartomeu per agrair-li que l’hagués fitxat per al Barça i rebia com a única resposta: «Ousmane, són les dues del matí i ja hauries de portar quatre hores dormint».

Perquè una cosa és el bonic relat que sempre sol acompanyar el discurs del Barça i una altra, molt diferent, la realitat. Una cosa és dir que el 4-3-3 és inamovible i una altra que t’adonis que, per fer front als grans i fins i tot golejar-los, com va fer l’equip de Xavi contra el Reial Madrid en la Supercopa de l’Aràbia, sigui més assenyat protegir-se amb un quart centrecampista, sobretot si és molt millor que el teu tercer davanter.

Una cosa és dir que no vols guanyar 0-1 al Bernabéu «sense jugar bé» i una altra que vagis acumulant ja diverses victòries, bones victòries, triomfs lluitats i molt soferts, tan vàlids com les brillants pallisses d’anys enrere, per seguir líder de LaLiga i semifinalista de la Copa del Rei.

Per això, al final (i al principi, però mai s’ha atrevit a dir-ho), Xavi sap que, en el seu primer gran any, no té més remei que abraçar qualsevol victòria i, si és necessari (com ho és, no pot permetre’s cap luxe) sortir davant la Reial Societat amb Ter Stegen entre els pals i no amb Iñaki Peña. D’això tampoc n’hem parlat aquests dies i aquest, el relleu poruc (jo diria més que assenyat: ¿imaginen el que li haguessin dit si cau davant la Reial amb Peña a la porteria?), és un altre símptoma del tsunami de realitat (i necessitats) a què s’enfronta Xavi davant el relat.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

I una cosa més. Seria tot un senyal de sensatesa, dic, que esperéssim tres o quatre partits més per afirmar, per assegurar, per dictar que aquest és el Barça de Dembélé. Dic, no sé, aquest noi les ha fet de mil colors com per suposar, com ahir vaig sentir d’un atrevit tertulià de l’emissora més escoltada de Catalunya que, «després de Messi i Mbappé, ara ja hi ha Dembélé».

Una miqueta de per favor, ja que després de la victòria del Barça en la Supercopa també crèiem que havíem vist la llum i contra el Getafe i la Reial Societat, aquest equip va acabar demanant l’hora.