Iñaki Gabilondo: «La democràcia s'ha de greixar; li ha sortit ronya»

Iñaki Gabilondo (Sant Sebastià, 1942) ha passat per Barcelona aquest dijous per recollir el premi Txapeldún de l’any 2020 que entrega el Grup Sagardi i seguir el testimoni que en anteriors edicions van rebre, entre d’altres, Ainhoa Arteta, Arzak, Jon Sistiaga, Karra Elejalde, Mikel Urmeneta i Jordi Évole. «Un cor de molt nivell, ¿no?», diu aquest mestre de periodistes abans de clavar la dent també a la política.

-Víctor Manuel diu al seu llibre de cuina que vostè menja de meravella. 

-El Víctor és un germà i jo soc de bon paladar. M’agrada menjar bé i soc bon client de restaurants. I afegeixo. Si el Víctor en posés un, seria dels molt bons. 

-Dilluns passat el distingien a Cadis amb el premi a la llibertat d’expressió i als valors periodístics. ¿S’estan aprimant tots dos?

-La llibertat d’expressió sempre està en perill. Les llibertats sempre estan amenaçades i això a la gent li costa entendre-ho. Els més joves, sobretot, tenen la convicció, equivocada, que el que ja ha sigut aconseguit és ja irreversible. I no és així. La història de la humanitat ho demostra. Tot el que s’ha aconseguit es pot perdre. És més, tot el que s’ha aconseguit i no es defensa s’acaba perdent progressivament. La llibertat d’expressió, com qualsevol altra llibertat, necessita aire perquè respiri. Els que creuen que no està mai sota amenaça són els que li fan més mal. És un bé vulnerable, fràgil i delicat.

-La nostra democràcia, ¿està poc feta encara, al punt o cremada? 

-Abans es cuinava d’una deteminada manera i s’ha de cuinar d’una altra. Crec que és una eina clau i imprescindible que necessita ser greixada. Li han sortit unes ronyes, però a tot el món. Els Parlaments estan mostrant fatiga, els partits polítics són estructures antiquades. A Espanya no li passa res diferent del que està passant a altres llocs. En aquests moments hi ha una gran reflexió intel·lectual sobre cap a on van les democràcies.

-Som més europeus perquè hem posat Vox a la Mesa del Congrés?   

-Els tenim asseguts al Congrés perquè hi ha gent que els ha votat. La realitat de la teva família, del teu país, pot agradar-te més o menys, però és la que hi ha i s’ha d’afrontar. També crèiem molts de nosaltres que hi havia coses que mai més tornarien i no obstant han tornat. Quan Franco va morir jo tenia 33 anys i Vox em recorda a tot allò que jo vaig creure que havia quedat enrere. Vox em recorda al franquisme i reactiva això que deia abans, que les coses que has aconseguit no són per sempre.

-¿Com ha digerit el daltabaix de Ciutadans?

-És possiblement la concatenació d’errors més gran d’un partit que jo he vist en la meva vida. No es pot tenir un cabal polític tan gran i malversar-lo d’una manera tan malgastadora. Albert Rivera ha portat aquesta formació al naufragi. Quan Suárez va punxar amb CDS ja havia fet moltíssimes coses abans, però aquest noi acabava de començar i ha ficat la pota fins al fons.

-Vostè també va viure i va explicar des dels micròfons els anys de plom d’ETA. Comparar allò amb el que s’ha viscut a Catalunya recentment com s’ha fet, ¿no li sembla un disbarat?

-Això forma part de les simplificacions que estem vivint. Això no té ni cap ni peus, és un disbarat i li treu gravetat al drama tremend viscut a Euskadi i no només allà. 

-Aquí tothom cuina les seves memòries, Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz... però sembla que ens oblidem aviat de tot.

-Crec que era Álvaro Cunqueiro qui deia: «Som la societat més escèptica que mai hi ha hagut i ens ho creiem tot». I això passa. Doncs que escriguin, ens les llegirem i tan contents tots.

-¿Arribarem al raïm amb un president Sánchez en funcions?

-De ben segur. El 19 arribarà la decisió del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea pel tema d’Oriol Junqueras. El 21 hi ha el congrés d’Esquerra Republica..., per tant seguirem com estem per Nadal.

-I tindrem nou discurs nadalenc de Felip VI, una figura indigesta per a molts catalans. 

-¿Què hi farem? Agradarà o no, però és el cap de l’Estat. Li podran parar atenció o no, però és allà.

-El menú de la Constitució del 78, ¿no es pot modificar?

-I tant que sí. És una altra de les ‘jaimitades’ del moment. Els nord-americans han esmenat 27 vegades la seva Constitució i no els ha passat res de particular. Aquí hi ha molta gent que està dient constitucionalistes als que no volen tocar-la com si no fossin constitucionalistes els que volen fer-ho. S’ha de tocar si es posen d’acord, perquè una de les dificultats que estem veient és que sembla que ningú vol posar-se d’acord en res. Amb els conflictes tan complexos que tenim i no obstant sembla que cadascú volgués resoldre-ho sol sense comptar amb els altres.

-I el periodisme recollint engrunes.

-¿Com no ha d’estar en crisi el periodisme que es feia abans? Ha viscut un terratrèmol, com altres sectors, ¿què ha passat amb les agències de viatges? Acomiadaments, precarietat, tancaments... Tot se n’ha posat en orris amb les noves tecnologies i caldrà veure com acaba aquest xup-xup. Uns sortiran a la superfície, d’altres en sortiran crescuts i d’altres acabaran a les escombraries. No ens passa res en particular.

-Les joguines tecnològiques no ho arreglaran.

-Això és el perillós: que el periodisme cregui que això s’arregla fent filigranes de botiga de joguines tecnològica. Es resoldrà fent el millor periodisme que s’ha fet mai, el més sòlid, seriós i solvent. Qualitat davant opacitat. 

-¿I estarem disposats a pagar-ho? Perquè aquí sembla que el cine, la música, la informació... tot és per la cara.

-Miri qui ha tirat endavant. ‘The New York Times’, ‘The Guardian’, ‘The Washigton Post’... han pres decisions per demostrar que són imprescindibles per a la societat i la gent els recolza econòmicament. 

-¿L’edició digital de ‘El País’ serà de pagament l’any que ve i després anirem la resta?

-No tinc el menor dubte que serà així. No sé quan, però és evident que ‘El País’, com qualsevol mitjà que vulgui sobreviure en aquest temps, haurà de fer el pas. No pot no ser. Aquella ingenuïtat de fa uns anys que el periodisme havia de ser gratis i anònim no té sentit. Molta gent ja ha entès que en aquest guirigall que vivim i amb tantes ‘fake news’, la bona informació han de venir procedent de grans o de petits mitjans, però solvent i acreditada, i això s’ha de pagar. 

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

-I dos plats principals no han de faltar a la taula: feminisme i emergència climàtica.

-Són, fora de tot dubte, les dues grans locomotores per progressar, com s’està veient a tot el món. Enmig de tanta confusió, aquestes dues línies són clares.