Quan en lloc d'un n'arriben... ¡tres!

En tres bosses amniòtiques diferents, van fer la seva gestació simultània Teresa, Helena i Anna. I el 12 de novembre del 1969 van sortir d'una en una, per la porta gran. Ni vestits, ni bressolets, ni encara menys cotxets de passeig esperaven les tres filles de Roser Capdevila, en una època en què a penes es donaven casos com el seu, trigèmines fruit de la reproducció natural, "Brut nature", com diu la dibuixant.

"Llavors no es feien ecografies. Però a mi em van veure tan grassa, que me la van fer. Ja estava de sis mesos. I em van dir que en portava dos", explica Capdevila. "Ens en vam anar a casa a celebrar-ho", continua el seu marit, Joan Batet. "I una vegada allà, va sonar el telèfon i el ginecòleg, que era l'oncle de la Roser, va preguntar per mi. Joan, --em va dir--, no són dos, sinó tres i ara mateix vinc".

 L'anècdota que 41 anys més tard recuperen Roser Capdevila i Joan Batet, pares deLes tres bessones, els va deixar en estat de xoc. "A mi em va venir com una crisi. ¡60 dits dins de la meva panxa!", diu ella. "Jo vaig sentir un espant tremend. Vaig pensar: això no pot ser que tiri endavant. Em vaig espantar", confessa ell.

"El metge ens va advertir que segurament no sobreviurien totes tres. Ens va dir: no prepareu res", recorda la mare. Tampoc sabien el sexe dels fetus. "No es veia a la ràdio", diu Capdevila.

El calvari de la Roser

Como tot embaràs de risc, el de Roser Capdevila no es va lliurar del repòs absolut. "Em vaig instal·lar a Horta, a casa d'un oncle que vivia a París. I allà, en un divan, em vaig passar gairebé tres mesos. Dibuixava en una d'aquelles taules d'hospital que la meva panxa feia pujar cada vegada més -explica-. Em venia a veure molta gent i em deien: 'què bé que estàs, cosineta'. Però jo semblava un escarabat amb les potes penjant", reconeix Capdevila, que de l'embaràs i postpart no aconsegueix rescatar-ne res de bo.

"Em trobava molt malament, va ser un embaràs horrorós. I, després de la cesària, vaig estar 20 dies morint-me. A les nenes, se les van emportar al centre de prematurs i no les vaig conèixer fins que no em vaig recuperar una mica", declara sense ocultar quina va ser la seva primera impressió al veure-les: "Eren com conillets, ¡lletges! Però jo vaig pensar: ja es faran guapes". Amb la mare ja a casa, les trigèmines van anar arribant per entregues. "Al mes de néixer, ens van entregar la primera; al cap d'una setmana més, una altra; i l'última va ser l'Helena, la més menuda. Va arribar al mes i mig, per Nadal", explica la mare.

De sobte, l'àtic dels Batet-Capdevila a Sant Gervasi es va transformar en una guarderia. "Que les nenes haguessin estat a la incubadora ens va anar bé. Allà, si els nadons ploren, ningú els agafa i així s'hi van acostumar", destaca Capdevila, que sempre ha tingut amb ella un pare a l'altura de les circumstàncies. "A l'arribar de la feina, jo ajudava la Roser en tot el que podia. Canviava bolquers, preparava biberons... Va ser un estrès important. Però ho repetiria, va ser bonic, encara que no sé la Roser, ho va passar malament i quan va estar ingressada, tota la família vam estar molt preocupats", afirma el pare de les

trigèmines que han donat la volta al món en els dibuixos de la seva mare, els originals dels quals Roser Capdevila ha donat recentment a la Biblioteca de Catalunya.

Idea d'una amiga

"Va ser una amiga, l'escriptora Mercè Company, la que em va donar la idea de fer un llibre amb les nenes com a protagonistes", recorda Roser. Mentre les trigèmines de carn i ossos jugaven a les terrasses de casa seva, la mare es va posar mans a l'obra. "Un any, per Reis, en Joan els va fer una incubadora perquè juguessin amb les seves nines. No hi faltava detall. Tenien biberons i llitets. Va ser un èxit", exclama.

