Xavi ja compra l’«això és el que hi ha» de Koeman

Xavi Hernández està cada vegada més a prop del triplet, ja que ahir a la nit el Reial Madrid li va deixar una autopista sense peatge per conquerir la Lliga (els blancs ja estan a 9 punts: ningú ha perdut el títol tenint aquest avantatge, així que no serà aquest ‘resultadista’ Barça 2023 el primer que la perdi) i, després del pírric i heroic 0-1 del Santiago Bernabéu, té molt accessible la final de la Copa del Rei.

Guanyar defensant

Aquests són els números, però com que aquest és un món de sensacions, i més, com diu Xavi, «si ets l’entrenador del club més difícil del món», el cert és que el míster de Terrassa fa un munt de dies, setmanes i mesos que viu en la contradicció d’anar acumulant punts (sí, també derrotes i eliminacions europees: quatre en tot just dos anys), però intranquil per com enfila la recta final de la temporada el seu equip, sense jugar bé, gastat, molt gastat, maltractant l’ADN blaugrana, sostingut per la defensa i el porter, que és el que més ràbia li fa a Xavi, tot i que es negui a reconèixer-ho.

Just dissabte li van preguntar a Xavi si de la mateixa manera que altres equips del Barça han passat a la història, a l’altar culer, per ser el dels millors migcampistes (Xavi, Iniesta i Busquets) o el de la millor davantera (Neymar, Suárez i Messi), el seu passarà a la història com el Barça que guanyava, que ‘campionava’, gràcies a la seva defensa. Xavi no es va rebotar (però gairebé) i va dir que tant atacar com defensar, per ell, és una qüestió de tot l’equip. Però sí, amics, sí, el Barça de Xavi parteix d’una fèrria defensa, excel·lent (18 partits a zero la seva porteria) i d’un resultadisme tal que ja ha establert un nou rècord blaugrana: primera vegada en la història de la Lliga en què el Barça guanya 8 partits per 1-0.

Però el problema per a Xavi és que, després d’haver dit en pretemporada que tenia «un tros de plantilla», ara s’adona que només té un equipàs, el que va guanyar la Supercopa: Ter Stegen; Koundé, Christensen, Araujo, Balde; Busquets, Gavi, Pedri, De Jong; Dembélé i Lewandowski. A partir d’allà, amic, el desert i milions d’euros malbaratats, especialment en Raphinha i Ferran, massa oportunitats de mercat que solen ser una moneda a l’aire i el gran dubte de si Xavi només pot utilitzar i plasmar el seu futbol amb jugadors ja consumats, capaços, perquè ell no és capaç d’ensenyar el que sap, el que va fer i el que vol que facin els seus futbolistes.

No deixa de ser curiós que, ahir a la nit, una vegada acabada la roda de premsa després de guanyar demanant l’hora contra el València (cert, estaven amb 10), Xavi baixés a la gespa amb el seu fill Dani i uns amics, qui sap si per demostrar-los que continua sent un virtuós de la pilota, del futbol posicional, de l’ADN blaugrana, aquest al qual els seus futbolistes no acaben d’agafar-li el truc. Per això, ahir a la nit, Xavi es va queixar que «els falta aprenentatge, comprensió, no entenen el joc».

Hi ha qui pensa que Xavi ja és conscient que haurà d’arrossegar la falta de bons futbolistes en la segona línia de combat durant molts anys. La renovació de Sergi Roberto (la de Busquets està per caure) va per aquest camí, tot i que n’hi ha que preferirien jugar-se-la amb els del planter abans que allargar el xiclet. Xavi, que és massa culer, que ho passa malament «quan fallo a la meva gent», que no li agrada que el jutgin cada setmana (diverses vegades), té la sensació que per continuar acumulant victòries, millor encara, per jugar com ell vol, cosa que no està aconseguint, hauria de retocar la plantilla, però és impossible.

Per això, interiorment, pot ser que ha pronunciat en multitud d’ocasions la frase d’«això és el que hi ha en aquest moment», amb la que Ronald Koeman va passar a la història després de perdre (0-3) al Camp Nou contra el Bayern de Munic, el setembre del 2021.

El que hi ha, el que té Xavi, és un equip rodó, el de la Supercopa, per cert, amb un dibuix, vulgui o no, que és 4-4-2. I, a partir d’allà, molta, massa, dificultat perquè els rellevistes entenguin el que vol i, sobretot, puguin posar-ho en pràctica com ell va demostrar ahir a la nit al seu fill Dani.

Lluny del Barça excels

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Xavi va rebaixar ahir les expectatives sobre el seu projecte, sobre el seu equip, sabedor que està obrant gairebé un miracle (¿qui hauria imaginat que el Barça seria líder, el 6 de març, amb 9 punts d’avantatge sobre el Reial Madrid? ¡Ningú!) i, per tant, va reconèixer (versió 2.0 de l’«això és el que hi ha») que no pretén que el seu equip ni imiti ni es compari a les versions blaugranes extraordinàries d’altres èpoques, sens dubte al dels migcampistes i/o davanters excelsos. No. «El nostre llistó és el de l’any passat i, en aquest sentit, l’estem superant amb escreix».

És possible, ¡és clar que sí!, que quan Xavi apaga la llum de la seva tauleta de nit tingui un sabor agredolç a la boca. És líder pletòric de la Lliga i gairebé finalista de la Copa, però... el seu equip no juga com ell va prometre, com ell jugava, com ell creu que cal jugar. Ho ha aconseguit poques vegades o a estones en molts partits. Però no és això, no. I, sens dubte, el que no voldria és que se’l recordés per com de bé defensava el seu equip, que ha encaixat 8 gols en la Lliga, tres dels quals els va encaixar del Reial Madrid en un sol partit. Aquesta és una etiqueta que detesta, però sí, «això és el que hi ha»: el Barça guanya perquè defensa molt millor que ataca. Una nova dada per afegir a la història del tiqui-taca.