Mari Pau Domínguez: «La Catalunya actual es deu a l'esforç dels andalusos»

Com a filla de pares andalusos que als 60 van trobar en l’emigració a Catalunya l’única taula de salvació per sortir de la misèria, la periodista i escriptora Mari Pau Domínguez (Sabadell, 1963) coneix de primera mà les petites històries de superació. I ara les explica a ‘La nostalgia del limonero’ (Espasa), una novel·la que es mou entre la realitat i la ficció i que passa en una Barcelona que es va transformant al mateix temps que els seus protagonistes.

La novel·la explica la història de milers d’emigrants andalusos.

Sí. És una història molt comuna. Sempre sentia la mare que deia: «Has d’escriure una novel·la amb la història de la nostra família». I jo pensava: «¿Es pensa que som els Rockefeller?». Fins que me’n vaig adonar que a través seu podia explicar la vida de milers de persones que van tenir una vida molt dura, molt complexa, que ens van deixar grans lliçons de vida de no rendir-se mai, que l’important és sobreposar-se als cops. 

També retrata la impossibilitat o la falta de voluntat d’integrar-se. Hi ha moltes nostàlgies del llimoner.

Hi ha moltes maneres d’entendre la nostàlgia. Quan els emigrants arriben a Catalunya, viuen en guetos. Per dues raons: una, perquè no és fàcil que la societat catalana els aculli amb els braços oberts, però també perquè se sentien més protegits; era com una mena d’àrea de confort dins la pobresa. Gairebé tenien vetat poder viure en una gran ciutat. I al final van conquistant aquestes parcel·les, es va conformant el cinturó roig de Barcelona, que bàsicament estava format per obrers, mà d’obra barata perquè Catalunya s’enlairés industrialment.

Els protagonistes passen d’un soterrani a un àtic. De l’infern al cel. 

És molt real. Van prosperant i passen d’un soterrani a Montcada i Reixac a un primer i al final arriben a un vuitè pis al barri de Gràcia. Quan la filla del Diego i la Concha surt a la terrassa i veu que té la Sagrada Família als peus i el Mediterrani al fons, pensa: «¡Caram, sí que ho han fet bé els meus pares, no es pot arribar més amunt!». 

Se’n desprèn un cert classisme d’una societat catalana.

En aquella època, sí. A aquesta generació li va costar un gran esforç obrir-se camí i integrar-se. La següent ho vam tenir més fàcil, perquè ells ja van fer la tasca. I s’entossudeixen que els seus fills tinguin una vida millor. A Madrid tinc diversos col·legues molt coneguts amb càrrecs de responsabilitat altíssima que procedeixen de l’emigració a Barcelona. I són allà perquè han mamat que a la vida has de fer grans sacrificis, i si aquesta et colpeja, tirar endavant. Volia que aquest sentiment fos latent a la novel·la.

A la presentació de la novel·la diu: «Catalunya és de tots». ¿És un missatge oportú en aquests moments? 

El llibre estava escrit des de fa molt de temps, però deu dies abans de sortir publicat es va conèixer la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders del procés. Tot i que al llibre no hi ha gens de política, sí que hi ha un missatge molt clar: no es pot obviar que la Catalunya que coneixem avui ho és gràcies a l’esforç d’aquests immigrants que van arribar als 50 o 60.  Qui no ho vulgui reconèixer no li fa justícia a la història.  Quan Oriol Junqueras va dir a la televisió que un català tenia en comú amb un andalús el mateix que amb un finlandès, em vaig indignar. La meva mare em va trucar plorant: «¿Com pot dir això de nosaltres, que ens hem deixat la vida aquí?». Alguns literalment: a les riuades de l’any 62, en què van morir 1.000 emigrants. No va morir ningú de la burgesia catalana, que jo sàpiga. Em va semblar una falta de sensibilitat política i humana. En lloc de tenir reconeixement, el que tenen és menyspreu per part de les autoritats. 

Inclou fragments de premsa de l’època. Se li veu un rampell de periodista.

Total. Hi ha una hemeroteca fantàstica sobre les riuades. No volia superar la realitat, per això vaig preferir extreure paràgrafs de reportatges dels números especials de les revistes més importants del moment. Després hi ha molta documentació sobre l’emigració d’Andalusia a Catalunya.  I després les històries. Històries com les dels meus pares n’hi ha moltes, les he recollit i fins i tot les he creuat.

¿Es perden les històries familiars per no escoltar-les?

Això m’ha passat amb el meu pare. Quan em vaig plantejar escriure aquesta novel·la, ja havia mort, i m’hauria agradat que me n’hagués explicat més. Hi havia molta vivència dels anys del protectorat de Tànger, que és apassionant. Va anar a iots on hi havia festes de productores de Hollywood, que rodaven allà. Va conèixer Victor Mature, i vam viure la resta de la vida amb aquest record [riu]. Tot era tan bonic, tan glamurós...  Per sort, hi ha gent viva que m’ha explicat records i anècdotes semblants.

