Entrevista a Ana-Maria Crnogocevic: «Els vaig dir a les petites que deixessin el mòbil i disfrutessin de la Champions»

Ara, amb la copa ja a casa, ¿com recorda les hores prèvies a la final?

Era una final de la Champions i sabíem que seria un dia gran. Vam fer el de sempre abans dels partits de la Champions: gairebé mig equip juguem a un joc de Suïssa, que és una mica com un parxís que es juga per parelles i amb cartes. Sempre hi juguem i érem al menjador de l’hotel i de sobte van arribar els autobusos dels nostres familiars. Abans del partit no podíem sortir i els vam saludar des de dalt. Va ser molt especial perquè van venir. 

L’afició us va acompanyar des de l’hotel fins a l’estadi. 

Quan vam baixar per anar a l’autobús hi havia un munt de gent esperant fora de l’hotel. Cridaven i ens animaven. Recordo estar al costat de [Joan] Laporta que se n’anava al cotxe i estava cantant i celebrant-ho amb l’afició. Nosaltres totes dient: «‘¡Mira el presi, mira el presi!’« ¡Era molt graciós!

¿Es va fer llarg el camí cap al Philips Stadion?

Al bus es notava que era un partit molt especial. Era un final i la volíem guanyar. Per a mi era la cinquena final, ¿no? [riu]. No ho recordo, només sé que n’he guanyat tres. Ens en vam anar cap a l’estadi i vaig començar a mirar la gent a la cara. Hi vaig veure nens, nenes, estava saludant la gent i veia que tenien moltíssima il·lusió de veure’ns i de viure la final. Recordo que no vam tenir gaire temps al vestidor. Per temes de seguretat de la UEFA vam haver de sortir més tard. Tot va anar molt ràpid fins que va començar el partit. 

Va començar a la banqueta. ¿Què va pensar quan va veure els gols del Wolfsburg? 

Quan ens van marcar en el minut 3, em vaig dir: ‘Ostres, em sona d’alguna cosa, però no vull dir-ho en alt’. Dins de mi pensava que no podia ser. Estàvem jugant bé i teníem superioritats. Va seguir el partit i de sobte, el 2-0. «¿És broma?», recordo que vaig dir. Per un segon vaig pensar que era a Torí, era gairebé el mateix. No podia ser. I vam arribar al descans. 

El descans va marcar un abans i un després en la final. ¿Què us vau dir al vestidor?

Els vaig dir a les noies: «Marquem un gol i es posaran nervioses i, a partir d’allà, remuntarem el partit». Quan vam arribar al vestidor estàvem totes tranquil·les. Necessitàvem uns minuts per estar tranquil·les amb nosaltres mateixes. Diverses jugadores ho vam dir: «Un gol i canvia tot el partit». Jo ens vaig veure tranquil·les. Sabíem que el partit no s’havia acabat i que remuntaríem. El Jonatan també ens va dir què havíem de fer tàcticament i vam sortir. 

Quan Patri va marcar els dos gols que van empatar el partit, s’estava escalfant a la banda. ¿Com ho va viure? 

Mentre t’estàs escalfant vas mirant. Quan s’acosten a l’àrea et pares a mirar què passa. Els dos gols de la Patri van ser molt importants i emocionants. Érem l’Alèxia, la Pina i jo a la banda i ens vam posar a saltar i a cridar. 

¿I amb el decisiu de Frido? 

Va venir corrents cap a nosaltres per celebrar-ho. Em vaig llançar a terra, em vaig aixecar cridant... Era increïble. Per a mi va ser com: «¡Quina remuntada, ho hem merescut!». Allà vaig saber que guanyaríem la final. Vam demostrar que n’hem après. El Wolfsburg no és l’Olympique de Lió, tot cal dir-ho, però la manera com ho vam fer, en un partit així, té molt mèrit.

View this post on Instagram

A post shared by Ana-Maria Crnogorcevic (@ana_crnogorcevic)

¿S’ha fet justícia amb Patri després dels golassos en la final?

Totalment. Mai se li dona mèrit, el reconeixement és molt baix i, per mi, la Patri és clau. És la més important a l’equip sobre el terreny de joc. Estic supercontenta amb la victòria i amb tot, però també per això. Perquè la Patri s’ho mereix. L’hi vaig dir fa anys, per mi, sempre és la meva MVP.

El temps afegit es va fer etern. ¿Què és el primer que va pensar quan va xiular l’àrbitra?  

Vaig cridar i vaig començar a buscar la Patri. Jo deia: ¿On és la Patri? ¿On és la Patri? L’havia d’abraçar. En aquell moment deixes anar tota la tensió acumulada pel partit i els dies anteriors. Emocionalment va ser molt ‘heavy’. Vaig veure la Irene, que era la seva primera Champions, i tenia molta il·lusió, com la Keira i les petites. És molt difícil explicar-ho. Jo en aquell moment pensava en tota la feina feta durant la temporada: els entrenaments i els partits per arribar fins allà. Vaig pensar: «Encara bo que hem fet tota aquesta feina i al final no hem quedat amb la Copa. Si no, és com «¿per què he fet tot aquesta feina?»

