L'armari del mite

Si l'hagués conegut no li hauria fet cap pregunta. Només voldria mirar-la i tocar el seu cos». És una de les conclusions a què va arribar la japonesa Ishiuchi Miyako després de fotografiar els objectes personals de Frida Kahlo, l'artista mexicana més universal, la vida de la qual va ser  un compendi d'art, dolor, color, malaltia, fotografies, celles salvatges i excés. I és clar, també un tempestuós matrimoni amb el muralista Diego Rivera, esquitxat de banyes i avortaments.

Quan Frida va morir el 1954, va ser ell qui va decidir ficar les seves pertinences en una cambra de bany de la Casa Azul de Coyoacán, la vivenda que van compartir al DF, museu de l'artista des del 1958. El va tancar i va ordenar no obrir-lo fins que passessin 15 anys de la mort de Rivera. Ell va morir el 1957, però la porta no es va obrir fins al 2004, quan el museu va decidir organitzar i catalogar el contingut. Vuit anys després, el 2012, Circe Henestrosa, comissària de l'exposició Les aparences enganyen: els vestits de Frida Kahlo, va convidar Ishiuchi Miyako a fotografiar aquestes peces. Més de 300 relíquies mai vistes de la vida de Kahlo.

La va elegir per la seva sensibilitat i la seva línia de treball. En la seva sèrie Mother's (2000-2005), Ishiuchi Miyako va immortalitzar els objectes personals de la seva mare, i des del 2007 documenta la roba i altres pertinences de les víctimes d'Hiroshima. Coses que van deixar enrere com a individus i com a societat. Peces que evoquen la vida i memòria dels que les van portar, però també el clima de la societat de postguerra al Japó. Ara les seves imatges de Frida s'exposen, fins al 12 de juliol, a la galeria londinenca Michael Hoppen.

L'empremta que deixem

«Com en anteriors treballs d'Ishiuchi Miyako, el poder del retrat descansa en l'absència del subjecte i reflecteix les empremtes que tots deixem en les nostres pertinences», assenyala des de Londres Clemency Cooke, directora de la galeria. Quan la fotògrafa va acceptar aquest repte sabia molt poca cosa de Frida. Va aterrar a Mèxic per documentar el seu arxiu íntim i va anar coneixent-la a través de les fotos. «Carn o tela, les cicatrius són les mateixes. M'atrauen perquè són com una fotografia: actes visibles gravats en el passat», confessa la fotògrafa. «Un dels aspectes més interessants d'aquesta sèrie és que va abordar el projecte sense idees preconcebudes, sense ser conscient del poder de Frida com a icona cultural. La va conèixer a través de les seves pertinences i tracta cada peça com si tingués la seva pròpia personalitat», apunta Cooke.

Tot és a la Casa Azul, on Frida va néixer i va morir. Allà va contraure la pòlio quan era petita, malaltia que li va deixar la cama dreta més curta i prima que l'esquerra. Allà va passar una convalescència de nou mesos quan un accident la va deixar marcada de per vida. Tenia 18 anys quan l'autobús en què anava va col·lisionar amb un tramvia. Va sobreviure però es va trencar la columna, la cama per 11 llocs, el peu dret, la pelvis, la clavícula i les costelles. La seva mare va col·locar un mirall al sostre, on Frida es reflectia des del llit. Allà va començar a pintar. A pintar-se. «No vaig pensar mai a agafar un pinzell fins aquell moment», va declarar l'artista, que va fer els primers retrats per pur avorriment. «Vaig patir dos greus accidents a la meva vida. Un a l'autobús que em va tirar a terra. L'altre és Diego Rivera», diria després.

A la mateixa habitació va col·locar fotos de Lenin, Stalin i Mao. A l'estudi, un cavallet que li va regalar Nelson Rockefeller. Al seu dormitori, una col·lecció de papallones obsequi de l'escultor japonès Isamu Noguchi. Repartides per la casa hi ha les cotilles, crosses i medecines, empremtes del patiment i les operacions. Les joguines, vestits i joies parlen de la Frida col·leccionista, amant de la cultura mexicana, prehispànica i popular.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Per dissimular defectes va portar sempre els tradicionals vestits llargs. Els talons són irregulars. I quan li van amputar la cama, el 1953, en va dissenyar una de plàstic amb una bota vermella de cordons on va lligar un cascavell. Els seus amics expliquen que com més dolor sentia, com més avançava la seva discapacitat, més elaborats eren els seus vestits.

Amb el seu treball, Ishiuchi Miyako presenta la dona darrere de la icona: les seves ulleres d'ull de gat, la seva caixa de maquillatge, els seus pintaungles, el seu banyador verd menta, la cotilla pintada amb la falç i el martell, els guants negres de vellut, les faldilles de seda i puntes, les botes roses, el vestit del poble  zapoteca. «La forma de les seves sabates -diu la fotògrafa- demostra que Frida va acceptar les cicatrius físiques amb què va carregar tota la seva vida. I va convertir una cosa negativa en positiva».