La novel·la passa entre dues generacions. La tragèdia més greu que pateixen els pares són les riuades.

És un record literal dels meus pares. El meu pare va venir primer, i un mes després de venir ella va estar a punt de morir a la riuada. La meva mare em diu: «Filla, fins i tot el que t’has inventat va passar. Com ho descrius. Sembla que ho vas viure». Però si ella m’ho havia explicat moltes vegades...

La seva filla, la Paz, viu un altre tipus de tragèdia: emocional.

Intento reflexionar sobre coses que de vegades volem oblidar. Tots tenim deutes amb el passat, ferides que han cicatritzat i d’altres que no. I, de vegades, com passa a la novel·la, hi ha una ferida que emergeix. És una trama de suspens, d’unes cartes que apareixen i el personatge no ho sabia. Convido el lector que vagi acompanyant la mare i la filla, que van per camins diferents, per intentar saldar aquest deute. La recerca de l’amor perdut, per què sublimem el que vam perdre o el que ni tan sols vam tenir. Però el que té clar la Paz és que una mare, per molt que sigui qui t’ha donat la vida, no té dret a manipular-la. Tot i que digui que ho ha fet pel seu bé. 

Sempre és pel bé dels fills...

Descobrir al cap de molts anys que la teva mare va decidir per tu enroca molt més la relació, la fa més difícil, i a la novel·la hi ha moments que sembla que no s’arreglarà. Però al final es tanquen molts cercles de diverses generacions.

Dues generacions i dues maneres de viure la pèrdua de la virginitat.

La nit de noces que descric és el resum de la de moltes mares de l’edat de la meva. El que fa la mare de la Concha respecte del sexe quan intenta ‘informar-la’ és: «Tu et deixes, que ell ja sap el que ha de fer». Per a moltes dones de 70 o 80 anys, la nit de noces és digna d’oblidar. I la filla no està disposada a viure el sexe amb aquesta repressió. Però la mare no és capaç d’assumir-ho, i l’ha de castigar fins a la sacietat. Aquesta discussió entre la mare i la filla sobre el sexe és molt real.

 A la filla li ha posat un nom molt semblant al seu.

Pau, Paz... [Riu].

Hi ha moltes coincidències biogràfiques amb vostè.

Més que de la meva biografia, de la meva visió de la vida. Bé, hi ha una cosa que sí que vaig voler fer i no vaig poder, i a la novel·la m’he rescabalat: guanyar un premi de novel·la eròtica. I en canvi, anys després, en vaig guanyar un de novel·la històrica, té gràcia.

El marit de la Paz és algú que surt «a la tele» i fa «pinta de santet». ¿Està inspirat en el seu exmarit?

La gent és lliure de reconèixer qui vulgui, perquè per això la literatura dona ales a la imaginació. Reconec que he conegut homes així, molt narcisistes. Són homes que mai poden estimar de veritat ningú, ja que ningú podria superar l’amor que senten per si mateixos. Hi ha homes així.

¿Li agradaria veure la seva novel·la com a sèrie?

Per a mi seria un somni. Perquè es deixa. Hi ha diverses generacions, escenaris diferents. Fins i tot algun escenari molt exòtic en una època molt concreta sobre la qual no se’n sap gaire. Que en part va rescatar María Dueñas a ‘El temps entre costures’: la vida del protectorat a Tànger. Els escenaris d’aquesta novel·la es converteixen en un personatge més, es veu com es transforma Barcelona cada vegada que ells es van transformant.

En el seu únic assaig, ‘Ahora o nunca’, reflexiona sobre la maternitat.

Té un missatge molt important: el dret a reivindicar no ser mares. Jo mai vaig voler-ho ser, però un dia vaig pensar que ja m’havia desenvolupat molt i no m’ho volia perdre. I vaig tenir la meva filla amb 39 anys. Però si decideixes que no, has d’anar amb el cap ben alt. Un polític va dir que una dona es realitzava sent mare, doncs no. Una dona es realitza quan fa el que vol fer, exactament igual que l’home.

¿Se sent més periodista o escriptora?

Per què escollir. Em sento molt bé amb les dues coses. Però si em pregunta: «D’aquí a 20 anys, ¿com es veu?» Escrivint.

¿Què disfruta més: un premi o una segona edició?

S’agraeixen totes dues coses, quan et concedeixen un premi et sents molt honrada. Però quan vas fent més edicions d’una publicació també et sents agraïda als lectors. Són dues circumstàncies diferents en què no es pot escollir.

Notícies relacionades

Carlo Constanzia sembra la polèmica abans del part: "Ha tingut actituds molt agressives cap a l'Alejandra. Em sembla impresentable"

¿Quant guanya Pablo Motos?

¿Ja li ronda una altra novel·la?

Sempre tinc idees. De vegades em poso nerviosa a l’hora d’escollir. Em començo a documentar sobre dues o tres coses i tot m’interessa, perquè soc molt apassionada. M’encanta descobrir coses.