Antonio José: «Ara tinc l'edat i les ganes d'arriscar»

Arriba Antonio José a la redacció d’‘El Periódico’ i es fixa en les fotos que pengen del passadís d’entrada. Sobretot en una d’elles, la de l’últim sospir negre del petrolier ‘Prestige’ abans de desaparèixer sota les aigües deixant la costa gallega perduda de quitrà. «¿Això quan va ser?», pregunta. «A finals del 2002, amb Aznar de president, Mariano Rajoy de vicepresident i ministre d’Interior i Manuel Fraga presidint la Xunta», li expliquem. No recordava aquell desastre ecològic. Va néixer el 95, té 24 anys, llavors en tenia 7, però el que sí que té molt clar és que no hi ha pla b per al planeta. Una de les seves fotos al seu Instagram és de l’incendi a l’illa de Gran Canària de l’agost passat. «Ens ho estem carregant tot», diu en veu baixa.

El cordovès de Palma del Río està abocat aquests dies en presentar el seu nou disc, que ha titulat ‘Antídoto’ i amb el qual espera ampliar fronteres i arrasar, en el bon sentit de la paraula, també a l’altre costat del bassal.

-¿Està preparat per tornar a examinar-se aquí i a Llatinoamèrica?

-Pensar en portar la meva música el més lluny possible entrava en els meus plans. Llatinoamèrica és un mercat natural per a la música en espanyol i la veritat és que em ve molt de gust que se’m conegui en els dos costats del bassal. Aquí és on he de continuar creixent, però aquest altre continent cal treballar-lo i estar-ne pendent. Això és el que m’agrada i el que vull aconseguir.

-No em digui que acabarà fent reggaeton.

-No. Jo faig pop, música urbana amb aquest toc per descomptat aflamencat que és el meu segell, òbviament. 

-Qui perd els orígens pot acabar molt perdut.

-Ho tinc claríssim des de petit. Jo no oblido les meves arrels, que són al carrer Belén de Palma del Río, amb els meus. El meu poble m’ha fet madurar molt en l’àmbit musical però també m’ha fet la persona que soc avui. Allà tinc els meus pares i la meva casa i sempre que tinc el plaer de tornar em prenc una cervesa i uns cargols als bars de sempre amb la gent de sempre. Allà vaig ser un nen molt feliç. He mamat del flamenc. El meu avi tocava la guitarra, la meva mare cantava copla. A casa s’escoltava Caracol, Valderrama, Camarón, Paco de Lucía, Vicente Amigo...

-¿Hauria sigut un bon futbolista?

-No ho sé. Jo crec en el destí i al meu es va creuar la música. I avui m’adono més que mai que el que de debò volia fer amb la meva vida era això. He tingut l’oportunitat de conèixer moltíssims músics que, estant a un nivell molt important, m’han explicat que hi han arribat per casualitat. Però en el meu cas això no és un simple treball. Jo vull ser artista. Vull que les meves cançons es coneguin per tot el món i fer feliç la gent, que la meva música sigui com una teràpia.  

-Va representar Espanya en l’edició infantil d’Eurojúnior amb 10 anys i va quedar segon. Després es va cansar de provar sort i ho va deixar fins que va arribar ‘La Voz’. Vist amb la distància, ¿aquella frenada va ser necessària?

-Sí. Van ser els meus pares els que em van posar fre i els ho agraeixo. Volien que tingués una infància com la de qualsevol nen, que disfrutés, que em preparés i després el temps diria si estava fet per viure de la música. Avui això és el més important que tinc, al que dedico més temps i no em cansa. Puc passar-me totes les hores del dia escoltant música i pensant en com fer una cosa nova, com sorprendre’m a mi i al públic.

-¿Què creu que sorprendrà més d’‘Antídoto’?

-Les lletres i com sonen. És un disc diferent, molt versàtil, que es mou per terra de ningú, amb un so molt meu, és una aposta molt personal i crec que és el moment. Tinc l’edat i les ganes d’arriscar. I quan les coses es fan des de l’afecte i el respecte però posant el cor i a l’ànima no pot sortir malament. Tinc molt present el públic i en totes les cançons intento enviar un missatge positiu sobre la importància de tenir personalitat per afrontar tot el que vingui.

-Ser aquest últim any a Miami, a Buenos Aires, a Bogotà.... ¿què li ha aportat a la seva música?

-He volgut treballar amb gent que admiro i que m’aportés coses diferents. No volia fer el mateix que he fet tota la vida. Volia saber com pensa un colombià o un tio de Los Angeles que està al dia de tot. Volia incloure’n més i pensar per exemple en ficar un cor gospel en un determinat moment.  De vegades on hi ha la bogeria hi ha la clau i gràcies a Deu ara tinc les orelles molt més obertes, més acostumades. En aquest disc no hi ha una gran producció, però sí pinzellades de per on anirà el nou so de la meva música. La meva essència està en el flamenc, però he de sortir d’aquesta zona de confort i de vegades cal arriscar.

-¿Segueix amb les seves verges a amunt i avall?

-Això sempre. 

-¿I als seus altars també hi ha Antonio Orozco?

-Ha, ha, ha. A Antonio el porto al cor perquè és molt especial per a mi. Em va obrir les portes d’aquest món. [Va ser l’únic que es va girar quan va arribar al càsting de ‘La Voz’]. Va ser qui va apostar per mi i em va oferir casa seva i la seva gent. Va posar el seu equip a la meva disposició i avui encara treballo amb aquesta gent, que formen part de la meva història. 

-No sé si molta gent sap que Antonio és una persona enormement generosa i solidària. Arribat el cas, ¿vostè pujaria també a aquest carrro?

- Antonio és un cor amb cames. Per descomptat que sí.

-¿Com recorda de la gravació del vídeo de ‘Me equivocaré’?

-Això va ser a Madrid, a prop de la Warner. Un lloc molt sec. I vam passar una calor terrible. Va quedar molt maco. Em deixen plantat a l’altar però m’emporto la nòvia d’altra banda. 

-¿I vostè parla d’amors vertaders?

-Fixa’t el que et dic, soc una persona bastant reservada i si vull que se’m conegui per alguna cosa és per la meva faceta de compositor i cantant. Però estic en un moment bonic en tots els aspectes. Més que bonic, increïble i aquí ho deixo.

-Em sap greu llençar-li un cubell d’aigua freda. Però veiem que alguns concerts, i no dic noms perquè tots els sabem, estan punxant.

-A veure. Crec que hi ha molts artistes i surten moltes propostes. Cal deixar descansar el públic. La gent és llesta i sap el que vol en cada moment i tu has de saber-ho interpretar.    

-¿I com considera aquests fans que saben de vostè més que vostè mateix?

- Es mereixen tot el respecte del món. Estic assegut aquí parlant amb tu gràcies a ells. Però jo i tots els que treballem en la indústria musical. Si no em compren discos, senzillament deixo d’existir. Si ningú creu en mi, desapareixo. La gent és la que mana. 

-¿Què escolta aquests dies en què hi ha tant soroll ambiental?

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

-Moltes balades, perquè tornaran aquelles que posen el pèl de punta, perquè la gent les necessita. I música en anglès. Grups com Coldplay, veus com les de Witney Houston, Freddie Mercury, Michael Jackson. Escolto moltes coses d’abans, perquè abans hi havia alguna cosa que avui és difícil de trobar i és un so més pur, més de veritat.