Vexacions sense fronteres

Vicente,tronistade torn deMujeres y hombres... y viceversa, se cita amb els seus tres pretendents en un hotel. Després de jugar amb elles -en diferents habitacions- per veure quina és la seva favorita, anuncia que va conèixer fora del xou una altra que li agrada més, i la presenta en el programa. Llàgrimes d'humiliació entre les menyspreades. És denigrant. I un gran espectacle televisiu. Igual que¿Quién quiere casarse con mi hijo?', que ha estat denunciat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) davant el Ministeri d'Indústria per «possibles continguts sexistes i discriminatoris».

L'èxit a Cuatro de¿Quién quiere casarse con mi hijo?', que ja ha renovat una segona entrega i ha desencadenat un terratrèmol a Twitter, torna al centre de la polèmica als programes televisius que juguen amb la vexació. Aquest espai és el més noo dels de recerca de parella, però des del 2008 es manté amb les mateixes característiquesMujeres y hombres... y viceversa,dating showde Tele 5 en què diversos pretendents persegueixen conquistar un home o una dona (eltronista). I per a més inri, aquest espai s'emet en la franja de protecció infantil (12.45 hores). Però, ¿per què hi ha gent disposada a ser humiliada? i ¿per què triomfen?

Fernando González Urbaneja, professor d'Ètica Periodística a la Universitat Antonio de Nebrija de Madrid, rebutja que aquest tipus de programes es mantinguin per audiència. «El problema i la responsabilitat estan en l'oferta, i no en la demanda; la coartada que les cadenes donen el que la gent vol no té sentit», proclama. «El públic pot consumir-los per milers de raons de difícil explicació que tenen a veure amb la naturalesa humana, de manera que poden contemplar un programa abominable i pensar que és abominable». Segons Urbaneja, Tele 5 «pateix problemes de credibilitat i de rendibilitat publicitària», encara que s'apunti grans èxits en els audímetres.

En aquest sentit, Cristina Gutiérrez, directora de continguts de Mujeres y hombres.., opina que, «per molt rocambolesc» que sembli el que passa al plató, «tot és real. La gent pateix i sent de debò, i això enganxa  l'audiència».

Per a Sebastián Moguilevsky, director de continguts d'Eyeworks-Cuatro Cabezas, responsable de¿Quién quiere casarse con mi hijo?, l'èxit radica en «una suma» de factors: un bon càsting, el «potencial» i l'«heterogeneïtat» dels protagonistes (cinc homes que han d'escollir parella sota la supervisió de la seva progenitora) i l'«atractiu vincle edípic» entre mare i fill, «una cosa tan bàsica com la vida mateixa». El responsable subratlla que en cap cas els participants són actors, i que tampoc segueixen un guió. «Si fossin actors, Almodóvar m'hauria de contractar, perquè hem fet un càsting millor que els seus», destaca Moguilevsky.

Urbaneja té una teoria personal sobre les raons per les quals hi ha molta gent que es presta a participar en aquestes lapidacions públiques: «Hi ha expectatives de notorietat i de rendiment econòmic. ¿Per què, si no, hi ha tants individus que es llancen a un camp de futbol sabent que després tindrà problemes?». Per a Gutiérrez, qui va aMujeres y hombres...ho fa buscant l'amor, encara que n'hi ha altres que només persegueixen sortir a la tele. «Una vegada són dins, s'adonen que no hi ha guió i que els sentiments són reals, de manera que aquestes mateixes persones s'enganxen i comencen a sentir il·lusió», afegeix.

Degradació de valors

La comissió d'igualtat de gènere del Col·legi Nacional de Sociòlegs i Politòlegs va debatre fa poc aquesta qüestió, i va plantejar «el procés de degradació de valors a la societat que alguns mitjans de comunicació utilitzen», explica Carlos Mendoza, sociòleg integrant d'aquesta comissió. «Es va començar per la política com a espectacle i, al veure el seu èxit, ara s'utilitza la societat com a espectacle». Mendoza creu que hi hauria d'haver «unes línies vermelles» que els mitjans no haurien de traspassar. «Igual que s'ha legislat contra el tabac o per limitar la velocitat, podria haver-se utilitzat la llei d'igualtat per no permetre aquest tipus de formats». A parer seu, els poders públics «deuen pensar que és més important la llibertat d'expressió que el dret a la igualtat», de manera que deixen el problema en mans de l'autoregulació dels mitjans. «I ja se sap el grau d'eficàcia que té això», postil·la.

Quant a l'èxit d'audiència, Mendoza explica: «Hi ha un fenomen sociològic molt antic que és l'exposició pública del que és degradant o humiliant. Això resulta còmic i agradable des del punt de vista de la psicologia de grup, perquè un pensa que no és allà patint i l'altre sí». En resum, «és el pati de veïns que es riu d'una baralla, o dels que van en massa a veure una execució, una pena degradant o una lapidació». Ve a ser «un reflex de la necessitat de riure'ns dels pàries, els desgraciats i els bufons per consolar-nos de les humiliacions en la vida diària». I Mendoza vaticina subproductes televisius molt preocupants: «Veurem programes amb humiliacions a la feina o amb escenes de violència familiar entre pares i fills».

Un paper catàrtic

Alejandro Perales, president de l'Associació d'Usuaris de la Comunicació (AUC), també creu que els xous vexatoris compleixen «un paper catàrtic»: al veure que algú pateix, genera «un cert alleujament pensant en la seva situació personal».

¿I per què hi participen voluntàriament? Segons Mendoza, «a aquestes persones no els importa que el seu propi comportament sigui objecte de mofa i exemple de transgressió d'un valor pel mer fet que rebran dos efectes que són per a ell positius: els diners i la fama».

Un altre problema:Mujeres y hombres... s'emet en horari protegit. Perales creu que és un xou per a adults, de manera que no vulneraria la llei i el codi d'autoregulació de les televisions. «Hem presentat reclamacions, però cap denúncia contra un programa, és per per aquest motiu que ha aconseguit el canvi d'horari».

Notícies relacionades

La majoria dels xous es basen en idees foranes

¿Quant guanya Pablo Motos?

Però Gutiérrez replica que l'equip deMujeres y hombres... té una cura especial amb el contingut, precisament pel fet d'estar inclòs en la franja de protecció. «Emma García, la presentadora, corregeix contínuament en el cas que es digui algun renec, o alguna cosa que pugui ferir la sensibilitat de qualsevol espectador, sigui adult o nen. Si no complíssim amb l'horari infantil, no estaríem en antena», afirma. I també respon als que pensen que el xou, produït per Magnolia TV, fa gala d'un tracte vexatori: «Això és que no han vist el programa. No som masclistes, xenòfobs ni homòfobs».

Moguilevsky també rebutja les crítiques a¿Quién quiere casarse con mi hijo...?«És el producte el que es jutja, no el programa», adverteix. «Cada un veu el que vol veure i, a vegades, un xou es jutja només per 30 segons, d'un total d'una hora i mitja d'emissió», afegeix. I insisteix en el fet que són els cinc protagonistes els que acaben per fer el contingut de l'espai: «Qui vol frenar, ho fa. A ningú se li posa una pistola al cap perquè es petonegi amb un o altre, i anem amb compte quan creiem que hi ha un excés o una falta de respecte».