La criança de les seves filles també ho va ser. "Tenir-ne tres a la vegada, si estan sanes, té més avantatges que inconvenients", afirma. "Les portes al pediatre el mateix dia, passen la varicel·la juntes. I jo les vestia igual, encara que avui no ho faria", reflexiona la creadora. "Als 10 mesos encara no caminaven, però s'ajudaven entre elles a superar obstacles. Sempre s'han estimat molt", diu la mare, que considera que "fins a tres és molt suportable. Tenen les mateixes necessitats. Anàvem a cop de xiulet, en pla caserna, però no hi va haver moments desesperants", diu. "Tenien una gana horrorosa. Això ens va salvar. Els acostàvem una tovalloleta a cada bressol i els donàvem els biberons. Ni es movien. Quan van tenir llitets, saltaven un a l'altre. Molts matins, me les trobava a les tres en el mateix llit. De petites s'assemblaven molt més que després, quan van anar creixent", assegura Capdevila, el pare de la qual també tenia un germà bessó.

Avui, les trigèmines reals, Anna, Helena i Teresa són arquitecta, dissenyadora gràfica i comercial de Cromosoma, la firma on s'editen i produeixen els dibuixos animats, en paper, audiovisual i multimèdia, que han fetLes Tres Bessones cèlebres a tot el món.

Els 21 biberons de Lacalle

Amb 900, 1.800 i 1.900 grams, el matí del 30 de maig de 1994 van venir al món Alejandra, Maria i Helena, les trigèmines d'Enric Lacalle, el llavors president del Grup Municipal Popular a l'Ajuntament de Barcelona. "'¡Agafa't!', em va dir per telèfon la meva dona, 'són bessons'", recorda el pare, que es trobava a Madrid el dia de la primera ecografia a la seva dona. "En la segona, ja ens van dir que eren tres", afegeix Lacalle.

El que a altres els hauria col·lapsat, per a Enric Lacalle i la seva dona, Chantal Muls, va arribar com pa beneït. "En realitat, buscàvem una nena, però en van arribar tres. Ja teníem una nena i un nen, que ara tenen 32 anys, Chantal, i 27, Enric. Però la nostra primera filla va néixer amb autisme", explica Lacalle. "Per això, que arribessin totes tres, i sanes, va ser una benedicció", reconeix.

El suport moral i els consells de l'empresari i amic de la parella Higinio Raventós van resultar de gran ajuda. "Ningú millor que algú que havia viscut el mateix per aconsellar-nos. Raventós i la seva dona havien tingut trigèmins cinc anys abans que nosaltres. Qualsevol idea seva ens era molt útil", comenta Lacalle, que en l'actualitat presideix el Comitè Executiu de Barcelona Meeting Point i del Saló Internacional de l'Automòbil de Barcelona.

"Tenir tres fills de cop és una festa cara", afirma. "La llet, els bolquers, l'escola, tot vol logística. Nosaltres teníem ajuda, però tota ajuda, en aquest cas és poca. Vam haver de canviar de casa i de cotxe. Eren 21 biberons al dia. Anàvem a base de cafès i de dormir molt poc, però arribàvem a tot. Paciència i entrega total són la clau", diu el pare. "Ens van deixar un cotxet de tres places que semblava un trenet. Però, per recórrer 100 metres, necessitaves mitja hora, perquè et parava tothom", recorda Enric Lacalle. "El gran encert va ser un parc fet amb edredons, en una sala de casa. Allà dins s'entretenien", recorda la mare de les criatures.

Uns 350 rams de flors

Logístiques a part, el naixement d'Alejandra, Maria i Helena va ser celebrat i noticiat. "Em van trucar de tots els mitjans i a la Quirón, on van néixer, van arribar uns 350 rams de flors. Ens van obrir una habitació per deixar-los i els vam acabar regalant a altres habitacions i a diverses esglésies", explica el pare de les tres nenes, que avui ja cursen primer de Batxillerat.

Alejandra, que va estar en una bossa amniòtica diferent de la que van compartir les seves germanes i, per aquest motiu, és la que menys s'assembla a les altres, considera un avantatge el fet de ser tres. "Mai ens avorrim. Amb una amiga, ja podem jugar un partit de tennis. Jo mai estic sola", diu. "Les tres hem compartit sempre habitació, i encara que no anem a la mateixa classe, perquè no ens deixen, ens ajudem amb els deures. Per elegir el canal de televisió que posem o a on anar, votem. Mantenim sempre la democràcia en les nostres decisions", explica Helena. "A mi sempre m'ha impactat que em preguntin si tenim telepatia perquè no en tenim. En moltes situacions, pensem el mateix, perquè sempre hem viscut, més o menys, el mateix, ens coneixem molt, però cada una té la seva pròpia personalitat", aclareix Maria.

