El negoci de l’esport

Calculadora, expectatives i frustracions en el futbol, per Marc Menchén

Calculadora, expectatives i frustracions en el futbol, per Marc Menchén

Reuters

3
Es llegeix en minuts

El futbol és un negoci relativament impredictible. Un error en 90 minuts pot significar que aquell mateix any es perdin o es guanyin uns quants milions en ingressos i que això s’arrossegui al curs següent. Però també és cert que, assentat en una categoria, planificar un curs té molt de certeses: les lligues anticipen quant rebran cada un per televisió, l’històric fa bastant predictible quant es podrà recaptar per abonaments i taquilla –tret de pandèmia– i l’àrea comercial també hauria de ser relativament controlable. El que és difícil de controlar i els últims anys ha provocat importants pèrdues són les plusvàlues per traspassos, per això és molt important aquestes setmanes anar amb compte amb les expectatives, que no complertes acaben en frustració, i assumir que la calculadora no enganya.

Hi ha clubs que estan sent molt honestos aquests dies i deixant clar que, tot i que hi hagi grans vendes, el límit salarial no s’incrementarà tant. I, sobretot, que aquest estiu encara serà de dura digestió precisament pel que dèiem més amunt: molts van definir costos de plantilla esportiva en quanties que donaven per fet que es mantindria un nivell de plusvàlues per traspassos estable o fins i tot a l’alça. I no, però els contractes dels futbolistes no són tan fàcils de renegociar, són llargs i trobar l’equilibri no ha sigut senzill.

Notícies relacionades

L’assistència als estadis de LaLiga Santander ha crescut el 10% interanual i s’han superat els 11 milions d’espectadors, l’audiència televisiva també ha recuperat terreny i els punts febles continuen estant a l’àrea comercial, on no està sent fàcil trobar alternativa a les apostes, i en els esmentats traspassos. De fet, la competició mateixa no creu que sigui fins al 2025-2026 quan es recuperaran els nivells de facturació i rendibilitat prepandèmia, una mostra de la cautela amb què encara avui s’haurien de referir alguns a la seva capacitat per sortir al mercat.

Un exemple és el FC Barcelona que, en poques setmanes, s’ha relacionat amb Messi, Kimmich i els que faltaran per sortir a l’àlbum de cromos que mai va ser. El difícil de dir, tot i que crec que seria fàcil de fer entendre a la massa social, hauria de ser parlar amb claredat. I això passa per fer entendre que al Barça encara li queden tres anys en què optar a les grans estrelles mundials és una quimera. Això, o acceptar que per cobrir l’àlbum d’avui deixem buit el de demà. Perquè l'acció assenyada, però no la mediàtica, seria guardar la roba i netejar el club financerament perquè quan es torni a l’Spotify Camp Nou sí que es pugui fer amb els cracs que el soci vol. A 600 quilòmetres n’hi ha un bon exemple.

Les teles públiques cedeixen a la pressió dels seus governs amb el ‘futfem’

L’intent de pressió dels governs a les televisions per a l’emissió del futbol femení ha quedat en res. Els operadors privats s’han mantingut en l'argument que les pretensions de la FIFA estaven fora de lloc –demanava més de 10 milions d’euros a Espanya– i al final seran les cadenes públiques les que emetran el Mundial que es disputa a Nova Zelanda i Austràlia. Es desconeix quant ha cedit Gianni Infantino per assegurar-se que RTVE i els seus homòlegs al Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia acceptin pagar la factura.

A Espanya, les propostes més generoses no superaven els dos milions d’euros per tota la competició, davant l’evidència que la diferència horària i l’atractiu del torneig més enllà dels partits d’Espanya és relativa. En qualsevol cas, una mostra que l’Administració ha entès millor la vocació de servei públic amb aquest tema que el de la mateixa FIFA, que des de l’inici va entendre que la millor manera de promocionar el futbol femení no era assegurant la màxima visibilitat possible de les jugadores, sinó intentar treure’n el màxim rendiment econòmic immediat. I això ha quedat clar que és una cursa de fons.

Temes:

Futbol LaLiga