Penélope Cruz: "No em sento una estrella"

Detesta donar consells a les nenes que se li acosten i n'hi demanen un. Només els ofereix una recomanació: que es cuidin. És el que va fer ella. I les coses no li han anat malament. «No he sigut mai de sortir fins a altles hores de la nit ni d'excedir-me en res. No m'agrada beure. Odio les drogues». Penélope Cruz (Madrid, 1974) era pràcticament una nena quan va començar a treballar. Després de coquetejar amb els vídeos de Mecano, amb 17 anys va rodar Jamón, jamón (Bigas Luna) amb el que avui és el seu marit: Javier Bardem. Conscient del món en què es ficava i de les «situacions perilloses» amb què podia topar, la seva família li va donar llibertat però també molta informació. Potser és una rara avis en la faràndula, però l'única actriu espanyola posseïdora d'un Oscar mai ha travessat al costat fosc.

L'edat i el fet de ser mare de dos fills l'han convertit una mica en una àvia espantadissa davant els canvis socials. «Si pogués, tocaria al botó de rebobinar i em quedaria una estona més als anys 90. Les xarxes socials, uf. No sóc gaire amiga de tot això. No tinc Twitter ni en tindré. Sí que faig servir Instagram, però per a coses de feina o per felicitar alguna persona. Ja ningú escriu cartes. Tot va tan de pressa que no ens molestem a acabar les frases. Em fa vertigen i pena. Començo a entendre la meva àvia. Quan la veia amb un mòbil li deia: però, àvia, tranquil·la que només és un mòbil», comenta Cruz, que insisteix que escriure a mà, encara que sigui una postal, no és símptoma de romanticisme antic, sinó necessari per a la salut mental. Sap que va a contracorrent. Sap que tot això -tocar llibres, olorar-los- se n'anirà en orris. «M'angoixa». Encara que té una esperança: que les noves generacions (incloent-hi els seus fills) facin marxa enrere i només vulguin veure un ordinador pel que sigui necessari, que tornin al llapis i al paper i a les converses cara a cara.

ÍDOL DE HOLLYWOOD

La madrilenya no pot rebobinar als 90. Sí que ho ha fet a la postguerra. Almenys, en ficció. 18 anys després de La niña de tus ojos, l'actriu s'ha tornat a posar a les ordres de Fernando Trueba per rodar la segona part: La reina de España, que s'estrena el 25 de novembre. Interpreta un altra vegada Macarena Granada, que ara és tot un ídol de Hollywood i torna a l'Espanya franquista (malgrat el seu profund odi al dictador) per rodar una pel·lícula sobre Isabel la Catòlica. Ho fa envoltada de la seva gent: la seva peculiar assistent Trini (Loles León), el director Blas (Antonio Resines), els actors Lucía i Julián (Neus Asensi i Jorge Sanz), l'ajudant de direcció Bonilla (Javier Cámara) i el responsable de decorats Castillo (Santiago Segura). «És un conyàs ser una estrella», etziba Macarena, farta de menjar llenties sola al seu camerino en lloc de fer-ho envoltada dels seus xafarders col·legues. És una frase de guió que Cruz, en realitat, no comparteix. «Conceptes com estrella no entren al meu vocabulari. Ni abans ni ara. Mai m'he sentit la reina d'Espanya. Ni amb l'Oscar», afirma.

N'hi ha prou de llegir els comentaris a moltes informacions de premsa relatives a Penélope Cruz (i al seu marit) per constatar que una part de la població no els té gaire afecte. Ella, però, sí que se sent recolzada. «Sento molt de carinyo per part de molta gent. I això s'agraeix». Encara que la seva motivació per treballar no són els aplaudiments sinó el seu amor per la interpretació. «Saber que sempre puc seguir aprenent, que mai ho saps tot, que cada projecte és començar de zero», subratlla.

Penélope Cruz no és Macarena Granada. Ella, al contrari que el seu personatge de ficció, mai ha deixat de viure a Espanya. I ho recalca unes quantes vegades. «Quan me'n vaig anar als EUA per treballar, ho vaig fer amb un bitllet d'anada i ­tornada. No sabia si seria la primera pel·lícula allà i l'última. Després en van sorgir més. Però sempre he estat aquí i allà, compaginant-ho. El meu personatge, Macarena, viu el Hollywood de l'època i firma un contracte amb un estudi, que comença a dirigir la seva vida». Sembla que Cruz continua dirigint la seva. Amb una prioritat: la seva família. El seu marit, Javier Bardem, i els seus dos fills: Leo i Luna. També la seva mare, Encarna, i els seus germans: Mónica, amb qui comparteix professió (encara que les seves carreres no són gens comparables) i amb qui manté una firma de disseny de roba, i Eduardo, cantant i compositor. El seu pare [el matrimoni es va divorciar el 1999] va morir l'any passat.

POLÍTICA, 'NO COMMENT'

Tímida, discreta, formal i amable en el seu tracte amb la premsa cinematogràfica, l'actriu no vol parlar de política. Afirma que les entrevistes són curtes i no hi ha temps per a una anàlisi, que demanaria hores. Però sí que ressalta que és conscient de tot el que passa a Espanya, també quan està fora del país. «El primer que faig al llevar-me és llegir els diaris. Respecte a la situació del cine, crec que el nivell és molt alt. Directors, actors, fotògrafs, músics, responsables de ves­tuari… però hi ha poques possibilitats de donar ales a aquest talent. El cine, més que amb ajudes, s'ha trobat amb traves. Fins i tot travetes».

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

Penélope Cruz forma part de la legió d'actors a qui els pica el cuquet de dirigir. De moment, s'ha posat darrere les càmeres per realitzar curts de publicitat. També Uno entre cien mil, impressionant documental benèfic sobre el càncer infantil.

Aquesta idea de dirigir no es quedarà només aquí, recorda Cruz, que ja als 16 anys donava la llauna al seu admirat i estimat Pedro Almodóvar. «Vull ser directora», li deia. «Doncs fes-ho ja, no t'esperis», li contestava el cineasta. Cruz se segueix esperant. Quan arribi el moment sap que haurà de bloquejar un parell d'anys de la seva vida. Ara no té aquest temps. Està a punt de rodar a Colòmbia Escobar, amb Javier Bardem. És la primera vegada que treballen junts sent parella. «Ja us diré com ens va. Suposo que molt bé, és clar», somriu.