Qüestions molt similars han hagut de respondre Paola, Marta i Silvia, les tres filles del xef alsacià Jean-Louis Neichel, propietari del restaurant que porta el seu nom a Pedralbes. "Sovint ens pregunten si, quan una es fa mal, les altres ho notem. Tot això són tonteries. Però sí que és cert, i a nosaltres mateixes ens impressiona que, sense mirar-nos, ja sabem si alguna cosa ens agrada o no", assenyala Paola.

Bateig singular

Quan Paola i les seves germanes van néixer, els pares van escriure els seus noms en un paper que van entregar a les infermeres. Però, ¿qui va decidir quina d'elles portaria cada nom? "Mai ens ho hem preguntat, però imaginem que la infermera va haver de seguir l'ordre del paper per donar-nos-en un a cada una, i ja està", diuen, 27 anys després. Paola, Maria i Silvia van néixer el 9 de juliol del 1984. Ni en la família del seu pare, ni de la seva mare hi havia antecedents de trigèmins ni bessons.

Als cinc mesos d'embaràs, Evelin se sentia molt grassa. "El metge em va dir que menjava molt. Però jo ja havia passat un embaràs, tres anys abans, i veia que allò no era normal. I em van fer una ecografia". "'Senyora, segui', em va dir. I, quan em va explicar que en portava tres, li vaig dir: no segueixi mirant, no sigui que n'hi hagi més", recorda. "Al principi, em vaig espantar. Vaig pensar: què faré amb un nen, el restaurant i tres més de cop, i sense família a Barcelona, perquè jo sóc de Lleó", apunta. Però llavors, quan va estar ingressada a l'hospital, abans del part, va rebre una visita molt especial. "Roser Capdevila va venir a veure'm i em va animar moltíssim. ¡És clar! Mai em va explicar que malament que ho havia passat ella. I em va regalar tres col·leccions del conte de Les Tres Bessones per a les meves nenes", explica la dona de Neichel.

Ara que les seves tres filles ja tenen el seu propi negoci en marxa i tres nòvios ben avinguts, la parella comença a preguntar-se a qui s'assemblaran els néts. "A mi m'encantaria tenir bessons", diu Paola, bessona de les seves germanes, que són bessones entre elles. "Les tres soles ja som una colla. I això et dóna molta seguretat", precisen. El seu naixement va fer que per Barcelona circulés un dels primers monovolums. "Era un Renault Espace de set places, amb remolc per a les maletes i un matalàs darrere per dormir. Tothom se'ns quedava mirant", explica Neichel. A l'estrella Michelin del seu restaurant, només s'hi ha enganxat el seu fill, Mario.

De Michelin a Michelin

Amb cinc minuts de diferència, Javier i Sergio van arribar al món el 12 de desembre del 1970. "Els nostres pares no van saber que érem dos fins al part. Ho tenien tot comprat només per a un", explica Sergio, que encara que va ser l'últim a sortir, "com a primer a haver estat engendrat, si el nostre pare fos rei, jo tindria la corona", precisa.

Per a ells, ser bessons ha resultat una experiència molt positiva, i més en el seu ofici. "Quatre mans per a un cuiner, ¡imagina't!", diu Javier. Els seus dos restaurants al Brasil, anteriors al Dos Cielos, que alça ja la seva estrella Michelin al Poblenou, els permeten alternar escapades de feina sense faltar al peu del canó. "Pots fer el doble de coses", diuen. "L'altre és una part de tu. Si ho saps aprofitar, va molt bé". Els dos, a més, s'han après les firmes mútuament per a imprevistos. "El passaport, el DNI... un canvi de passatger a última hora, se'n va l'un i no l'altre i no passa res. Per sort, no diu en cap lloc que tens un bessó", afirma Javier. Els Torres són d'aquests que van estudiar la meitat dels exàmens que els tocaven.

A la cuina, els seus gustos només difereixen en matisos. "Ens agrada tot el que estigui ben fet. Som de menjar. La cuina és una forma de vida, per a tots dos", declaren.

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

Trigèmins i bessons

Carlos, Alberto i Miguel González Frigenti es van donar a conèixer aEl revientaprecios, Sálvame i Mira quién mira.Carlos i Alberto són bessons (del 6 de maig del 1986). Dos anys després, "Miguel -que col·labora aGran hermano- havia de ser bessó, però per complicacions en l'embaràs, va arribar solet", expliquen aquests versàtils trigèmins de pantalla, apassionats de la tele. "Ens encantaria tenir el nostre propi programa, encara que no som siamesos professionalment", diuen els que es declaren admiradors de les tres bessones catalanes: "¡Que divertit que ha de ser sentir-se protagonistes de tantes aventures i poder compartir-les amb tanta gent!", imaginen els Frigenti.