Michael Jackson, un mite menor

Aquest dimarts es compleixen 10 anys de la mort de Michael Jackson (1958–2009) i és de suposar que els seus milions de seguidors li retran homenatge d’alguna manera, però pot ser que hi hagi baixes entre els qui veiessin el documental de HBO 'Leaving Neverland', de Dan Reed, emès aquest mateix any i que resultava letal per als que havien defensat sempre la innocència del seu ídol en tot el relacionat amb la seva presumpta atracció sexual pels nens. Durant prop de quatre hores, l’espectador de 'Leaving Neverland' assistia a les declaracions de dos homes destruïts pel Rei del Pop, que, suposadament, en va abusar quan tenien respectivament 7 i 10 anys. Es deien Wade Robson i James Safechuck i el que explicaven resultava d’una gran versemblança: si mentien, mereixien l’Oscar a la millor actuació.

De la relació de Jackson amb els nens sempre se n’havia parlat, i molt abans de 'Leaving Neverland', el tema ja va passar pels jutjats dels Estats Units, tot i que el cantant sempre se’n va sortir impune untant de diners els pares de les presumptes víctimes. A tots ens sonava molt rara aquesta obsessió per envoltar-se de nens, però els més benintencionats l’atribuïen al fet d’haver tingut una infància atroç –els Jackson Five vivien sotmesos a la dictadura del seu pare, músic frustrat que aspirava a realitzar-se de manera vicaria a través de la seva prole– i a un caràcter una mica pueril que el portava a preferir la companyia de les criatures a la dels adults. Hi havia una cosa estranya en aquesta mania de convidar nens a casa seva, de dormir amb ells (però sense capànim sexual, és clar), d’anar canviant de favorit com Donald Trump de dona trofeu, de pretendre fer-nos creure que, mentalment, ell era un nen més que ara podia comprar-se les joguines més cares del món i tenir-los a la seva disposició a Neverland perquè en disfrutessin els seus amiguets.

Els devots l’hi perdonaven tot

Alguns pensaven que el seu amor als nens era una faceta més de la seva excentricitat permanent, com la seva obsessió per la cirurgia plàstica que li va ajudar a deixar de ser negre, com si això fos un oprobi, o la seva peculiar manera de vestir, o el costum de tocar-se el paquet en les seves actuacions en directe, tot i que ningú se l’imaginava amb res entre les cames. Michael Jackson no va parar fins a convertir-se en un 'friqui' que fins i tot feia esgarrifar una mica,fins i tot feia esgarrifar una mica algú que per molts ens semblava que tenia un equilibri mental un tant precari, però al qual els seus devots l’hi perdonaven tot.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Els seus intents per portar una vida, diguem, normal van ser catastròfics: Brooke Shields explicava que en la seva única trobada sexual, Michael no sabia on li donava l’aire i mostrava una timidesa i una reserva impròpia de l’ocasió; els secrets del seu matrimoni amb la fillad’Elvis Presley  els conserva la interessada a bon recapte, però sembla que la cosa no va passar d’una estranya obra d’art conceptual per convertir en familiars el Rei del Pop i el Rei del Rock: els aficionats al conceptual preferim el casament de Jeff Koons i Cicciolina, francament. Quan li va donar per tenir fills, Michael els va fabricar amb una ciutadana anònima, una infermera que es va deixar impregnar, però ni tan sols per ell, ja que els nens van sortir blancs com la llet.

Deixant a part la faceta turmentada, tocat del bolet i addicta als ansiolítics –se’l va carregar el Propofol, medicament al qual va arribar a dedicar-li una cançó i que el seu metge particular l’hi aplicava en dosis industrials–, només ens queda la música. Milions de persones a tot el món el van considerar un geni. A d’altres ens avorria mortalment, però reconeixíem que alguna cosa havia de tenir per assolir l’impacte que va causar en la història de la música pop. Pot ser que sense 'Leaving Neverland', el desè aniversari de la seva mort hauria sigut una festa d’abast global, però tinc la impressió que hi ha un abans i un després del documental de Dan Reed: no ha passat prou temps perquè Michael Jackson sigui jutjat exclusivament per la seva música, i les declaracions, amb tots els ets i uts, de les dues víctimes del documental són molt difícils d’oblidar.