Concha Velasco: «Mentre tingui la capacitat de sortir a l'escenari, no ho deixaré»

Concha Velasco és una de les actrius espanyoles més incombustibles. A punt de complir 81 anys, estrena nova obra de teatre, ‘La habitación de María’. Dirigida per Manuel Velasco, la mítica ‘chica yeyé’ repeteix a les ordres del seu fill després de l’èxit d’‘El funeral’. La val·lisoletana, geni i figura, torna als escenaris del Teatre Reina Victoria de Madrid en temps de coronavirus per demostrar que encara li queda molt camí per recórrer i que, de moment, no té intenció de retirar-se de la professió que tant estima.

-Una alegria poder presentar l’obra de teatre en aquests difícils moments.

-Manuel: Hem treballat molt en aquesta funció, és l’obra en la qual més hem treballat, ens va agafar la pandèmia i vam tenir molt temps per escriure el text, per llegir-ho, aprendre’l i assajar-lo. Han sigut gairebé nou mesos preparant aquesta funció, però l’alegria serà quan el públic vingui al Reina Victoria.

-Concha: Manuel té raó. És una obra feta amb molt carinyo. Volem que el públic vingui a veure’ns i que es passi aquesta por que hi ha, al teatre no passa res. El teatre és el lloc en el qual es pot estar segur, ‘La Habitación de María’ és una obra plena d’humor de cultura. Es parla molt de cultura a l’obra. La cultura no és una cosa superseriosa, el que no es pot fer és riure’s de la gent però també es pot fer riure.

-¿Com vas viure els mesos de confinament?

-Concha: La veritat és que ho vaig passar malament perquè a mi allò d’estar tancada no m’agradava, vaig caure i em vaig trencar un braç. Això és el que em fa més mal en aquest moment, he d’escriure a màquina, tinc moltes coses per fer amb el braç i és el més dolorós. Que passi aviat aquest 2020 i que Manuel em faci àvia. Tenir 80 anys em semblava la cosa més meravellosa, però m’he adonat que complir 80 anys en aquest moment és el pitjor que et pot passar. Jo estic encantada de la vida però a mi això no m’ha provat bé.

-Demà ve tota la família a veure l’estrena, serà una reunió diferent, en un teatre meravellós.

-Demà ve tota la família pagant les entrades. Al teatre cal anar-hi pagant, costa molt. Hi ha entrades més barates, per a grups, etcètera,  però aquesta mania que té la gent de ‘dona’m dues entrades...’ Jo dic ‘¿em dona vostè dos filets?’ Ni a la meva perruqueria ni a la meva peixateria ni a la meva carnisseria em demanen mai entrades, saben que jo per a la meva família que és el més important he comprat les entrades. De què pagaria el senyor Cimarro tots els empleats si tampoc té cap ajuda de ningú. Perdoneu-me que us digui això, però cal comprar entrades, que no són tan cares.

-De tant en tant es parla que Concha es retira, però aquest dia no arriba mai.

-Manuel: Que arribi quan ella vulgui que arribi. Les persones grans, i desgraciadament aquest any ho hem vist, quan pitjor se senten és quan més soles estan. L’ésser humà ha de ser útil sempre, des dels zero fins als 100 anys. Sentir-se útil és el que dona a la gent les ganes de viure. El regne de la meva mare és l’escenari, les taules, el carinyo del públic. Ella reneix amb el carinyo del públic. Mentre ella estigui tan meravellosa com està, amb el cap tan ben posat i amb un equip que l’acompanya, ¿quina necessitat hi ha de retirar-se?

-Concha: L’altre dia un periodista em va dir ¿i quan es retirarà vostè? Si jo sortís a cantar en minifaldilla o despullada a l’escenari ‘La chica Ye-ye’, però no és el cas. Mentre jo tingui la capacitat de sortir a l’escenari i fer un text, ¿per què ho he de deixar?

-Va deixar ‘Cine de Barrio’ per tenir més temps per al teatre.

- No, jo he deixat ‘Cine de Barrio’. El dia que havia d’anar a fer el nou programa jo estava al llit perquè m’havien enganxat la pandèmia. Per a un dia que baixo a un restaurant, se’m va acostar el violinista aquest i bé, me la van enganxar. Com que en aquesta funció hi ha un incendi, no només es descansa els dilluns, jo no puc venir com l’any passat en avió o tren. Ho he fet perquè crec honradament que ho havia de fer. Em van consultar qui em semblava a mi i em va semblar perfecte això d’Alaska.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

-¿La va proposar vostè?

-Em van proposar diversos noms i jo vaig dir que Alaska era la millor, és una noia molt preparada, molt maca. Et diré que no he tornat a veure ‘Cine de barrio’, em dol, han sigut molts anys. Sé que ella ho fa molt bé, fa molt bé tot el que es proposa, és amiga meva i l'estimo. Ella i el seu marit són savis, em fa pena, potser podria haver esperat un any més, però bé, me’n vaig abans que em facin fora. Quan vaig trucar a Toñi Prieto, que és la cap, em va dir ‘no em diguis això’.