Del timpà al moll de l'os

He escrit tant sobre Lennon que a vegades tendeixo a oblidar el que em va fascinar d'ell el primer cop que el vaig sentir. Aquesta barreja de talent descomunal i ment insegura era tan irresistible com la seva veu. Podia ser ingenu o violent, divertit o exasperant, surrealista o pragmàtic, utòpic o satíric, però si el deixaves entrar al teu timpà, es ficava fins al moll de l'os. En l'àmbit personal, vivia buscant, arriscava, s'equivocava, l'encertava, exposava les seves contradiccions, i això el feia molt més pròxim. Vaig passar l'adolescència apagant el llum amb Revolver al tocadiscos. A la meva imaginació érem jo i els meus germans cantant. Hi va haver aquell Lennon, l'incendiari, l'encegador. Després, n'hi va haver un altre, el casolà, el jubilat prematur. Chapman els va matar a tots dos. Potser Yoko Ono troba a faltar l'últim, però jo enyoro el primer.