Concha Velasco, 80 anys «de sobte»

«Sempre faig els anys a l’escenari, moltes vegades a Barcelona, que m’encanta, però aquesta vegada els 80 –els fa aquest divendres 29, és Sagitari– m’agradaria complir-los a casa meva, veient-te a tu per exemple, al meu llit», deia fent broma fa uns mesos Concha Velasco aPablo Motosa ‘El hormiguero’.

Qualsevol periodista que l’hagi entrevistada en algun moment de la seva vida –aquest divendres a la nit la tindrà Alfonso Arús en el seu ‘Arusitys Prime’– pot explicar meravelles d’aquesta senyora, un filó inesgotable d’anècdotes i vivències que té el mèrit de caure francament bé a diverses generacions, la de la ‘chica ye-yé’ i el ‘Cine de barrio’ i la que l’estiu passat, amb un petit paper a ‘Metamorfosis’ s’acomiadava de Mèrida i el seu teatre romà: «Aquí m’han passat totes les coses per primera vegada –deia als 3.000 espectadors que omplien a vessar les grades–: la primera vegada que vaig trepitjar aquest escenari, que vaig fer ‘Hélade’, que vaig fer ‘Hécuba’. Aquesta vegada és l’última. ¡Que faré 80 anys!» I els aplaudiments es van prolongar deu minuts.

De pare militar i mare mestra, Concha Velasco, com ens va explicar una vegada, va voler ser ballarina de petita, als 9 anys, «després de veure la pel·lícula ‘Las zapatillas rojas’, sobre el món del ballet.’ Va estudiar dansa clàssica a Madrid, al Conservatori Nacional, però el focus la va portar cap a la interpretació –d’adolescent va treballar amb Celia Gámez, la gran dama de la revista, i després arribaria el  ‘Mama, quiero ser artista’–. Concha sempre ha presumit de tenir «les millors cames del cine espanyol». Prop de 80 pel·lícules, innombrables obres de teatre i sèries de televisió fan que en el seu cas l’adjectiu ‘incombustible’ quedi curt. 

Amb ‘El funeral’ fins al 2020

L’actriu ha estat aquest any de gira amb ‘El funeral’, un encàrrec que li va fer al seu fill Manuel Marsó, una comèdia per al seu lluïment que ella defineix com a «còmica, despreocupada, divertida i sobrenatural sobre una actriu morta a l’escenari que apareix com un fantasma en la seva vetlla». Un paper escrit a la seva mesura –«no volia sortir feta pols», com en altres papers que li ha tocat fer– i que ja es veurà si és també el de la seva retirada dels escenaris l’any que ve. «Tinc contracte amb el productor fins al 2020. Potser quan acabi amb aquesta obra als 80 anys, hauria de replantejar-me si serà el final de la meva carrera. Ja m’ho pensaré», va matisar el dia de la seva estrena al seu Valladolid natal, el març passat.

Goya d’honor el 2012 –l’hi va entregar la seva neboda l’actriu Manuela Velasco– i premi Max d’Honor aquest any a tota la seva carrera, Concha ha estat en la quarta temporada de ‘Las chicas del cable’, de Netflix i continua presentant ‘Cine de barrio’ –ella mateixa ha fet broma diverses vegades plantejant si hauria de dir-se més aviat «Cine del otro barrio»– a La 1 de TVE.

«Ja no dec res a ningú»

En el terreny personal exerceix d’àvia, «malcriant el Samuel» –el primogènit de Paco, el seu fill petit–, que té ja 11 anys. Diu que s’ha conciliat amb la memòria de Paco Marsó, el seu exmarit mort a finals del 2010 a conseqüència d’una hemorràgia cerebral, el pare dels seus fills i l’home que li va donar molts «disgustos», amb un llarg historial d’infidelitats i de desfalcs que van acabar en divorci al juliol del 2010.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Ha posat fi als seus eterns problemes financers. A principis del 2000, va haver de vendre el xalet familiar de La Moraleja perquè els deutes contrets per Marsó l’aclaparaven i l’embargament era imminent. Des d’aleshores, ha encadenat diverses mudances i a principis d’aquest any va haver de vendre la seva casa i anar-se a viure de lloguer: «Ja he pagat tots els deutes amb el fisc i no dec res a ningú. Tinc resolta la situació i visc sense luxes. Estic tranquil·la. Tinc una casa nova, amb una tele enorme, i l’he convertit en un camerino, que és on m’agrada estar a mi», explicava a ‘El hormiguero’.  

«Catòlica, socialista i espanyola» –com es definia a ‘El País’–, els 80 l’han agafat «de sobte». I sense parella. Ni en té ni en vol. «El sexe sí que té edat i ara ni en necessito ni en vull», confessava l’actriu, que va superar un càncer limfàtic fa cinc anys.  Té el cabells de color platí i es va treure els talons, que els reserva per a l’escenari, «on no em fa mal res», però no el maquillatge, perquè uns ulls pintats veuen més lluny: «Aquesta vegada passaré el meu aniversari a casa, amb el meu germà i la meva cunyada, la meva neboda, els Varona Ibáñez, que són la meva família de tota la vida, els meus fills... Un acte familiar i íntim». Com vostè prefereixi.