Luis Cepeda: «Continuar fent música és el meu càstig per a la gent que em critica»

Segueix cultivant la imatge d’etern noi abandonat que arrossega des d’OT, cosa que li dona un punt sexi, però ara les seves cançons, les del disc que acaba de treure, Con los pies en el suelo (Universal), a més de parlar de desamor busquen donar veu als que passen pel maltractament i el bullying. Una cosa, això últim, que ha patit a les xarxes i que ha après a gestionar. Fins al punt de convertir-se en un piròman a Twitter. Quan ho explica, els seus ulls s’il·luminen i una pot intuir un petit somriure malèvol rere la mascareta. Així és Luis Cepeda (Ourense, 1989), estimat i odiat, però mai oblidat.

Un disc intimista, però canyer.

Aquest disc ha evolucionat de l’anterior i es va encaminant al que vull fer: pop rock. En el pròxim que tregui hi haurà més canyeta.

En el confinament ha fet el gandul.

Totalment. Perquè venia de fer aquest disc i també necessitava una mica de pausa. No començaràs a treballar en una cosa nova quan tens un producte que encara no ha sortit. Primer deixem que aquest flueixi i tingui el seu moment.  

Amb Los pies en el suelo, que dona títol al disc, parla del fenomen Los pies en el suelo,hater.

El 90% de les meves composicions són perquè la gent les agafi, les faci seves i senti el mateix que jo. Aquesta cançó és una manera de veure la vida: malgrat les crítiques que tingui i tot el que es mou a les xarxes socials, jo continuo fent música i aquest és el meu càstig per a la gent que em critica. És una mica: aquí estic. És un empoderament personal.

Diu: «La llista dels tontos que em volen veure plorar». ¿El youtuber

Hi ha dos tipus de haters.  El que té mala sang, que té ganes que una persona no triomfi, que té enveja. I després un altre a qui els tens carinyo, perquè ho veuen com un treball i una forma d’humor. Tot i que de vegades es passi tres pobles. Malbert és un xaval amb qui he après molt.

¿Que ha après, diu?

He après de mi, de riure’m dels meus propis errors, a veure les coses d’una altra forma...  Li desitjo el millor amb el seu llibre i que li vagi perfectament. No li desitjo cap tipus de mal. Només que escolti el meu disc i veure com el destrossa. Tot i que Gentleman li va agradar. Un hater és una persona que no admetrà que li agrada res teu, perquè vol veure com t’enfonses. Per això sé que en aquesta persona hi ha l’essència que no és hater, sinó que riu, actua, fa un paper i és un treball. Jo ho respecto.

Amb Gentleman

Gentleman és una crítica a totes les parelles que es coneixen per interès. Una persona que té un milió de seguidors que en va buscant una altra que en tingui dos, perquè li interessa que el que és seu sigui públic, televisat, com un paperot. La hipocresia que hi ha moltes vegades. No és una cosa personal, és una cosa genèrica.

Da media vuelta és un crit Da media vuelta antibullying.

Tothom s’ha sentit alguna vegada així. I necessita aquest tipus de cançons per veure que rere tota la tralla que et poden donar sempre hi ha una persona, o dues, o 20.000, que et poden fer canviar d’opinió respecte de la vida.

Va dir que deixaria Twitter, però hi segueix. ¿Li va la marxa?

Twitter és un món a part en què expresses la teva opinió i es torna viral, però les coses duren dos dies com a màxim. Moltes vegades he deixat anar una opinió sobre Vox o els toros i tota la ultradreta i els feixistes d’aquest país han llançat per la borda els meus arguments i m’insulten. I torno al cap de dos dies. Jo llanço el llumí, encenc el foc, no ensumo el fum i ja torno a llançar el llumí.

No obstant, es rebotava perquè li deien «calb», quan té una cabellera.

Això és una història a part. Jo no sabia com funcionava el món del Twitter; ara ho sé perfectament. M’hauria d’haver-me rigut d’allò com ho faig ara.

A Desayuno con diamantes

Ho faig des del punt de vista de l’esperança. És un tema canyer. Agafo molt exemple del que parla Rozalén, a qui tinc moltíssim carinyo, per fer les meves cançons. Volia donar veu a les persones que no la tenen i ajudar. Quina millor forma de fer-ho que amb una cançó.

¿Sent que ha d’aportar alguna cosa a les causes socials?

La música és terapèutica per mi i m’ha ajudat moltíssim escoltar certes cançons, certs artistes. M’han tret de moments molt durs o en què estava malament i jo busco el mateix amb la meva música per a d’altres.

Una altra: Vola alt. 

Sí. De qualsevol company de l’edició que tingui repercussió en premis. M’encanta que d’un programa com OT hagi sortit gent tan bona i que estigui triomfant tant.   

Té moltes cançons d’amors amargs. Cultiva molt aquesta imatge de noi abandonat. ¿Això és sexi?

És que em deixen molt (riu). Això és sexi i fa peneta. Si no ningú s’hi fixaria, perquè diria, ja està, ja té (riu).

En canvi, a Si tú existieras

Quan no trobes res que t’ompli, fas una cançó d’algú que no ha arribat.

¿A Cepeda no li ha arribat aquesta dona?

No ho sé. Ja arribarà. O igual ja ha arribat i no ho saps. Això mai se sap.

Deia en un tuit que va somiar que Pegadita

És un tuit amb doble sentit, perquè primer el poso per veure la reacció de la gent, si li agradaria, i després en poso un altre per si de cas no. Li va bé perfectament un beat de reggaeton, tot i que no ho seria, només tindria una essència urbana. Si tinc l’oportunitat de fer un hit, un gran tema, amb ella no ho descarto.

Si el veuen prenent alguna cosa amb un cantant, ja salten les alarmes d’una col·laboració...

Amb cada interacció que tinguem, ens ho demanen. I això és impossible.

O li atribueixen un afer.

Forma part ja de coses que no ens importen. ¿No pot prendre alguna cosa amb ningú sense que passi res? Doncs sí, es pot. D’això no en fas cas i ja està.

Mal any per als concerts.

La pandèmia ha sigut una destralada per a molta gent, però no només per als que estem de cara al públic, també per als que hi ha darrere: tècnics, road managers, conductors.... Gent que viu de la cultura, de la música, i que ho està passant malament. La cultura la veig com una cosa necessària, és una indústria, genera capital a l’Estat, ha de seguir funcionant. ¡Què hauríem fet durant la quarantena sense cultura: sense música, sense sèries...! Ens hauríem llançat pel balcó.

¿Continua volent fer d’ajudant de coach a coach La voz

Sí. Tot el que tingui a veure amb la música sempre ho veig benvingut. Al cap i a la fi, fer de coach és escoltar nous talents, donar una oportunitat a gent que està lluitant pel mateix que he lluitat jo i fer que tirin endavant. I fer la teva pròpia música allà i conèixer molta gent. És totalment factible i preciós.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

En canvi, no el veig fent el pallasso a Tu cara me suena

No crec que tingui el perfil d’anar a imitar gent, perquè no en sé. Però puc anar a promocionar una cançó o participar en un programa. Això no és fer el pallasso. És música. Sempre.