Marisa Paredes, la diva que no para

Feia quatre anys que no vèiem Marisa Paredes (Madrid, 1946) a la gran pantalla, des de l'última col·laboració amb Pedro Almodóvar a La piel que habito. Però l'actriu no ha parat i ha seguit amb la seva carrera al teatre i el cine, participant en diverses produccions de França, Portugal i Itàlia. Precisament d'aquest país ens arriba la comèdia Mi familia italiana, estrenada divendres, en què interpreta un dels papers que millor la defineixen per la seva elegància, caràcter i distància, el de diva.

«N'he interpretat moltes, però cada una té la seva pròpia història», ens explica en la presentació del film. «A vegades es tracta d'una dona que es converteix en el desencadenant de la tragèdia, és la que es carrega la vida d'altres. En altres ocasions és una patidora. Però el que m'interessa de les dives és que, encara que semblin personatges intocables i imbatibles, també tenen el seu punt de fragilitat, les seves inseguretats».

Va ser Almodóvar qui millor ha sabut explotar aquesta faceta de l'actriu, coronant-la com a reina de la tragèdia en dues pel·lícules fonamentals en la seva filmografia com van ser Tacones lejanos i Todo sobre mi madre, en què interpretava una musa del teatre fent referència al personatge de Bette Davis a Tot sobre Eva. Precisament en aquesta cinta compartia escenes amb Candela Peña, que també està present a Mi familia italiana. «Em venia molt de gust tornar a treballar amb ella, perquè vam tenir una connexió molt especial, però també amb Lluís Homar, amb qui vaig coincidir a Reinas i amb Jordi Mollá, de qui admiro el seu halo de misteri, la seva mirada».

El film és un homenatge a les comèdies italianes clàssiques de la gran època daurada, i està dirigit per Cristina Comencini, la filla d'un dels representants d'aquest gènere i autor d'obres com Pan, amor y fantasía (1953) o Pan, amor y celos (1954). Amb ella, la directora volia homenatjar el seu pare però, com ens diu Paredes, des d'un punt de vista modern i contemporani, amb una mirada nostàlgica però plasmant les inquietuds dels personatges en el moment actual a través de l'humor i l'element vodevilesc.

Mi familia italiana és fonamentalment una pel·lícula de dones. «En aquest sentit, és molt almodovariana. Parla de la idea de l'home i sobre el poder que ha exercit sobre les dones al llarg del temps. De com les dones veuen l'única possibilitat de ser elles mateixes a través d'un home, i com aquest concepte és caduc i s'ha de rebutjar. I això ho diu molt clar el meu personatge: 'Noies, s'ha de créixer'».

Notícies relacionades

El cas de Ter Stegen

Per què Jonathan Andic, hereu de Mango, ha suspès sobtadament el seu casament

A més del nodrit elenc actoral espanyol i d'altres intèrprets italians de prestigi, la pel·lícula va suposar l'última incursió en la pantalla de Virna Lisi. «Ella sí que va ser una gran diva. Ens vam fer amigues durant el rodatge i vaig conèixer una faceta seva diferent, pròxima. Va ser un xoc quan vaig saber la seva mort just un mes després. La pel·lícula està dedicada a ella i sempre estarà en el nostre record».

Paredes segueix afrontant reptes, com al llarg de tota la seva vida. Aquests dies s'ha reestrenat El mundo sigue (1963), de Fernando Fernán Gómez, en què tenia un paper secundari, i a Mi familia italiana la veiem en un nou i sorprenent registre còmic. «Ja era hora que algú explotés aquesta faceta meva. Fer cine és sempre una aventura i m'agradaria seguir descobrint coses noves a través d'ell. Fer sempre papers iguals ja m'avorreix».