La intrahistòria del ‘cop de volant’ de Rubiales: ¿va ser un sobreescalfament o és estratègia?

El dia més sorprenent en el mandat com a president de la Federació Espanyola de Futbol de Luis Rubiales, l’elegit per dimitir, segons va confessar la tarda anterior al seu equip de treball, va arrencar aviat a la Ciudad del Fútbol. La premsa s’apinyava a les instal·lacions federatives interpel·lant els assembleistes que s’aproximaven a l’entrada. Luis Rubiales va aprofitar l’entrada del president de la gallega, Rafael Lozán, que va reunir els mitjans a la seva entrada, per ingressar amb el seu cotxe lluny dels focus quan passaven uns minuts de la deu del matí. 

Cares serioses i poques paraules davant els micròfons, tot i que quan s’apagaven les càmeres els assembleistes parlaven discretament. Tots entraven a les instal·lacions per presenciar una assemblea històrica, la de la renúncia de Rubiales acorralat per la pressió social, política i esportiva després del petó a Jenni Hermoso i els gestos obscens a la llotja de Sydney. A mitja tarda de dijous havia saltat la notícia de la seva imminent renúncia, confirmada per fonts federatives als mitjans de comunicació que van contrastar la informació arribada des dels despatxos de la tercera planta de Las Rozas. 

Reunió tensa amb les territorials

La reunió que es va produir amb els presidents de les territorials a les 10.30 va ser tensa perquè alguns li van demanar explicacions i li van retreure la seva actitud. Rubiales es va trobar amb l’oposició frontal de Navarra i les Canàries. País Basc ni tan sols hi va acudir. Davant la sorpresa de tots, el president els va preguntar si comptava amb el seu suport. Una cosa que va estranyar els presidents, que van dormir amb la informació de la imminent dimissió de Rubiales en l’assemblea. 

A més Rubiales va prendre una altra decisió de pes, cessar tots els vicepresidents menys Pedro Rocha, president de l’extremenya. La persona de la seva confiança i dirigent d’evident to continuista que el de Motril va triar perquè es quedi al comandament de la Federació davant la previsible inhabilitació a què serà sotmès pel TAD després de la petició del CSD. Apartava així de manera fulminant Bestard, Suárez, Del Amo, Soteras, Martínez, Gomar, Andrés i Lozano. Algun d’ells, com Lozano, amb passat polític al PSOE, es promocionava per succeir-lo a la gestora. 

Un altre d’ells, Rafael del Amo, president de la Federació Navarresa i el del Comitè Nacional de Futbol Femení, càrrec de què ha dimitit, va ser l’únic vicepresident de la Federació que li va demanar que dimitís. A més, Del Amo va confirmar a la seva sortida que la dimissió de Rubiales es donava per feta fins que va pujar al faristol.

  

Però a mesura que s’acostava l’hora de la mateixa, començava a enrarir-se l’ambient. Rubiales havia canviat d’idea. «Va canviar el xip, no sé si perquè es va escalfar al veure com tots els mitjans publicaven la seva marxa o si era part d’una estratègia, que m’estranyaria molt», va confessar un assembleista a El Periódico d’Espanya, del grup Prensa Ibérica, sorprès pel gir inesperat dels esdeveniments.

Omplir la sala de treballadors de la RFEF

Abans de l’assemblea, i ja amb la idea de mantenir-se en el càrrec, Rubiales va fer un últim artifici previ a l’entrada a la sala on es va celebrar l’assemblea. Va instar els empleats federatius que s’incorporessin per omplir la sala. Només 75 membres dels 140 de l’assemblea s’hi van personar i el president volia tapar aquest buit. Els plans televisius de la retransmissió de la federació de la sala, en què no hi va poder entrar la premsa que va cobrir l’esdeveniment, mostraven moltes més persones d’aquests 75 assembleistes que van acudir a presenciar l’adeu del president, un número que va permetre tirar endavant l’assemblea. 

Rubiales va pujar al faristol sense la corbata federativa, un detall no menys important per al dirigent, minuciós fins a l’obsessió. I llavors va passar el que ningú esperava. L’andalús va sorprendre a tothom amb un discurs que culpabilitzava la víctima de la seva acció, la jugadora Jennifer Hermoso, i més encara, anunciant que renunciava a dimitir. Cinc vegades ho va dir: «No dimitiré». Davant la sorpresa d’una sala d’assembleistes lleials i treballadors federatius que van aplaudir de manera forçada, amb Luis de la Fuente i Jorge Vilda a primera fila tan sorpresos com la resta.  

Maniobra calculada

Notícies relacionades

El Govern surt en tromba contra Rubiales i fixa dilluns com a data per a la seva caiguda

El Girona, triomf d’una gestió moderna

A l’acabar, els presidents de les territorials i altres assembleistes van fugir del barco vertiginosament. Tot just passaven uns minuts de les 13.30 quan Medina Cantalejo creuava el vestíbul de l’estació d’Atocha acompanyat de dos de col·legiats per abandonar Madrid. La hipòtesi que prenia força entre els assembleistes més crítics és que el ‘cop de volant’ no és casual i forma part d’un pla perfectament dissenyat per Rubiales. Calculava així els temps i les conseqüències d’una futura inhabilitació temporal, deixant Rocha, la seva mà dreta i vicepresident més fidel, al comandament per manejar els fils de la RFEF des de l’ombra i després reprendre el seu lloc una vegada resolgui el TAD de manera favorable, com el de Motril creu que passarà. Una cosa que va deixar clara en el seu discurs: «Espero que es continuï fent justícia. Aquí hi ha la veritat del que ha passat. Aquestes són les meves explicacions».

A les 12.24 del divendres 25 d’agost Rubiales pronunciava la frase que ho feia saltar tot pels aires: «No dimitiré». Un anunci que va provocar la sorpresa i la indignació per parts iguals. L’anunciada dimissió es convertia en una fugida cap endavant que ara falta comprovar si és fruit d’un sobreescalfament o part d’una estratègia calculada que el dirigent no va compartir ni tan sols amb els seus col·laboradors més estrets. Hi ha partit...