¿El millor moment va ser aixecar la copa?

Sí. Jo era una de les primeres. Vaig seure al costat de la Paños i la Mariona. Ens vam mirar i vaig pensar que era increïble. Per fi havíem guanyat. Estàs esperant la Copa per aixecar-la amb molta il·lusió. És un dels moments més guais, quan pots aixecar-la. 

La celebració va començar al vestidor i ha durat dies.

Primer ho vam celebrar al vestidor, però ens n’havíem d’anar de seguida cap a l’aeroport. Anàvem amb l’altaveu i crec que les ‘dj’ eren la Patri i la Codina. Ens vam posar a la part del darrere a l’avió per cantar, ballar i celebrar-ho. Era una mica difícil a l’avió [riu]. I tenim una jugadora i gent del ‘staff’ que ja tenen fills, i els petits estaven dormint a l’avió, que els pobres no podien amb la seva vida. Va ser molt bonic també aquell moment. ¡Quan vam arribar per fi van posar una mica de música en anglès, si no sempre és reggaeton! Després d’arribar a la Ciutat Esportiva, ens en vam anar de festa. Vam tornar al matí, no sé quan, però era de dia quan vaig arribar. 

✈️💃🎤🏆🫶 pic.twitter.com/TrHjsRi2s0

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) 3 de junio de 2023

I al cap de poques hores, la recepció al Palau de la Generalitat.

¡Hi havia un munt de nens i nenes! Fa uns anys això era impensable. És increïble veure la il·lusió que tenen i que venen un diumenge a la tarda a celebrar-ho. Són els millors i et dona tota l’energia per voler repetir-ho i entrenar-te encara més, jugar més i fer més.

Heu canviat moltíssimes coses. ¿Ets conscient que sou les impulsores d’un canvi a nivell social? 

Totalment. Ho vaig pensar de fet quan vam anar a Torí. Hi havia tanta gent que van venir també en avió i autobús per veure’ns. I, tot i que vam perdre, ho han tornat a fer. No em podia imaginar això fa 3 o 4 anys. Hi ha hagut un canvi aquests dos últims anys, després de la covid, amb la primera Champions i els partits al Camp Nou. Tant de bo tot continuï creixent. 

És la primera final de la Champions que guanyeu amb públic. ¿Les ha viscut de manera molt diferent? 

Sí. A Göteborg era més íntim amb l’equip. Allà no teníem ni la família, era època covid. Només estàvem nosaltres. Vam estar una hora al camp, només nosaltres, i va ser molt especial. Només ens teníem a nosaltres. Recordo que no podia anar ni un dia a casa, tenia la meva família aquí. El 2021, l’equip era la meva família. Pel covid i totes les restriccions, no podíem anar enlloc. La primera va ser molt especial i mai es repetirà. Després de guanyar-la no vam poder fer una festa per celebrar-la. 

Vau fer molta pinya aquella temporada.

Imagina’t, estant juntes cada dia durant deu mesos, al final de la temporada necessites el teu espai [riu]. I no, ¡ens en vam anar de vacances juntes! Això diu molt de l’equip. 

View this post on Instagram

A post shared by Ana-Maria Crnogorcevic (@ana_crnogorcevic)

En aquesta edició sí que va venir amb tu la família i els amics.

Compartir-ho amb la teva gent és genial i superbonic. Els veus a la graderia. A Torí veia la gent i els anava a saludar a la graderia, a firmar alguna samarreta, per donar les gràcies. Allà sentia que els havíem fallat. Va ser una sensació molt dura. Havien vingut i els havíem fallat. Ara hem guanyat i s’ho mereixen tant com nosaltres.

Des del balcó de la Generalitat vas parlar de Bilbao, on es disputarà la final de la Champions la temporada que ve. ¿Ja us l’heu marcat com a objectiu?

Ahir ja n’estàvem parlant. ‘¿T’imagines l’any que ve jugar a Bilbao?’ Això serà un objectiu molt gran d’aquest equip. No obstant, la veritat és que necessito descans. Tinc dues setmanes de descans, perquè després ja comença la preparació per al Mundial. Necessito durant aquestes dues setmanes llençar el mòbil a les escombraries i desconnectar. Et treu moltíssima energia. Les xarxes socials són molt guais, però també les odio. Has d’estar pendent sempre i a mi això m’aclapara de vegades. Ara que tinc dues setmanes, apagaré el mòbil i quan torni ja tindré energies renovades. Ho faig des de fa anys. 

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

¿Fonamental per cuidar la teva salut mental? 

És molt important desconnectar. Està bé enfocar-te en tu durant unes setmanes. Crec que és important viure l’ara, deixar el mòbil quan estàs amb els amics o la família. Ens va passar dissabte. La gent corria i jo els preguntava: ‘¿Què fas?’ «¡Vaig a buscar el mòbil!» I jo: «Tia, disfruta el moment. És igual, ja hi haurà gent que et farà fotos». Crec que jo soc d’una altra generació [riu]. A mi m’encanta disfrutar del moment, i amb el mòbil no ho pots fer. Estàs més pel mòbil que no per les sensacions del moment. Recordes molt més les coses si no estàs amb el mòbil.