Prince, recordat pels seus íntims

Va vendre més de 100 mi­lions de discos i els seus concerts van ser xous llegendaris i multitudinaris. Va ser una icona, un símbol d’independència; però també un gran ­misteri.

Demà arriba a les llibreries Prince. 'Un homenaje único al artista más versátil de nuestros tiempos'. Publicat per Cúpula, és un retrat íntim escrit pel periodista Mobeen Azhar, productor del documental de la BBC 'Hunting for Prince’s vault' (Caçant la caixa forta de Prince) i fan del geni de Minnea­polis, el cantant, compositor, arranjador i multiintrumentista mort a l’abril a la casa estudi que tenia a  Paisley Park, a Chanheasen, Minnesota. Un lloc que  va fer aixecar el 1987 i que es convertirà al final en el seu santuari. Aquí va viure i va crear música, i d’aquí uns dies obre com a museu.

EL FINAL, PASSAT PER ALT

El llibre, de 140 pàgines i amb moltes fotos, no es mulla sobre el seu final, a causa d’una sobredosi de l’opiaci fentanil guardat en una ampolleta mal etiquetada. I passa per sobre dels clarobscurs d’un personatge que va tenir diverses personalitats, en part provocades  per les seves baralles amb la indústria discogràfica.

Prince Rogers Nelson va ser Jamie Star, The Kid, Camille, Alexander Nevermind, Joey Coco, Tora Tora i el símbol que  tots recordem.

PARAULA DE MÚSICS

Mobeen Azhar, que ha treballat per a Rolling Stone i The Huffington Post Live i és fan total seu -ha assistit a 53 concerts de Prince i fins i tot va pujar a l’escenari amb ell-, prefereix traçar un retrat íntim a través de les converses que ha mantingut amb les persones que van estar al seu costat, en especial els músics i els membres del seu cercle més íntim. «No he volgut fer una ­bio­grafia o una història ­exhaustiva de Prince –assegura–. Els que el van conèixer bé em diuen sovint que va viure la vida com si fos una pel·lícula. Les històries que he recollit són escenes d’aquest film». Així, Sonny Thompson, el baixista que va treballar al seu costat de forma intermitent entre el 1970 i el 2015, explica: «Quan tenia 13 anys, ja sabia tocar la guitarra de meravella i cantava molt bé. Hi ha una gran diferència entre ser un gran teclista, un gran cantant o el que sigui i ser un músic de veritat. Ell ja sabia com havia de ser tot el so».

Dr. Fink, teclat amb Prince del 1979 al 1990, recorda. «No dormia gaire. Només menjava, dormia i bevia música. No escrivia música, la gravava en una presa, a l’instant. Era com observar Mozart».

TOCANT A BARS

Steven Parke, director artístic entre el 1988 i el 2001, té un bon nombre d’anècdotes. «Una vegada em va dir, veient tots els empleats i la gent de l’equip que tenia al voltant: ‘És dur saber que sóc responsable de la subsistència d’aquesta gent. Tenen nens i famílies’. Em va fer la impressió que, si no fos la super­estrella que coneixem, estaria tocant en bars o fent una feina normal. Quan era a l’estudi, és on el seu cervell i el seu cor se sentien còmodes. Als concerts en sales grans crec que devia pensar: ‘Ja em toca fer això una altra vegada’».

«SI NO FES MÚSICA...»

L’enginyera de so Susan Rogers, explica al llibre: «Era una estrella, un símbol ambigu. Va impulsar roba nova, pentinats nous, lletres noves. Tots sabíem que estava fent una nova contribució a la història de la música, a tot el que ens precedia. Era la música de la nostra generació».

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

El bateria Michael Bland, que va treballar amb ell entre el 1990 i el 2015, aporta també aquest comentari: «Una vegada Prince em va dir: ‘No saps el que significa estar en una gira d’èxit tocant el mateix solo de guitarra de 'Purple rain' exactament de la mateixa manera 91 vegades seguides, sense canviar ni una sola cosa perquè, si ho fas, a la gent li agafa alguna cosa’. Per a ell era una tortura haver de fer les coses exactament igual totes les nits».

L’autor d’aquesta pluja morada, però també de 'Lovesexy', 'Diamons and pearls', 'Emancipation', 'Ultimate' i tants altres monuments sonors, li va dir una vegada a Mobeen Azhar: «Si no fes música, em moriria».  El seu últim concert, el de la gira Piano & a ­Microphone al Fox Theatre d’Atlanta va ser el 14 d’abril d’aquest any.Va morir poc després, el 21 d’abril. Tenia 57 anys i diuen que estava preparant les seves memòries.