Així va torturar Guardiola el Madrid: relat tàctic i emocional de la revenja perfecta

El partit el va guanyar el City des de tots els punts de vista. Però n’hi ha un que no es percebia a l’inici, ocult com estava per Guardiola. I pels seus jugadors. Feia gairebé un any que esperaven una nit així. Mesos i mesos de mastegar en silenci «el dolor» que va suposar veure’s engolits pel volcà del Bernabéu la temporada passada.

Conscient de la ferida inacabable que supurava dia a dia, el tècnic va trobar una força interior per al City. Un motor emocional que va esclafar el Madrid, que, a més, arribava confós per l’1-1 de l’anada, pensant que dominava psicològicament l’escenari. Es va equivocar. «Hem jugat amb el dolor de tot un any a la panxa, a l’estómac. I ens l’hem tret de dins», va sentenciar Guardiola.

Mateix onze que al Bernabéu, on ni tan sols va fer cap canvi fa una setmana. Idèntica estructura tàctica, amb Stones, central disfressat de mig centre per acompanyar Rodri, mentre Bernardo Silva (extrem dret) i Grealish (extrem esquerre) ocupaven les ales i eixamplaven el camp. Mateix onze, idèntica estructura, però un City radicalment diferent.

«¿Per què tanta millora? Perquè allà hi vaig posar un interior més endarrerit i aquí, més avançat», va dir amb simplicitat el tècnic. Al primer quart d’hora, el City tenia un tirà 83% de possessió. Ancelotti no va saber descodificar el que havia preparat Guardiola. El moviment de l’interior va desarmar el Madrid, que va completar una desastrosa primera meitat. Tant, que les màquines d’estadístiques van vomitar a l’instant una dada desoladora: només 99 passades completades en 45 minuts, el pitjor registre blanc en una primera meitat des de la Champions 2003-04.

«Sí, m’ha fet la sensació que ha sigut un dels millors partits del City en tota la seva història», va confessar Guardiola, una mica inquiet perquè el seu equip es va despistar en la segona meitat. «Amb el 2-0 ens hem precipitat moltíssim. Tot just sortir del descans, Gündogan ha perdut una pilota i De Bruyne ha fet dues transicions no necessàries. ¡Havíem d’enfonsar-los i girar-los molt! ¡Enfonsar-los i girar-los! I hem fet el contrari», va dir en to autocrític el tècnic.

Amb el mateix dibuix que al Bernabéu es va veure una versió molt més agressiva i coordinada, i alhora bonica, intel·ligent i creativa del City. Guardiola va detectar el problema a Madrid i hi va trobar una solució. No només va fer avançar l’interior, sinó que també va connectar a l’instant amb Haaland, convertit en l’esquer per enfonsar la defensa blanca, fins al punt que semblaven viure a l’àrea petita, enganxats al nas d’un immens Courtois. 

El drama per a Ancelotti va arribar per les ales, on Bernardo Silva es va acarnissar amb Camavinga. I no només pels dos gols, sinó perquè va trobar els espais que no va tenir la setmana passada. I per l’altra banda Grealish intimidava un superat Carvajal mentre proporcionava calma al joc d’atac ‘citizen’.

Tres xuts a porta del portuguès i dos gols (un amb el cap, com si fos un nou oportunista de tota la vida). I Grealish aprofitava el seu dríbling (cinc de bons de set intents) per enfonsar encara més el Madrid a la seva àrea. Quatre gols va marcar el City i cap va portar la firma del ‘nou’, més esquer que mai per molestar i entretenir els tres centrals que va utilitzar Ancelotti: Militão i Alaba a l’inici; després, Rüdiger.

El joc del City, tot i que sembli mentida, es va inclinar cap a l’esquerra gràcies a la societat il·limitada de passades que van teixir Akanji a la base, Rodri i Gündogan al mig, amb Grealish a la banda. Fins a 13 xuts va rebre el Madrid en la primera meitat, xifra que igualava el seu pitjor registre des de la temporada 2003-04.

El Madrid ni va veure la pilota en els primers 45 minuts. Amb prou feines va passar del mig del camp. El xut de Kroos, repel·lit pel travesser (m. 35) va quedar com a única prova de vida de l’inoperant equip d’Ancelotti, que no va tenir respostes al tresor que va aixecar Guardiola al mig del camp, amb Rodri convertit en un autèntic mariscal. «¡Quin any està fent!», va exclamar sorprès el tècnic del City.

«Tothom parla de Haaland, però sense ell això no hauria sigut possible. S’ha convertit en el millor mig centre que tenim. Està fent un any imperial», va confessar Guardiola. Rodri va fer un partit per al record, minimitzant Kroos i Modric fins a fer-los invisibles. Fins i tot Ancelotti es va veure obligat a retirar-los tots dos amb 2-0 en contra tot i havent de remuntar. El croat (m. 63, va entrar Rüdiger) abans que l’alemany (m. 70, va entrar Marco Asensio).

Però qui va jugar d’una manera excelsa va ser Rodri, amb una hiperactivitat enlluernadora: 124 tocs de pilota, 102 passades bones (90,3% d’encert). N’hi ha prou amb comparar-lo amb Kroos (33 passades), Modric (29) i Valverde (30). Entre tots tres (92) no van arribar a les passades de Rodri.

Tot just marcar Bernardo Silva l’1-0, l’extrem brasiler es va dirigir cap a la banqueta per demanar explicacions, i de manera ben ostensible, a Ancelotti. Vinícius volia solucions perquè en la primera part amb prou feines va tocar la pilota. En la segona, una mica més. Però sense cap transcendència, empresonat com va quedar per la velocitat de Walker, el lateral que ja pot dir, i amb orgull, com si fos el blaugrana Araujo, que ell sí que va ser la kriptonita del brasiler.

Va jugar el partit complet. I va tornar a Madrid sense haver xutat a porteria. No només això. Va comprovar com el domini escènic de Walker, unit a la seva rapidesa i a l’excel·lent govern de la seva pesant carrosseria, el va privar de dues pilotes que podien ser perilloses. Ni ho van ser perquè el jugador del City va dictar una lliçó defensiva, ajudat, en tot moment, per Rúben Dias i/o Stones, que van desempolsegar la imatge del Vinícius més terrenal i estèril.

L’extrem madridista va intentar dos regats i tots dos els va perdre davant Walker, que va ser quirúrgic i net. No va cometre ni una sola falta.

No hi ha cap entrenador al món que hagi eliminat el Madrid més vegades de la Lliga de Campions. Són ja tres caigudes de l’equip blanc davant Guardiola (una amb el Barça i dues amb el City), que supera l’alemany Ottmar Hitzfeld i l’italià Marcelo Lippi.

«El millor que ha aconseguit aquest club és estar allà cada any, portar-lo fins allà. I algun dia toca jugar una final de Champions. I si hi anem sovint, sovint, algun dia la guanyarem. ¡Segur!», va proclamar l’entrenador del Manchester City, orgullós no només de la golejada, sinó també del mètode utilitzat.

«Només sé que el Madrid és un equip fantàstic, jo no el jutjaré pas. Hem sigut molt millors i guanyar com els hem guanyat ens dona una grandíssima satisfacció», va dir Guardiola, que s’ubica en un selecte grup d’entrenadors que han jugat quatre finals de Champions junt amb l’alemany Jürgen Klopp, l’italià Marcelo Lippi i l’escocès Alex Ferguson. Tots amb quatre. I només superats per Ancelotti, que n’acumula cinc.