Soleá Morente: «Estic llaurant una terra de ningú»

La filla mitjana d’Enrique Morente aquest estiu ha anat de concert en concert. Fa uns dies actuava a la festa major de Santa Coloma de Gamenet compartint escenari amb Cathy Claret. També ha fet concerts acústics. I és que Soleá Morente (Madrid, 1985) està en plena efervescència creativa.  

¿Li agraden aquestes distàncies curtes amb el públic? 

Al principi imposa, però després et vas deixant anar. He estat fent un repàs pels diferents projectes que tinc i fent una pinzellada del que ve. M’ha acompanyat el meu guitarrista, Eduardo Espín Pacheco, fill de la grandíssima Carmen Linares. Tocant cançons d’‘Encuentro’, de ‘Tendrá que haber un camino’, d’‘Ole Lorelei’ i alguna de nova. Veu i guitarra i bases electròniques poder afrontar cançons com ara ‘Baila conmigo’ o ‘Tonto’.

-Entre el tablao i la discoteca. Planetas, Lagartija Nick, Evangelistas. Vostè és filla de tot això i del seu pare.

-Una de les coses que m’ha deixat el meu pare ha sigut unes amistats meravelloses. Estic envoltada d’amics que han sigut molt generosos amb mi. Músics que m’han ensenyat i m’ajuden. Estic llaurant aquest espai propi, aquesta terra de ningú, perquè no ets ni cantaora flamenca, ni popera ni indie. És un camí difícil, perquè no valen les etiquetes. Jo el flamenc el porto a la sang i la meva família és molt bona consellera, però cadascú ha de seguir la seva pròpia identitat, una habitació pròpia necessària, com deia Virginia Woolf.  

-Parlant de clàssics. ¿És veritat que de petita a casa pensava que Lorca era com un oncle, algú de la família?

-Sí, ens passava a tots tres, a l’Estrella i al Kiki també. Era tan present en les nostres vides... Després vam anar descobrint els altres ‘familiars’, Miguel Hernández, Rafael Alberti i tantíssims d’altres. Però sí, Lorca era com un tiet, com un cosí que algun dia vindria a casa i el coneixeríem en persona. 

-El seu pare, que sempre el va animar a estudiar, ¿què pensaria de la Soleá Morente d’avui?

-Segur que m’estaria recolzant perquè sempre ho va fer amb tots els seus fills. Jo el porto a la ment i al cor. Intento seguir els consells que em va donar i m’agradaria saber, ell que va ser un precursor, què pensaria de l’evolució que està vivint el flamenc, no només amb mi, també amb altres figures com ara El Niño de Elche, Rosalía... Tant de bo fos aquí.

-Escoltar-la a vostè recorda de vegades Jane Birkin, Las Grecas, ¿fins i tot Jeanette? 

-¿Jeannette a ‘Ya no solo te veo a ti’’? Sí. És una altra influència molt directa. M’encanta aquesta manera d’interpretar que tenia. Aquesta senzillesa, aquest menys és més que ens porta a l’emoció. Estic pensat també en François Hardy i en Cathy Claret, amb qui vaig cantar fa uns dies a Santa Coloma de Gramenet. El flamenc sens dubte exigeix una altra manera d’interpretar, amb més caràcter. En aquesta altra via em sento molt identificada. 

-No fa falta trencar la veu per dir coses profundes.

-Per descomptat. La teva manera de cantar ha de ser un reflex de qui ets o de qui t’agradaria ser. Si tens una veu potent natural doncs endavant, però el que és forçat no queda bé. Jo tinc una veu petitona i he tingut de buscar una manera pròpia d’interpretar.

-Qui s’havia d’imaginar que el trap seria tot un referent a la seva Granada. 

–Sí. Igual que Jerez és el bressol del flamenc es pot dir que el trap s’ha fet fort a Granada. Hi ha Yung Beef, Ayax, Dellafuente... tots són amics i companys. Està sent molt emocionant viure en aquesta ciutat on hi ha tantíssims músics i tan singulars. Estic segura que si no visqués aquí, segur que faria un altre tipus de música.  

-I pensar que podria haver sigut ballarina de clàssic...

¡Ai sí!. Jo volia ser ballarina i vaig estudiar a l’acadèmia de Víctor Ullate. Em provava molt i tenia més facilitat per al ball que per al cant. Però volia estudiar i vaig haver de decidir.

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

-Té nou disc a les portes. ¿Me’n parla?

Estic en un moment molt efervescent, sí. A finals de setembre surt un disc gravat amb amics granadins. He fet un grup que es diu Prado Negro per cantar poemes. Al ser filòloga i estar molt unida a la literatura he anat seleccionant alguns poemes que m’han marcat i els hem posat música. I també hem posat lletra a composicions. El primer ‘single’ és un poema de José Ángel Valente que es diu ‘Sé tú mi límite’. També musiquem Luis Cernuda, ‘No decía palabras’, a Josefina de la Torre. I Luis García Montero ha escrit un poema meravellós que es diu ‘Europa’ per a aquest projecte. Ho ha fet a partir d’una cançó experimental amb música electrònica que li vam enviar. L’estic disfrutant moltíssim, perquè la literatura és tan important per a mi com la música. I després, a l’octubre, sortirà la primera cançó del que serà el meu pròxim treball en solitari.