Experiments

Jo, que vinc de la música indie, sé molt bé com funciona això. Ho he patit en els meus propis ossos. De sobte els experts comencen a parlar d’un grup qualsevol regant-lo de lloances i es genera al voltant una onada a la qual tothom vol pujar com sigui. Hi pugen els semiexperts, hi pugen els festivals, hi pugen els que manen i hi puja fins i tot el teu cosí, el que abans era ‘maquineto’. Hi pugem tots perquè no fer-ho et deixa en una posició delicada. Si no t’agrada això que tant agrada als altres, és perquè et falta criteri i no saps apreciar-ho ni entendre-ho. No saps res, així que fingirem. Si tots estan a l’altura de l’explosió del talent, no serem menys. Si tots aplaudeixen, aplaudirem. No serem nosaltres els tontos del poble.

Exactament això està passant amb això de sortir a passejar, regatejant davanters i tirant parets a l’àrea amb el porter.

La meva teoria és que un dia, potser en un parell de dècades, passi la moda i ens preguntem en què estàvem pensant, com podia ser que ens semblés normal tot això de disfressar Courtois i De Gea de Guti i De la Peña; de la mateixa manera pertorbadora amb què ara escoltem els discos d’Amistades Peligrosas, repassem les nostres fotos amb pantalons pirates o veiem algunes escenes de les pel·lícules de Pajares i Esteso. Treure la pilota així, abraçant de forma constant el risc, deu ser com allò de menjar fang per aprimar-se que feien al segle XVII. Una excentricitat passatgera. Un tema no científic. Una idea de ximples.

A prova

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

He pensat tot això durant la setmana, veient la col·lecció d’errors amb el peu que ens van deixar els porters en els partits europeus. He pensat també què passa amb el trànsit a Londres, on cada dos per tres retarden partits per problemes amb el trànsit de Londres. No en tinc proves, però és igual: potser la UEFA va canviar l’horari clàssic de la Champions, aquest de les 20.45 que tant ens agradava, per si començant a les 21.00 els donava temps a arribar a l’hora als de Londres. Però no. Continuen fent tard. ¿Quantes vegades ha de passar perquè surtin abans? ¿No se n’adonen? ¿On ha quedat allò de la puntualitat anglesa? Potser és una altra broma. La petita broma del futbol modern. Ens estan posant a prova. Un altre experiment.

Potser, una altra vegada, sempre escric potser. Potser un dia tingui en alguna cosa la seguretat amb què Joshua Kimmich fa les passades als seus companys i pugui deixar d’escriure, potser. Aquesta determinació, aquesta confiança. Veus Kimmich colpejar la pilota i és impossible pensar que pugui estar equivocat. Potser jo un dia també pugui acostar-me a la certesa, però no ho crec. El dubte se’m dona bé: per això no serveixo per treure la jugada amb el porter.