Carme Chaparro: "Tant de bo hi hagués més novel·la negra protagonitzada per dones"

–Aquest relat té el ritme i el pòsit de molts informatius. ¿Ficció tacada de realitat?

–Absolutament. Vaig construir aquesta història, que va de la recerca policial d’uns nens, a partir del final. Jo no havia escrit gaire més que les meves columnes a Yo Dona, les entradetes a la televisió i algun post al meu blog de Yahoo, però vaig recórrer a 20 anys d’ofici de periodista i vaig anar donant cos i, sobretot, versemblança a la trama. Sense anar-me’n massa per les branques, condensant i buscant que tot encaixés amb aquest final.

–I aquí entren els seus tres amics del Cos Nacional de Policia. 

–Vam crear un grup de whatsap i m’han assessorat sobre tot: com es procedeix quan es busca un menor, com és una sala d’autòpsies, quant de temps triguen a aparèixer els cucs en un cadàver...

–¿La novel·la negra està de moda?

–La novel·la negra fa 10 anys era un gènere literari de segona, però ara està en apogeu i espero que perduri i que no sigui una moda com ha passat amb la novel·la històrica i amb la novel·la eròtica. Espero, a més, que sigui un gènere en què no vegem només en acció homes detectius, que hi hagi més grans dones protagonistes d’històries i que els homes lectors les consumeixin.

–¿Això significa que la seva inspectora Ana Arén seguirà indagant?

–No en tinc ni idea. M’aixeco a les sis del matí per venir a treballar a la tele i soc mare de dues nenes petites, de 3 i 5 anys. Tant de bo se m’acudís un altre final com aquest. 

–Quatre anys tenen aquests nens desapareguts i em temo que no és una coincidència. ¿M’equivoco?

–Jo vaig començar a escriure aquesta història l’any passat, quan la meva filla gran tenia 4 anys. ¿Com podia fer creïble el que senten els pares dels nens que desapareixen? Pensant que era la meva pròpia filla.

–El dolor aliè, ¿en què ens ajuda? 

–A sentir-nos millor. A valorar com és d’important ser viu. El dolor aliè pot fer que arribem a casa i abracem els nostres pensant en les coses que realment importen i no en simples tonteries.

–Un debut amb premi sempre hi ajuda. 

–Vaig enviar la novel·la amb pseudònim i el premi econòmic és un avançament per les vendes. Només si se’n venen moltíssims exemplars, cosa que espero, començaré a veure una mica de diners.

–¿Està a punt per a un Sant Jordi de firmes?

–Doncs és de les coses que em fa més il·lusió. Poder estar a l’altre costat per primer cop i sentir el caliu dels lectors amb els escriptors em fascina. Tinc la sensació que serà una cosa molt més pròxima i íntima que la relació que estableixes amb l’espectador. Un llibre és molt més personal que un informatiu. 

–¿Ja li han dit que és un relat molt cinematogràfic?

–Sí. Suposo que pel ritme i les seqüències. L’hi vaig enviar a la meva amiga Maribel Verdú i em va dir com boja que ella es veia fent d’Ana. 

–¿En el seu blog, Notas a pie de cámara, 

–Cada vegada estic més convençuda que els que tenim veu als mitjans hem d’aprendre a fer-la servir a fora perquè les tecnologies ens ho permeten. I denunciar el que no està bé, com la desigualtat entre homes i dones, per exemple. Jo no soc igual que un home, ni ho vull, però sí que reclamo les mateixes oportunitats.

–¿M’equivoco o ja ho està vivint amb la promoció del llibre? 

–És clar. És l’afegitó de les presentadores que escriuen. Jo soc periodista. ¿Per què les dones hem de seguir justificant-nos contínuament en aquest país? Als 44 anys vull que sigui la novel·la la que es baralli per mi. Almenys que la llegeixin i jutgin.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

–Parlant de successos. ¿Què li ha costat més d’explicar a la tele? 

–Sens dubte, la mort del nostre amic José Couso a l’Iraq. Ho vaig saber cinc minuts abans d’entrar en directe.