Fernando Trueba, enredat amb Espanya

Vint-i-tres anys després, segueix sense haver-hi notícies de grups religiosos nord-americans que se sentissin ofesos perquè el director de cine Fernando Trueba afirmés al recollir l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 1992:«Voldria creure en Déu per donarli les gràcies, però només crec  en Billy Wilder, ell és el meu autèntic Déu. Gràcies, míster Wilder».

No sembla que aquella declaració de principis ateistes esquincés cap vestidura ni sotana. Un destí ben diferent ha tingut la confessió antiespanyolista que el cineasta va fer el cap de setmana passat a Sant Sebastià al recollir el Premio Nacional de Cinematografía en presència del ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo. La seva frase SEnD«no m'he sentit espanyol ni cinc minuts»SEnD,va sonar com un tro a la sala, i el seu ressò segueix retrunyint per tot el país una setmana després.

De «desagraït» cap amunt, els insults i retrets contra el realitzador no han parat de ploure des de l'instant següent a la seva declaració, en la qual també va afegir que preferiria que la guerra de la independència l'haguessin guanyat els francesos i que no acostuma a anar amb Espanya en les competicions esportives internacionals, llevat quan la Roja va guanyar el Mundial de Sud-àfrica. A Trueba li recriminen que fes aquestes afirmacions just quan estava rebent un premi nacional dotat amb 30.000 euros.

Patriotes suïssos i andorrans

La tempesta provocada ha obligat el cineasta a aclarir que les seves paraules no pretenien ofendre Espanya ni els espanyols, sinó que anaven dirigides contra el nacionalisme. «Sóc espanyol, pago els meus impostos aquí i no tinc comptes ni a Suïssa ni a Andorra com alguns patriotes, però no tinc sentiments nacionalistes, ni m'agrada utilitzar Espanya per fustigar la gent», va declarar dijous a Onda Cero.

Tres dies abans, en un acte de l'Academia del Cine, el director confessava que la intenció del seu discurs havia sigut, precisament, la contrària a l'aconseguida: «Volia fer una cosa humorística, que la gent rigués, però que no fos conflictiva. Amb les pel·lícules, a vegades un vol fer una comèdia i li surt un drama», es va lamentar.

La filmografia de Fernando Trueba dista molt de ser la d'un provocador. Des del seu debut darrere de la càmera el 1980 amb Ópera Prima fins a la seva oscaritzada Belle Époque del 1992, i des del seu hollywoodenc Two Much del 1995 fins al musical i animat Chico y Rita del 2010, el seu cine ha basculat entre el riure i l'emoció, però ha fugit permanentment del debat i la crispació. No obstant, al ciutadà Trueba li ha agradat sempre aprofitar la presència dels micròfons per exposar els seus punts de vista personals sobre els assumptes de l'actualitat, conscient de la seva capacitat per desconcertar.

Generós donant titulars i aportant agudes reflexions, les seves entrevistes solen fer pensar tant com fan parlar. No és estrany que a l'alfombra vermella dels premis Goya, la seva boca acostumi a ser una de les més perseguides pels periodistes que busquen declaracions sucoses amb les quals guarnir les cròniques.

«Vivim sota l'imperi dels comptables. No m'importa que vingui o no vingui el ministre, el que m'importa és que pagui», deia en la passada edició de la gala en referència a la plantada de Wert.«Els polítics espanyols no han respectat mai el cine», declarava el dia que li van comunicar que el Govern li concedia el Premio Nacional de Cinematografía.

Una vida de «bocamoll»

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

Fa nou anys, amb els carrers de Madrid ocupats per les parades de recollida de firmes contra l'Estatut, el realitzador madrileny proclamava en una entrevista al diari El País: «M'agradaria ser català». Dijous, sospirant encara per l'embolic en què s'havia ficat amb la seva declaració antiespanyola, reconeixia: «Tota la meva vida he sigut molt bocamoll».

Satisfeta la seva altra gran passió, la música, amb la producció de discos de cuidada factura com Lágrimas negras o l'últim àlbum d'Estrella Morente, el pare del realitzador Jonás Trueba i germà del també cineasta David Trueba, casat a més amb la productora Cristina Huete, segueix respirant cine a aquestes altures de la pel·lícula. Va començar en l'ofici com a crític cinematogràfic abans de recolzar el seu ull esquerre en l'objectiu d'una càmera i ara, als seus 60 anys acabats de fer, es prepara per començar a rodar -en principi a començaments del 2016- la seva pròxima cinta: la seqüela de La niña de tus ojos, en què explicarà què se'n va fer dels personatges d'aquella pel·lícula 18 anys després. El seu títol ja anticipa la controvèrsia i les pulles que li cauran pels seus sentiments identitaris: es dirà La reina de España.