Michael Douglas ressuscita

¿Nova lliçó de periodisme modern? O, simplement, vella lliçó de periodisme modern. Ara que els directors i editors més emblemàtics, fins i tot autèntics vaixells insígnia del periodisme europeu, han decidit matar el paper, el diari que es toca amb les mans, es taca amb el cafè amb llet i encara fa olor de tinta, encara que cada vegada menys, assistim a una altra prova, una més i en van mil, de què passa quan fem periodisme líquid, de xarxa, de 'tallar i enganxar' o, simplement, copiar.

Vam matar, o gairebé, Michael Douglas quan, l'11 de març passat, un dels mitjans que més soroll fan i més diners guanyen (i més falsedats i mentides publiquen) va dir que s'estava morint. No era, no, una qüestió de què es pugui culpar Twitter, Facebook o les xarxes socials (que també), sinó d'ignorància, que sempre ha sigut (avui, ahir i fa un segle) una mala manera de fer periodisme.

La notícia que Michael Douglas estava malalt terminal la va publicar (amb més o menys alegria i rotunditat als titulars) gairebé tothom. La notícia citava dues fonts: 'National Enquirer' i 'Radaroline'. En realitat era una sola font, ja que ‘Radaronline’ és la versió web del 'National Enquirer', que és una revista de format petit, portàtil, que es ven en supermercats i gasolineres als Estats Units. La revista és, bàsicament, un compendi de mentides, rumors, suposicions. Tothom ho sap. Ningú se la pren seriosament. Ni tan sols li cauen querelles perquè ningú es creu el que publiquen… excepte, sembla ser, els mitjans de comunicació de mig món.

¿La persona, el periodista, si ho era, que va agafar la notícia del 'National Enquirer', la va traduir, hi va posar les negretes, els links, el MetaTitle, les paraules clau i la URL sabia què és el 'National Enquirer'? Ho dubto. Si ho sabia, ¿l'hi va dir al seu cap? Ho dubto. Si ho va fer, ¿el seu cap sabia què és el 'National Enquirer'? Ho dubto. Si ho sabia, ¿li va importar per publicar-la? No.

Notícies relacionades

Michael Douglas es proclama "lliure" del càncer de coll

El canvi radical d'Antonio Orozco després de pesar 127 quilos: "El meu metge em va dir que em podien passar cinc coses"

Fa molt de temps que el periodisme ha resolt el debat que si publiques notícies falses sensacionals (com la imminent mort de Michael Douglas) tindràs audiència (el 'National Enquirer' és un producte de paper molt lucratiu). Fa molt de temps que sabem que si vas a un bar i sents que algú li diu a algú que Muriel Casals ha mort i ho publiques sense trucar a l'hospital, a la família i/o a l'organització a la qual pertany corres un enorme risc d'equivocar-te. Fa molt de temps que sabem que si poses sexe a la portada et dóna més audiència.

I tot això, i més, no té res a veure amb el suport, amb el paper o la xarxa. Té a veure amb el fet de fer periodisme. Ni tan sols bon periodisme; periodisme a seques. És per això que un segueix tenint la sensació que moltes coses que apareixen a les xarxes socials no apareixen al paper, ja que els diaris intenten mantenir intacta la seva credibilitat i continuen exigint les respostes de totes les preguntes i, almenys, tres fonts fiables abans de publicar, imprimir, una notícia.