El Girona, triomf d’una gestió moderna

Va estar assessorant en la primera venda del Girona (2015), quan el club estava en la misèria, incapaç de pagar fins i tot les nòmines als seus jugadors. Des d’aleshores, la seva influència en el club ha anat creixent, convertit el 2017 en copropietari junt amb el City Football Group, i va obrir tres anys més tard l’entrada a Marcelo Clauré, el tercer inversor.

Pere Guardiola és un president executiu, connectat, de manera permanent, a Quique Cárcel, la seva altra veu en el camp. I a més projecta les seves excel·lents connexions en el futbol a l’equip obrint portes, que semblaven gairebé inaccessibles, com els fitxatges dels ucraïnesos Tsygankov i Dovbyk.

És un club modern i, alhora, familiar. Tot el poder es concentra en molt poques mans. Geli, nascut a Salt fa 54 anys, va començar (1987) i va acabar la seva carrera al Girona (2005) després de passar pel planter del Barça, l’Albacete, l’Atlètic –hi va ser cinc temporades– i l’Alabès.

És la veu institucional de l’entitat, amb un discurs tan acurat com respectuós. Va assumir aquesta funció de president el 2015 rescatant la seva connexió sentimental amb l’aficionat, alhora que proporcionava a la propietat el profund coneixement del club. I també de la ciutat. 

Fa més de vuit anys que és a les oficines de Montilivi. Tot i que la seva figura, tremendament discreta davant els micròfons, no li confereixi en públic la transcendència que té en privat. Va entrar al club quan es va produir la sortida del concurs de creditors voluntària que es va impulsar el juliol del 2012.

Després de treballar sis anys a Media Sports Marketing, una de les filials de Mediapro on va coincidir amb Pere Guardiola, Mas-Bagà (Natxo, com se l’anomena al club) va passar també per LaLiga (2014) abans de recalar a Girona.

Allà, i des del 2015, té el club al cap. I al seu ordinador dissenyant una política austera evitant el malbaratament, ressorgint, tant a nivell comercial com econòmic, després de l’impacte que va deixar la pandèmia, dotant de recursos l’obra esportiva que construeixen Quique Cárcel i Míchel.

El director esportiu és qui més temps fa que és al Girona. Està a punt de complir 10 anys en aquest càrrec tan delicat i estratègic, una cosa inusual en aquest volcànic món del futbol. Ha fet diverses revolucions, i amb èxit, en aquella dècada on ha dotat d’una idea futbolística absolutament reconeixible l’equip, a més de ser un pol d’atracció per a jugadors que desitgen disfrutar amb aquesta proposta. Eric Garcia, sense anar més lluny.

El central del Barça tenia ofertes molt més poderoses, però va triar el Girona per la seva manera d’entendre el futbol. Quique Cárcel ha passat de la revolució amb Pablo Machín, el primer tècnic mediàtic de la institució, a Míchel, l’entrenador de moda de LaLiga. I del futbol espanyol. El mateix a qui va donar suport quan fa dos anys, i per aquestes dates, estava camí de la Segona B.

Té un talent especial per descobrir joves (Sávinho és el més evident ara mateix) i una capacitat singular de desempolsegar futbolistes que semblaven perduts per a l’elit (Stuani, sense anar més lluny) i elevar-los a una altra dimensió, com passa amb Aleix García. Venia del l’Hospitalet, on va exercir de secretari tècnic. Criat en l’anònim i modest futbol s’ha consagrat Cárcel en la creació del ‘model Girona’, un model que serà estudiat d’aquí uns anys. Té contracte fins al 2027.

L’Osca el va acomiadar el gener del 2021. Ningú li va tornar a trucar llavors. Estava sense feina. I en aquell estiu, ja tots els clubs, tant de Primera com de Segona, havien triat els seus entrenadors. Però el Rayo va eliminar el Girona del ‘play-off’ d’ascens i va pujar a Primera. Llavors, Cárcel va agafar el seu mòbil i va teclejar el número de Míchel, ja de vacances a Eivissa amb la família, preparant-se per a un any sabàtic per obligació. Aquesta trucada va canviar-ho tot.

Va venir a Montilivi, es va buscar vivenda al centre de Girona, en ple centre històric. Es va amarar primer de l’equip, el qal va portar a Primera el seu primer any, després del club i, per descomptat, de la ciutat. Orgullós com està sempre del seu origen –és de Vallecas, barri obrer de Madrid, la gran capital del país– es va integrar a l’instant.

No només perquè va voler parlar català des del primer dia –així fa les seves compareixences davant la premsa en la prèvia de cada partit– sinó perquè se sent un gironí més. El primer any vivia sol, refugiat cada divendres a la nit en aquells sopars amb truita que disfrutava junt amb els seus veïns. Ara ja té la seva dona i un dels seus fills, que juga al filial del club.

De tant en tant. Míchel baixa a Barcelona per asseure’s de manera anònima en un dels tamborets del Kiosko Universal del mercat de la Boqueria. En un d’aquells dies, David Torras, cap de comunicació del club, va pactar un dinar entre Pep Guardiola i ell. Des d’aleshores, la sintonia entre tots dos no para d’augmentar.

Tècnic extremadament exigent i camaleònic, que no té dogmes intocables, es fica a la pell del jugador amb un discurs autèntic i pròxim. Autèntic, pròxim i dur, tot i que ara ja no tiri enutjat tantes ampolles d’aigua a la gespa. Senyal que el Girona va de meravella. Té contracte fins al 2026.