El dia que va néixer Charlot

El món té Chaplinitis», anunciava el juliol del 1915 Charles J. McGuirk, un dels líders d'opinió de l'Amèrica de l'època, en vista de la quantitat de concursos d'imitadors que s'organitzaven, i de llibres i joguines que es comercialitzaven, al voltant de la figura de Charles Chaplin (Walworth, Regne Unit, 1889-Vevey, Suïssa, 1977). Però McGuirk arribava tard. La febre, de fet, havia començat més d'un any enrere, quan el 7 de febrer del 1914 va fer la seva primera aparició en una sala de cine Little Tramp o, com aquí el coneixem, Charlot.

Part pallasso, part marginat social i part filòsof, l'àlter ego de Chaplin es va convertir immediatament no només en la figura més coneguda i estimada del món, sinó en un símbol de la humanitat castigada per la guerra mundial: un ésser agredit per la vida, però sempre decidit a mantenir la seva dignitat i respecte per si mateix.

Cap a la immortalitat

Carreres sufocants, la primera pel·lícula, era un curt -sis minuts- rodat en només tres quarts d'hora durant la celebració d'una carrera de cotxes infantils a la platja californiana de Venice. L'argument és extremadament simple: Charlot es dedica a destorbar un equip de rodatge que filma la carrera. Encara que més aviat primitiva, la pel·lícula és històrica no només perquè representa la primera aparició del personatge en pantalla, sinó també perquè recull les primeres reaccions del públic davant seu. Aquell públic són els espectadors de la competició, primer desconcertats davant aquell personatge i en última instància partint-se de riure. En aquells breus moments de descobriment, gravats per a la posteritat, Charlot s'obria pas cap a la immortalitat.

El bigoti demencial, el tímid somriure, la jaqueta massa ajustada i els pantalons massa bombats, aquelles sabates 14 talles grans i aquell entremaliat bastó; aquell look impossible que definia el caràcter escènic del personatge i el seu desig de pertànyer a una classe que no era la seva, es va mantenir en pantalla durant 22 anys, però ha estat amb nosaltres fins a dia d'avui, permanentment reconvertit en samarreta o objecte decoratiu o, simplement, encara inspirant cineastes de tot el món. ¿Com ho va aconseguir? ¿Per què segueix Charlot tan vigent avui com ho era ara fa 100 anys?

Segons el director Borja Cobeaga, que en les seves pel·lícules Pagafantas (2009) i No controles (2010) ha deixat clara la seva bona mà amb la comèdia, «l'important era el tipus que hi havia darrere, orquestrant cada gest, cada moviment, cada enquadrament. No crec que Charlot fos una idea genial. El geni era Charles Chaplin». Paco Mir, que com a membre de Tricicle cultiva un humor hereu del tipus de comèdia visual que Chaplin va convertir en art, té una altra explicació: «Charlot posseeix la fragilitat de l'antiheroi, i tothom es pot identificar amb això. La lluita contra el poder, en totes les seves varietats, és la base de l'humor».Alguna cosa d'això hi ha. Tots ens hem sentit éssers incompresos i marginals alguna vegada, i això és precisament Charlot. Ell és aquella ovella negra envoltada d'homòlogues blanques en el muntatge inicial de Temps moderns (1936), algú que aspira a ser acceptat per la resta del ramat, a pertànyer a la societat, però sempre acaba observant el grup des de fora. ¿Qui no recorda la seva expressió de desolació a La quimera de l'or, mentre mira per la finestra a l'interior d'una festa a què no ha estat convidat?

«Chaplin era un humanista i creia que l'home és més home quan està derrotat», recorda Javier Rebollo, autor de comèdies iconoclastes com Lo que sé de Lola (2006) o El muerto y ser feliz (2012)-.

«Però també pensava que s'havia de saber espolsar-se la pols de les sabates i trobar una nova manera de posar-se a xiular i caminar, oblidar-se'n i posar-se en camí». Així quedava demostrat a Charlot, vagabund (1915), després que, en l'últim moment, la noia se n'anés amb un pretendent més respectable. Chaplin, afegeix Rebollo, «segueix sent el director més modern i divertit. El millor cineasta sonor del mut i el millor mut del sonor. Quan rodo i escric penso sempre en ell». No exagera: el director madrileny és tan fanàtic que, al llicenciar-se en Ciències de la Imatge, per posar a l'orla de la facultat es va disfressar de Charlot.

Políticament provocador

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

Però això no és tot. Chaplin va saber ser profundament commovedor quan tots els altres còmics consideraven que l'slapstick i l'emoció eren com l'aigua i l'oli; rabiosament independent quan els altres grans còmics -Buster Keaton, Harold Lloyd, Laurel & Hardy, fins i tot els germans Marx- havien de suportar control i interferències externs; i políticament provocador quan ningú en el cine s'atrevia a parlar de pobresa terminal, immigració, la deshumanització que porta el progrés, la falta d'esperança i l'atur massiu. «Una de les primeres pel·lícules que vaig veure en tota la meva vida va ser La quimera de l'or (1925), i veure Charlot menjant-se una sabata em va traumatitzar durant molt temps», recorda el cineasta Juan Cavestany, que acaba de guanyar el premi Sant Jordi gràcies a la seva comèdia Gente en sitios.

Per descomptat, el geni de Chaplin és que va convertir aquells assumptes terribles en escenes d'inesgotable inspiració còmica capaces d'alleujar un món que el necessitava com l'aigua de maig. Tothom té la seva favorita: «Charlot convertint-se per accident en líder d'una manifestació a Temps Moderns», recorda Joan Gràcia, de Tricicle; «Charlot atrapat entre les rodes dentades de les tripes de la fàbrica, engolit», prefereix l'actor Carlos Areces. I considerant que els problemes del seu temps s'han convertit en els del nostre, potser el més sensat sigui seguir fixant-s'hi per buscar-hi consol.