Iribar compleix els 80 recordant que va poder ser del Barça

«Té raó l’Andoni, l’Ángel no és el mític porter de l’Athletic, l’Ángel és l’Athletic, el club en si mateix», explica Ernesto Valverde, actual entrenador dels blanc-i-vermells. «L’Ángel és indissociable del que és la història de l’Athletic, el club, que representa, el viscut. És algú incondicional de tots els que treballem diàriament a Lezama. Ell sempre està allà, ve cada dia, està en el bo i en el dolent, en l’ajuda i en la crítica, l’Ángel mai falla».

L’Ángel, una llegenda

Després parlarem del que pensa Zubi del Chopo, ja que acaba de gravar un meravellós pòdcast amb Iribar que la productora Sonora difondrà la setmana vinent, una delícia de xerrada, però quedem-nos amb el Txingurri. «Tots som, podríem dir, en el bon sentit de la paraula, súbdits d’Iribar, poque tots el mirem, diàriament, amb admiració, amb la reverència que mereix, que s’ha de tenir per algú que, simplement, sobrevola sobre els nostres caps protegint amb la seva presència i saviesa la comunitat de l’Athletic».

«¿Què diré d’Iribar?», es pregunta Javier Clemente, extècnic bicampió amb l’Athletic. «Doncs que ha sigut un dels millors porters de la història, que defensava l’àrea com ningú, que tenia una visió del joc defensiu única, impressionant, que dominava tota l’àrea, que intuïa els centres i evitava les rematades. No va ser gran, no, és una llegenda».

Zubizarreta està, sens dubte, més ben dotat que ningú per afirmar que Iribar «és un amic, un referent, un ídol i un mestre». Va ser porter de l’Athletic de 1962 a 1980. Va jugar més partits que cap altre blanc-i-vermell (614) durant les 18 temporades que va lluir aquell jersei negre, color que va escollir perquè era el que lluia el seu admirat rival Lev Iaixin, porter de la Rússia que el Chopo va derrotar a la final de l’Eurocopa de 1964.

«Aquell dia», li explica Iribar a Zubi, «jo estava una mica a la meva. Estava cansat de veure’l al No-Do, perquè jo veia tots els ‘nodos’ al cine de Zarauz, en els quals sortien els partits internacionals i les grans finals de les copes europees. I sí, la veritat és que li vaig veure coses fantàstiques i d’altres no tant, la veritat. Però el que més em va cridar l’atenció i, fins i tot, vaig mirar de copiar, va ser la seva manera de treure amb la mà, per sota de la cintura, fent rodar la pilota, com si jugués a bolos».

Iribar reconeix que ell mirava d’aprendre de tots perquè no tenien tanta informació com ara. Mirava revistes, pel·lícules, els No-Do, tot. Li agradava Iaixin, és clar, i li van encantar els guants, lligats amb esparadrap, del britànic Gordon Banks. «El meu primer exemple va ser Araquistáin i, per descomptat, Carmelo, que era el porter titular quan jo vaig arribar a l’Athletic».

Aquesta arribada d’Iribar a l’Athletic, a finals dels 50, principis dels 60, té el seu què, la seva història, en la qual va intervenir el Barça. Zubizarreta fa broma, sabent-ho, amb Iribar i li diu que va estar a punt de ser jugador blaugrana, molt abans que ell, és clar. «Jo era al Baskonia i vam jugar un partit de Copa contra el Barça, que entrenava Ladislao Kubala. ¡Uf!, ens van fer 10 gols, tot i que nosaltres vam acabar amb 9. A l’acabar el partit, ja al vestidor, l’oncle Laszi, que és com acabaríem anomenant-lo tots a la selecció, em va dir: ‘Xaval, el dia que vulguis pots fitxar per nosaltres’». Iribar explica que no va quallar aquella possibilitat i els historiadors diuen que, finalment, l’Athletic va pagar tres milions de pessetes pel Chopo.

