Mala estrella

El periodista de l'agència AP va dir «he de preguntar» i a continuació va llançar tres interrogants vinculats a les acusacions de violació que havien revifat unes setmanes abans. Bill Cosby, que concedia l'entrevista amb motiu d'una exposició d'art amb algunes peces de la seva col·lecció i estava assegut al costat de la seva dona, Camille, va tallar les tres preguntes. «No, no; no responem a això». «No hi ha resposta». «No hi ha comentaris». Quan l'entrevista es va acabar, amb la càmera i el micròfon encara gravant, Cosby va demanar al periodista que aquella part de la conversa no aparegués al vídeo final. I va fer una altra cosa: va començar a parlar al reporter de la seva dignitat i la del seu mitjà, i es va adreçar a un assistent per dir-li: «Crec que has de telefonar immediatament al teu cap».

 

Aquesta enganxada va succeir el 6 de novembre, abans que l'escàndol que ha sacsejat Cosby (Filadèlfia, 1937) esclatés en tota la seva magnitud, enfonsant potser per sempre la imatge i el llegat de l'artista, epítom als Estats Units de l'home negre afable i moral. Pot semblar un episodi anecdòtic, quan des d'aquella entrevista el que s'ha destapat és una caixa de trons en què s'acumulen fins a 20 denúncies de violació, agressió sexual o, com a mínim, intents d'atac, i en circumstàncies que solien incloure, segons les acusacions, haver drogat les víctimes. No obstant, aspectes clarament problemàtics de la personalitat de Cosby traspuen en aquest comportament amb el periodista, en la seva pressió gens subliminal i en la seva innegable sensació de ser capaç -i estar autoritzat- d'exercir el control.

No obstant, alguna cosa ha canviat per a Cosby. Els seus advocats insisteixen a dir que les acusacions «sobre successos que suposadament van passar  fa 30, 40 i fins i tot 50 anys han augmentat fins a superar l'absurditat», i al·leguen que «és completament il·lògic que tanta gent no hagués dit ni fet res ni denunciat les autoritats o presentat demandes civils». Però ells i el seu client semblen no adonar-se que alguna cosa ha canviat, no només en el seu cas, sinó en la societat.

«Quan les primeres acusacions van aparèixer la dècada passada, la gent les va descartar ràpidament i les va amagar sota l'alfombra. Ara la resposta pública marca un gran canvi. Malgrat que són molts els que qüestionen per què totes aquestes dones ho denuncien ara, la forma com generalment s'escriu i es parla del tema està molt més en la línia de creure i recolzar les supervivents de violació». Qui parla a l'altre costat del telèfon és Hannah Brancato, artista i cofundadora de FORCE, grup que s'ha proposat trencar l'anomenada «cultura de la violació», terme que, com recorda, «fa una dècada no estava en una conversa normal».

 

El treball d'activistes com ella (que el 2012 va plantar en botigues  de Victoria's Secret calces amb missatges com «Pregunta-m'ho primer» o «'No' vol dir 'no'») i l'altaveu sense filtres de les xarxes socials i dels mitjans tradicionals que ofereixen internet se'ls considera factors que estan darrere d'una transformació en la qual també influeixen certs canvis legals. Als Estats Units -on es calcula que només es denuncien el 40% de les agressions, i solament un 4% acaben en condemnes-, la definició de violació amb què l'FBI fa les seves estadístiques es referia, des del 1927, només a penetració vaginal «forçadament i contra la voluntat». Fa només dos anys es va ampliar per incloure qualsevol tipus de penetració no consentida, «no importa com sigui de lleu, amb qualsevol part del cos o objecte».

 

Per a la immensa majoria de les dones que es declaren víctimes de Cosby no hi ha res a guanyar més enllà de la pròpia credibilitat, la sensació de justícia, encara que sigui moral, o la pau interior, ja que als EUA la prescripció d'aquests delictes oscil·la entre 3 i 30 anys, segons els estats. Els seus relats, no obstant, serveixen també com a exercici de memòria històrica.

Als anys 70, a Hollywood era habitual el que es coneixia com «el càsting de sofà», on poderoses figures de la indústria reclamaven sexe a canvi d'ajudar aspirants a posar un peu en l'anhelat món de l'espectacle. En el cas de Cosby, la realitat era pitjor, ja que incloïa drogues que anul·laven les suposades víctimes. A més de les agressions, també es teixia un patró d'abús de la seva fama.

Frank Scotti, antic empleat de la NBC, va relatar fa uns dies que havia d'esperar a la porta del seu camerino quan l'actor i còmic convidava joves models o actrius, i que el va ajudar a pagar fins a vuit d'elles. Se sentia, ha dit, «com un proxeneta».

 

El silenci de Cosby no evita el seu descens als inferns. El 18 de novembre, Netflix va anunciar que «ajorna» un especial que preparava amb el còmic de 77 anys. L'endemà, la cadena NBC, que negociava el seu retorn a la petita pantalla amb una sèrie, va enterrar el projecte. Un canal de cable que reemetia L'hora de Bill Cosby va treure la vella telecomèdia de la seva graella. Xous planejats en teatres, hotels i casinos de Las Vegas, Illinois, Washington, Connecticut, Arizona i Nova York van caient l'un darrere l'altre. L'1 de desembre, Cosby va dimitir del consell de la Universitat de Temple (la mateixa on treballava Andrea Constand, la primera dona que el va acusar públicament d'agressió el 2005). I tres dies més tard, quan la seva estrella al passeig de la Fama va aparèixer amb tres pintades de «violador», la Marina dels Estats Units li va retirar una condecoració.

Examen de consciència

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

En tot aquest procés, a més, el seu cas ha servit perquè molts als EUA facin un examen de consciència que no aproven. Mark Whitaker, que va escriure l'última biografia de Cosby, s'ha disculpat per no trobar en 500 pàgines espai per incloure les acusacions. El mateix ha fet Ta-Nehisi Coates, que, malgrat arribar a la conclusió  que Cosby «era un violador», no en va fer menció en un extens article el 2008 a The Atlantic. O David Carr, de The New York Times, que el va entrevistar per a una revista el 2011.

«Tots tenim les nostres excuses però, a l'ignorar les acusacions, vam deixar tirades dones que van ser  prou valentes per parlar en públic contra un poderós personatge de l'entreteniment», va escriure l'especialista en mitjans del Times. «Durant dècades, els entertainers han sigut capaços de custodiar la seva imatge sense que importés la seva conducta. Molts tenen equips que van darrere seu  netejant les seves malifetes. Aquesta època ja ha passat. No importa realment el que els tribunals o la premsa facin o decideixin. Quan busques suficientment enrere i apareixen més proves, una altra cosa agafa el control, una cosa viral, implacable, i que no oblida ni perdona».