L’ombra del dopatge ressorgeix en el futbol italià: «Mai vam saber què preníem»

El 6 de gener el futbolista italià Gianluca Vialli moria als 58 anys en un hospital de Londres a causa d’un càncer de pàncrees que li havien diagnosticat el 2017. Uns dies abans, el 16 de desembre, el jugador serbi Sinisa Mihajlovic, que havia jugat en diversos clubs transalpins, moria als 53 anys a causa d’una leucèmia amb què lluitava des de juliol del 2019. Dues morts aparentment aïllades que no tenen a veure res entre si. 

Tanmateix, arran de la mort del que va ser davanter del Cremonese, Sampdoria, Juventus i Chelsea, unes paraules de Dino Baggio reobrien un tema maleït en el futbol italià, el de les conseqüències de l’abús de medicaments que mai van acabar de catalogar-se com a dopatge. Les paraules de Baggio van posar de nou el focus al ‘calcio’: «Tinc por per mi, els estan passant coses a massa futbolistes: malalties, morts... No preníem coses estranyes, eren coses normals. Però s’ha de veure si, amb el temps, el cos les sap expulsar o si se’t queden dins. Molts van parlar també de la gespa dels camps, dels seus productes... Luca se’n va anar massa aviat de les nostres vides. S’hauria d’investigar sobre les substàncies i els suplements que vam prendre en aquella època. Certament no era dopatge perquè Antidopatge mai em va sancionar. Però eren drogues, que són coses diferents de les substàncies que s’utilitzen avui». 

Dies després, el romanès Florin Raducioiu, exjugador, entre d’altres, de Bari, Verona, Brescia i Milan, a més de l’Espanyol, va admetre en una entrevista al mitjà ‘Sport Report’ haver consumit substàncies i medicaments en la mateixa època: «Ens posaven un degotador amb un líquid rosa. També vaig prendre alguns medicaments. Trucaré al metge que ens portava a Brescia per entendre més sobre els medicaments que vaig prendre a Milà, Brescia o Verona. No sabíem el que estàvem rebent. Sempre ens deien que es tractava de vitamines, de glucosa. Sempre ens posaven el degotador amb el líquid rosa en la vigília dels partits. Ho recordo perfectament. A Milà preníem altres coses, era més tema de pastilles».

Walter Sabatini, jugador als 80 i director esportiu en diversos clubs posteriorment, s’ha afegit a aquest corrent d’opinió: «Les sospites són consistents i fins i tot justificables. Quan tenia 20 anys, els metges ens posaven injeccions i no sabíem què ens injectaven. Em posaven puntualment dues injeccions abans de cada partit sense fer mai una pregunta. Mai vam saber què preníem». 

Aquest debat destapa els dubtes sobre l’ús massiu de medicaments en el futbol italià durant dècades. Filippo Ricci, corresponsal de ‘La Gazzetta dello Sport’ a Madrid, adverteix que «les paraules de Dino Baggio després de les morts de Mihajlovic i Vialli han reobert aquest tema, que sempre ha generat molta inquietud a Itàlia. Des de la investigació de Guariniello o els casos d’ELA a la Fiorentina, és un tema amb què hi ha una especial sensibilitat a Itàlia».

Guariniello investiga

El novembre del 2002 la mort prematura de l’exfutbolista Gianluca Signorini als 42 anys va disparar les alarmes. La causa de la mort va ser una malaltia degenerativa, l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica), també coneguda com a ‘malaltia de Gehrig’. Va despertar unes sospites que es van traduir en l’obertura d’una investigació per part del fiscal de Torí Raffaele Guariniello, encoratjat per les protestes de les viudes d’alguns exfutbolistes morts anteriorment. El fiscal va obrir un cas que es va batejar com ‘les Viudes del ‘Calcio’’ sobre la mort prematura de futbolistes italians en les dècades dels 70, 80 i 90. Les dades reunides van ser demolidores: entre 1960 i 1996 van morir almenys 400 futbolistes de les sèries A i B; 70 d’aquestes morts van ser per tres malalties: càncer, leucèmia i ELA. Cridava especialment l’atenció l’últim, perquè la malaltia de Gehrig només afecta el 0,01% de la població. Tanmateix, entre els futbolistes d’aquelles dècades es va disparar al 2,7%. 

El cas més paradigmàtic va ser el de la Fiorentina, on van morir fins a quatre jugadors dels 70 (Beatrice, Longoni, Saltutti i Ferrante) i cinc futbolistes més van presentar malalties rares. La viuda de Pino Longoni va insinuar que la mort del seu marit i dels seus companys estava vinculada al dopatge. Longoni, jugador de la Fiorentina del 1969 al 1970, va morir amb 63 anys a causa d’una malaltia degenerativa que li va estrènyer les artèries del cervell. Beatrice va morir de leucèmia amb 39 anys el 1987; Saltutti, d’un atac de cor als 56 el 2003, i Ferrante, de càncer de les amígdales amb 59 anys el 2004.

Els metges de la Fiorentina van reconèixer haver medicat els seus jugadors amb Corteza per estimular la producció d’hormones i augmentar la massa muscular, i amb Micoren, un tònic cardíac que augmenta la resistència a la fatiga. El mateix Fabio Capello ha admès públicament que consumien aquest últim: «El Micoren el preníem tots, fins i tot en la selecció. Però llavors no estava classificat com a dopatge». Avui són totes dues substàncies dopants. La investigació del fiscal Guariniello es va tancar finalment denunciant «un ús desmesurat de medicaments», però mai es va poder relacionar directament amb la pràctica del dopatge. 

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Preguntat pel tema l’actual seleccionador, Roberto Mancini, que va viure aquells anys com a jugador, es va limitar a respondre: «¿Les últimes declaracions sobre el futbol i la salut dels jugadors? No en tinc idea, s’ha d’anar amb peus de plom en aquest tema. S’ha d’anar amb compte amb el que es diu». 

Una cautela que explica, com apunta Ricci, que «malgrat ser una preocupació que inquieta la societat italiana, no només a l’entorn del ‘calcio’, el debat després de les paraules de Dino Baggio ha durat tot just tres dies a les portades dels mitjans. S’ha tancat ràpid i no se n’ha tornat a parlar. És dolorós pronunciar-se perquè tots coneixien Mihajlovic i Vialli, i a més mai s’ha arribat a una conclusió ferma per més que el nombre de morts sigui allà. Darrere de tot això emergeix la pregunta que es fa tot Itàlia: ¿era necessari embotir de medicaments nois joves amb una condició física excel·lent per millorar-los la resistència? El silenci torna a fer-se present al ‘calcio’ italià quan l’ombra del dopatge voleteja al voltant de la mort de dos futbolistes més.