Carmen de Mairena, més que un titella de 'Crónicas'

«Ha marxat Carmen de Mairena. Malgrat com n’és de delicada la situació, hauríem d’emetre improperis en el seu honor: «Soy como la Pantoja, polla que veo, polla que se me antoja». Les reaccions a les xarxes socials davant de la notícia de la mort de la inigualable Carmen de Mairena s’han desbocat tant com el personatge que ella va crear. Cupletista, actriu i pionera del transformisme que es va fer popular gràcies a les seves desenraonades aparicions i les seves rimes llenguallargues i procaces en programes com ‘Al ataque’ i ‘Crónicas Marcianas’, Carmen de Mairena va morir aquest dissabte als 87 anys en un hospital de Barcelona, en principi per causes naturals no relacionades directament amb el coronavirus.

«Mor amb ella aquell Raval canalla, ‘demodé’, però tan autèntic. Aquell que resistia els embats dels turistes, dels moderns i dels efectes de la gentrificació», escriu un admirador.  «Icona de Barcelona, que es va enfrontar al franquisme pel que sempre va voler ser, per gaudir de la seva llibertat sexual i que va passar per la repressió, l’espectacle, el rebuig i la prostitució. No oblidem que no només va ser un personatge televisiu, va ser un símbol», diu un altre. Carla Antonelli, reconeguda activista transsexual, ha recordat que «també va viure una vida de penúries i de persecució a càrrec del franquisme, en què es va erigir com una defensora dels drets LGTBI»

Marioneta de la televisió

Carmen, coneguda com Miguel de Mairena abans d’iniciar el seu procés de transició a dona en la dècada dels 70, va ser tot un exemple de lluita i visibilitat, una de les icones dels locals nocturns de Barcelona abans de convertir-se en una marioneta friqui més –i en van ser unes quantes– que va sortir a la televisió com un salvavides. «Jo la recordo en un espectacle que vam muntar el març del 2010, a ‘La Carpa de los Rambleros’, rememora Joan Estrada, artífex de la recordada Cúpula Venus. «Era el final de festa d’un espectacle que conduïa Joan Gimeno i pel qual també van passar Pierrot, Merche Mar i Christine. Carmen sortia amb un vestit blanc i cantava amb veu d’home, la que sempre va tenir, el ‘Romance de la Reina’, ja saps: ‘Una dalia cuidaba Sevilla en el parque de los Monpensier’. Ella no feia ‘playback’, cantava i no tenia mala veu. Imitava molt bé Antonio Amaya. Suplia amb la seva desimboltura el fet que no era molt afavorida. Però bé, ja ho sabem. Va caure a les grapes de Javier Cárdenas, va veure diner fàcil i va treure aquella part de marieta pallusa i esperpèntica que tothom ha vist. L’únic que la va dignificar va ser Toni Rovira en el seu programa ‘Toni Rovira y tú’, on va gravar fins i tot una actuació com el final de ‘Casablanca’.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Personatge polièdric, tal com explica Carlota Juncosa a ‘Carmen de Mairena. Una biografía’, Miguel Brau Gou va néixer al barri de Gràcia el 1933. Després de guanyar un concurs d’imitacions emulant Antonio Amaya, es va ficar en el món de la ‘copla’ i va començar a actuar en cafès teatre maquillat i vestit de dona. En la quarantena, es va fer injectar silicona de forma clandestina i Miguel de Mairena es va transformar en Carmen de Mairena.

Explica també Juncosa en aquesta biografia que no li va agradar a la interessada perquè explicava el que era evident, «que tenia papada», que el canvi d’aspecte va truncar la seva carrera artística, motiu pel qual va començar a dedicar-se a la prostitució; que als anys 90 va anar a un càsting televisiu acompanyant un amic i la van elegir a ella, i aquí es va iniciar una «etapa d’esplendor», en què va participar en diversos programes, va fer multitud de gales i fins i tot va rodar dues pel·lícules porno com ja era septuagenària. I no escatima que va regentar un ‘meublé’ del qual va ser desallotjada després de ser denunciada per proxenetisme i que va acabar a la ruïna, compartint pis amb un drogoaddicte a qui considerava amic, malgrat que la insultava i li prenia els diners. No, ningú va dir que viure fos fàcil.