Pablo Carbonell es fa novel·lista salvatge

Hi ha una constant en la vida de Pablo Carbonell (Cadis, 1962) i no és precisament la seva disposició per a la broma, tot i que està emparentada amb l’esperit gamberro i faranduler que delata la seva presència. Des que va deixar els estudis a segon de BUP per ficar-se en embolics, no ha parat de sentir-se un intrús. Es va sentir així quan va començar a fer esquetxos d’humor amb el seu soci Pedro Reyes a començaments dels anys 80, i quan va sortir la seva mirada de boig pel plató de ‘La bola de cristal, i quan es va pujar a un escenari per donar veu a Los Toreros Muertos, i quan es va erigir en el reporter més kamikaze de ‘Caiga quien caiga’.

També ha sigut actor de cine i teatre, ha presentat programes de televisió, ha dirigit una pel·lícula –Atún y chocolate– i ha escrit un llibre de memòries –El mundo de la tarántula. “I en totes aquestes facetes, a les quals afegiria la de ser pare, sempre he pensat al veure’m dins: hauria d’haver fet un curset per saber de què va això”, reconeix. La culpa no la té ell, sinó el poltre que porta a dins. “Tinc ànima de cavall de Grand National. Veig una tanca i no puc evitar voler saltar-la”, confessa.

Murris, bergants i tafaners

L’últim territori sobre el qual s’ha llançat com un paracaigudista sense mapa és la narrativa. Acaba de publicar ‘Pepita ’(Destino), la seva primera novel·la, una hilarant història de murris, bergants, vividors i altres éssers de mala mena ambientada en un poble miner sobre el qual cau com una maledicció la febre de l’or. L’experiència ha deixat en l’autor novell dues troballes: “¡Que difícil que és escriure comèdia, molt més que parlar de les teves penes!”, diu en comparació amb el seu llibre de memòries, que recorda com “una visita al psiquiatre”.

L’altre descobriment té a veure ambla moral de la novel·la. Enmig d’un planter de figures de frenopàtic, Pepita, la protagonista, és l’única que manté el seny per fer front a la cobdícia que es desencadena al seu voltant. “Escriure t’ensenya coses. La Pepita m’ha mostrat el moralista, feminista i ecologista que hi havia en mi”, explica.

Assemblar-se a Felipe Benítez Reyes

Però el que buscava Pablo Carbonell quan es va posar a teclejar el seu ordinador amb sis dits –“¡No sé mecanografia, això meu encara té més mèrit!”, aclareix–, no és donar lliçons, sinó provocar rialles. “El riure em cura fins i tot els mals d’esquena, i escrivint aquest llibre he rigut en moltes ocasions”, reconeix. La idea de la novel·la li rondava pel cap des que va veure ‘Los jueves, milagro’, la pel·lícula de Berlanga, però va ser en un viatge iniciàtic a les mines de Riotinto, a Huelva, quan va tenir la il·luminació. Conscient de la seva condició d’“intrús de la narrativa”, Carbonell cita Wenceslao Fernández Flórez, Jardiel Poncela i Eduardo Mendoza com a referents, però confessa que la seva aspiració era assemblar-se a Felipe Benítez Reyes. “He intentat imitar-lo, però se’m notava massa”, diu entre rialles.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Continua sense sentir-se un novel·lista, però Pepita l’ha deixat tan content que ja està pensant en el seu pròxim relat. Tindrà temps d’escriure’l en les estones lliures que li oferirà ‘Estruendo folklórico’, la nova gira de Los Toreros Muertos, que es posa a rodar aquest cap de setmana a Extremadura. És l’altra gran notícia de l’univers Carbonell: torna a agafar el micròfon sobre un escenari envoltat pels seus músics de sempre.

¿Qui és aquest vell?

En realitat, la tornada no és sinó una continuïtat del que van fer el 2007, després d’haver dissolt la banda el 1993, però en aquesta ocasió hi ha novetats cridaneres. “Tenim un nou concepte: punk folklòric amb toc pagès”, diu sobre les cançons inèdites, com ‘La siesta’, ‘Teruel, Teruel’ o ‘La zamorana’, que interpretaran al tour i que formaran part del pròxim disc del grup. Han passat 35 anys des del debut de Los Toreros Muertos, però no ho sembla per la seva veu cantant: “M’han passat volant, però estic tranquil, perquè d’inquietuds i ganes de tirar pedrades estic com quan tenia deu anys. Al matí em miro al mirall i em pregunto: ¿Qui és, aquest vell?”, confessa.