María Jiménez: «Pujar a un escenari a cantar és un orgasme»

En la seva reaparició davant els mitjans després d’una llarga convalescència mèdica, a María Jiménez només li fallen les energies al caminar, però en té prou d’obrir la boca per deixar anar el vendaval que ha sigut sempre. «Tinc moltes ganes de conya», ha dit davant el seu debut al juliol al Teatro Real als 70 anys.

«Pujar un escenari a cantar per a mi és un luxe. Vaja, és un orgasme», ha assenyalat en una entrevista amb Efe, després de la roda de premsa en què ha participat com una de les grans estrelles de la sisena edició de l’Universal Music Festival de Madrid.

Impossible no parlar en aquesta trobada del seu estat de salut, després d’haver estat tres mesos a l’hospital l’any passat per una obstrucció intestinal, l’enèsim escac a la reina del qual va sortir victoriosa, però que ha suposat per a ella la seva «millor lliçó».

«Sempre deia que la vida m’havia de donar un bany d’humilitat i ara me’l dono tots els dies», afirma qui va sobreviure uns quants anys abans a un càncer, segura que «el que no et mata t’ensenya», i per això no esborraria res de tots aquests anys.

Durs revessos

Recorda, amb humor, com al despertar a la clínica només pensava que li donessin l’alta. «Em van dir que estava com un dàlmata, plena de taques vermelles per algun medicament que m’havien donat i vaig riure; què havia de fer», comenta qui ha patit al llarg de la seva vida revessos tan durs com la mort d’una filla, però que sempre ha tornat a la primera línia.

«La música i els meus nets, la meva família, són la meva font de felicitat ara mateix», respon Jiménez, a punt d’entrar a l’estudi juntament amb el productor Diego Magallanes per gravar en solitari el seu 19è disc d’estudi, després de «dos anys» acariciant el projecte, que inclourà «algunes versions meravelloses» de clàssics del cançoner sud-americà, ha avançat.

Concert amb Remedios Amaya i Pitingo

Moltes podran escoltar-se en el concert que oferirà el 15 de juliol al Real, «dues hores i mitja, gairebé tres» d’espectacle, en el qual l’acompanyaran Remedios Amaya, Pitingo, una ‘bailaora’, tres guitarristes, un baixista i ‘cantaores’ i ‘palmeros’, a més d’alguna altra figura, d’identitat encara secreta.

¿Joaquín Sabina, potser? Se li pregunta davant un dels que la van ajudar en una de les seves moltes resurreccions musicals, quan va cantar part del seu repertori el 2002 per a l’àlbum ‘Donde más duele (canta por Sabina)’, tot un èxit.

«Si ell vol venir, convidat està», s’ha limitat a assenyalar, després de precisar que no ha parlat amb ell últimament i que ni tan sols disposa del seu número de telèfon, ja que el contacte entre tots dos mai ha sigut gran.

No està per apujar-se la faldilla fins a la cintura, com feia en els seus començaments per a escàndol d’alguns presents, però segons la seva opinió, asseguda i al micròfon, és ara millor artista que mai. «Ho entenc molt millor. Això és un coneixement, una carrera, i, com més assignatures fas, més vas creant», raona.

«No tinc ni idea del que represento ni m’ho plantejo», assegura aquesta icona que, juntament amb Gonzalo García Pelayo, productor d’altres figures revolucionàries dels anys 70 i 80 com Triana i Lole y Manuel, va sacsejar l’escena i es va convertir en pionera de l’apoderament femení.

«Honestament, no era conscient de les portes que estava obrint. Quan ara em veig en vídeo és quan penso que tot això era molt fort. Recordo que a [José María] Íñigo una vegada la censura li va dir: ‘Aquesta senyora no pot portar el tall fins a aquí a dalt’», rememora, assenyalant-se el maluc.

«Digui-l’hi vostè, senyor Francisco», li va respondre el presentador de televisió. «Ja que jo no m’hi atreveixo», va replicar el censor, i així va seguir endavant aquell cicló, ferotge fora i a sobre de l’escenari, amb unes lletres que deixaven poc a la imaginació com a fruit, apunta, «de l’alliberament de la transició musical».

Més enrere encara queden aquells anys dels seus començaments, entre Sevilla, Barcelona i les actuacions al ‘tablao’ del Villa Rosa a Madrid, on va ser descoberta.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

«Ambiciosa no ho he sigut. Tenia il·lusió i ganes, que és donar cada nit el millor de tu», diu fent bones les paraules del periodista i abans de revelar a les noves generacions el secret per cantar bé una cançó: «Sentir-la, no hi ha més secret, viure-la apassionadament».

I així continurà, promet, lligant-se la manta al cap gairebé més com una estrella de rock que de la rumba i el flamenc: «Això, per descomptat, que em sento en aquest punt encara als 70 anys, ¡i el que em queda!».