Guardià de l'art

Entre moltes altres coses, Adolf Hitler va ser el més fecund col·leccionista d'art des de Napoleó, més que res perquè el seu mètode per adquirir escultures, pintures i altres tresors era el mateix que el de l'emperador: envair països i saquejar-los. De fet, els nazis van robar art a una escala única en la història. I el dement pla de dominació de Hitler no només incloïa la neteja ètnica, sinó també convertir Linz, la localitat austríaca que ell considerava la seva terra natal, en la capital cultural del Tercer Reich: allà construiria el Museu del Führer, on s'allotjarien els milions de valuoses peces sostretes de museus, esglésies i col·leccions privades d'Europa. Així mateix, es va planificar la destrucció de totes aquelles peces considerades degenerades -sobretot d'artistes moderns com Picasso i Max Ernst- o que atemptessin contra la promoció de la puresa racial germànica.

Hitler, pintor fracassat

«Crec que Hitler ja estava escrivint Mein Kampf abans de ser un pintor fracassat, així que els seus valors eren allà des del principi, però en tot cas va ser una autèntica llàstima que no l'acceptessin a l'Escola d'Art de Viena», diu en to de broma George Clooney sobre quanta revenja personal hi podia haver en aquell espoli -si ell no podia disfrutar de l'art, ningú més podria-. En la nova pel·lícula que dirigeix i protagonitza, The Monuments Men -des de divendres passat als cines-, en la qual recorda aquell infame episodi històric des de la perspectiva del grup d'historiadors, professors i altres experts en art procedents de 13 països que, en els últims temps de la segona guerra mundial, van viatjar al front per evitar la destrucció d'obres d'art i tresors arquitectònics i recuperar escultures, pintures, llibres, joies i tapissos robats pels nazis per tornar-los als seus propietaris legítims.

Molts de nosaltres volem creure que ens endinsaríem en zona de combat per salvar un nen indefens però, ¿faríem el mateix per L'últim sopar? Resulta difícil respondre a aquesta pregunta i, per tant, és fàcil entendre per què Clooney es va sentir atret per aquests herois gairebé anònims, particularment de la manera en què l'escriptor Robert M. Edsel els presenta en el llibre homònim del 2009 que l'ha inspirat. En realitat hi va haver al voltant de 350 monuments men però, com Edsel, Clooney se centra en només vuit. Per exemple, el tinent George Stout, una eminència en el camp de la restauració i un dels cervells que hi havia darrere dels herois, és la base del personatge interpretat per Clooney; James Rorimer, que va arribar a ser director del Museu Metropolità de Nova York, inspira el que encarna Matt Damon, i Lincoln Kirstein, futur fundador del New York City Ballet, va servir de model al personatge interpretat per Bob Balaban.

Així mateix, el jove actor Dimitris Leonidas encarna un àlter ego de Harry Ettlinger, l'únic membre del grup que encara viu. Ettlinger, de 88 anys, en va acabar formant part essencialment perquè parlava alemany. Havia nascut a Alemanya però va fugir del país amb els seus pares quan el führer va pujar al poder. «Els meus pares van comprendre que la vida per a un jueu no tornaria a ser possible a Alemanya». La família va fugir als Estats Units just l'endemà que el jove Harry celebrés el seu Bar Mitzvah. «El rabí ens va aconsellar que marxéssim aquella mateixa tarda, malgrat que està prohibit viatjar en shabat. Però el meu pare va pensar que la guerra no començaria tan de pressa».Per donar forma a la seva història, Clooney s'ha inspirat en les pel·lícules bèl·liques que veia a la tele quan era adolescent. «M'encanten Els canons de Navarone, Els herois de Kelly i La gran evasió, i aquelles pel·lícules ja no es fan». Això inevitablement significa que la seva atenció a la precisió històrica és moderada. «En tot cas, jo diria que el 80% de la pel·lícula és fidel», assegura el director. «Gairebé totes les escenes van passar, encara que algunes no van ser tan dramàtiques. Però d'això es tracta quan fas cine. Almenys no hem matat Hitler en un cine», afegeix, en referència a Maleïts malparits, de Quentin Tarantino.

Botticelli, Rodin, Cézanne

Al final de la seva missió, els monuments men havien tornat més de 5 milions d'objectes als països d'on havien estat sostrets. Tot i així, en l'actualitat la Monuments Men Foundation manté una base de dades que inclou centenars d'obres encara perdudes, entre les quals hi ha peces de Botticelli, Rodin, Monet, Cézanne, Mondrian o Caravaggio. De fet, només una petita fracció del que els nazis van robar va arribar a ser recuperat, i així va quedar demostrat, per exemple, amb l'enorme col·lecció d'art modern -més de mil objectes, entre els quals hi havia obres de Picasso, Matisse i Chagall, valorats en més de 1.200 milions d'euros- descoberta el 2012 a l'apartament de Munic de Cornelius Gurlitt. El seu pare, Hildebrand Gurlitt, va ser un marxant d'art que va col·laborar amb els nazis. Investigacions posteriors van demostrar que bona part dels objectes trobats havien estat recuperats per les tropes aliades i després retornats a Gurlitt.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

És possible que veient The Monuments Men més d'un es pregunti: «D'acord, però ¿a qui li importen unes pintures quan hi ha milions de persones que s'estan morint?». Per contestar a aquests escèptics, Clooney obre la seva pel·lícula amb una escena en la qual el seu personatge defensa la seva postura davant del president Franklin Delano Roosevelt: mentre els aliats llancen bombes en ciutats d'Alemanya, Itàlia i França, «¿qui s'assegurarà que l'estàtua de David no ha estat destruïda, o que la Monna Lisa encara somriu? Si destruïm la cultura de tota una generació de persones, és com si mai haguessin existit». Òbviament, es tracta també del punt de vista de Clooney, que al llarg de la seva filmografia com a director s'ha preocupat per assumptes com la integritat periodística -a Bona nit i bona sort (2005)- o la falta de moralitat de la classe política -a Els idus de març (2011)-. Un dels arguments que exposa a The Monuments Men és que alliberar dels nazis aquelles obres potser va ser l'últim acte altruista dels Estats Units en el teatre de la guerra.

De fet, ell mateix desitjaria haver estrenat aquesta pel·lícula 11 anys enrere, abans que les tropes nord-americanes envaïssin l'Iraq. Potser així s'haurien pres precaucions per evitar el saqueig massiu del Museu de Bagdad, al seu dia dipòsit d'inavaluables col·leccions d'art sumeri, assiri i babiloni. «Independentment de la claredat amb què em vaig expressar al seu dia contra la guerra, considero que si ocupes un país presumptament per defensar el seu poble, el mínim que has de fer és preservar el seu llegat cultural. Aquell espoli és una vergonya». I una altra reflexió: «De seguida que un país té problemes financers, com Espanya o els Estats Units, l'art és de les primeres coses que obliden. Sense l'art no som res».