Zubi li suggereix a Iribar que li expliqui com se sent cada dia quan es mira al mirall i «al marge dels cabells blancs, que ja lluim tots, penses que tothom t’admira pel que vas ser, pel que ets i pel que representes per a l’Athletic». «Doncs et sents molt orgullós, és clar, sents una gran satisfacció, però tot et ve donat pel club, els companys, l’ambient. Jo, la veritat, mai em vaig considerar tan bo. Jo, tot just trepitjar l’Athletic, vaig descobrir futbolistes meravellosos, però, sobretot, magnífiques persones que, liderats pel capità José Mari Orue, també s’esforçaven per ser persones exemplars. I tot això, és clar, ho intentes traslladar al llarg dels anys».

Zubi i Iribar comparteixen aquestes interminables coses dels porters que els fan únics. «Potser per això, hi ha qui diu que formem un sindicat i que ens defensem entre nosaltres», assenyala Andoni. «Sí, sí, alguna cosa d’això hi ha», afegeix el Chopo. Un i l’altre reconeixen que mai senten haver fet un gran partit, tot i que l’haguessin fet. «Sempre trobes ¿oi?», li diu el Chopo a Zubi, «aquella sortida en fals, aquell dubte, aquell error... bé, coses».

I és allà on Zubizarreta li explica una de les mil anècdotes viscudes a Lezama quan ell aprenia a ser Iribar. «Un dia, l’Ángel, el Javi [Clemente] va repassar amb nosaltres un partit. Al Javi li agraden molt els porters i va estar realment seriós amb tots. Al sortir del vestidor de Lezama amb direcció al camp d’entrenament, vaig sentir una veu tènue a la meva esquena que em cridava. Eres tu, Ángel, que mirant-me i fent-me l’ullet, em vas dir: ‘Andoni, tranquil, ja parlarem després tu i jo, que de porters només entenem els porters’. I jo vaig pensar: ‘Vaja, creia que ja havia passat l’examen gran. I no’».

Les lliçons d’Iribar, al llarg de molts, molts, dels 80 anys que compleix avui, van ser, són, molt diverses. «Un altre dia», continua explicant Zubizarreta, «jo estava justificant-me per un gol que havia encaixat o alguna cosa així i tu, Ángel, em vas mirar i amb veu paternal, però ferma, em vas dir: ‘¡Apa, Andoni!, amb excuses no millorarem mai. Si tenim un problema, hi busquem solució, però sobre les excuses no podem avançar. L’excusa no pot ser un argument habitual’».

Iribar explica que un dels secrets del bon porter «és no concedir mai una segona oportunitat al rival. Fes el que vulguis, però mai concedeixis cap altra ocasió». Una altra lliçó: cal blocar la pilota, succionar-la, quedar-te-la dins. «No es pot blocar avançant, has de quedar-te-la dins».

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Zubizarreta li diu a Iribar una cosa boniquíssima: «Nosaltres som porters de somiar. A falta de la gran informació que tenim ara, nosaltres vivíem de la imaginació». El Chopo reconeix que, de noi, de jove, a més d’escapar-se al No-Do, se n’anava a Atocha a veure la Reial. Això sí, Iribar reconeix que a ell li hagués encantat jugar en els temps actuals. «Els porters, ara, han de ser també futbolistes. Si no ets futbolistes, si no tens joc de peus, si no penses com un futbolista més, no et posen. A mi m’hauria encantat jugar en aquests temps, perquè tenia bon peu, tant dret com esquerre. Ser porter ara és un gran repte i a mi els reptes sempre m’han agradat. Tot i que jo continuo pensant que el més important és parar, parar i parar».

Bilbao, San Mamés, Lezama, el futbol, tots hem de celebrar avui els 80 anys de José Ángel Iribar, tot un mite, una llegenda. Aquest cap de setmana ens hauríem de posar una peça negra. Jo ho faré. Com diu el comunicat de l’Athletic per a l’ocasió, aquest és «un Chopo amb les arrels ben profundes a la seva terra, però tan alt i magnífic que la seva ombra es projecta sobre el món sencer».