Dani Rovira i Eduard Fernández, al rescat al Mediterrani

«Crec que és una de les pel·lícules de les quals millor record tindré de totes les que he fet, que són unes quantes. És una història molt humana. D’entrada, és una pel·lícula popular en què hi ha acció, que evoluciona i que explica la gran història personal i social d’Òscar Camps.  Reflecteix com una persona sola pot fer moltes coses per als altres. Quan algú pregunta: ‘¿Què puc fer jo?’. Doncs si et poses les piles pots fer moltes coses», assenyala l’actor català.

«Un miracle»

«Si ho pogués resumir en una paraula, diria que ha sigut un miracle. Ja per si mateix que en un rodatge surti tot bé és un miracle, però crec que per moltes circumstàncies aquest és el miracle dels miracles», remarca Rovira. I detalla: «Primer per la Covid, òbviament rodar una pel·lícula amb les condicions mundials en les quals vivim ens obliga a córrer certs riscos perquè els actors no hi sortirem amb mascareta. Són moltes hores, molts dies, molta gent, respectant les distàncies de seguretat...».

«D’altra banda, hem rodat en un país que no era el nostre, on la meitat de l’equip era grec, en un rodatge molt complicat des del punt de vista emocional, tècnic, físic... Hem hagut de lidiar també contra la naturalesa. Feia un vent brutal, que ni a Tarifa he vist una cosa així. Hem hagut de rodar al mar, ha sigut molt dur», reconeix l’artista, que després de superar el càncer va anunciar el 4 de setembre que començava a treballar en el rodatge de ‘Mediterráneo’.

«És una pel·lícula amb moltíssima figuració, la majoria eren refugiats, una decisió que em va semblar molt encertada i honesta per part del director i de l’equip de producció», argumenta el malagueny, i afegeix: «Ningú millor que ells ho podia fer perquè ho han viscut. Ha sigut una experiència molt bonica poder compartir amb ells la seva història real i sobretot perquè se’ls havia d’explicar molt poc, ells van travessar el Mediterrani i van ser rescatats. Això aporta una gran autenticitat i honestedat a la pel·lícula.

«Conèixer el conflicte de primera mà»

Eduard Fernández no coneixia personalment Òscar Camps, però sí que coneixia l’oenagé i tot el que feien. «Quan em van parlar de la pel·lícula, vaig pensar: ‘Ostres, com sigui una propaganda d’Open Arms, ja la coneixem, no fa falta’, però realment és molt diferent perquè des del principi s’hi explica com una persona que és a Badalona va a Grècia i allà comença tot. L’espectador viatjarà i coneixerà a fons el conflicte i el problema de primera mà», i matisa: «La pel·lícula comença amb les preses d’avui, en les quals es veu Camps en els seus inicis com a socorrista».

Per la seva banda, Rovira coneixia l’oenagé i fins i tot hi havia col·laborat. «Aquest projecte va sorgir del cap del director, de Marcel Barrena, fa com quatre anys, i hi va haver ja una primera trucada. Recordo que em va dir: t’explicaré una història: Dos socorristes de Badalona estan avorrits d’atendre picades de medusa i de dir-li a la gent que no es fiqui a l’aigua quan està malament, en l’època en què la foto del nen Aylan va donar la volta al món i així van decidir agafar la motxilla i anar-se’n a Lesbos a salvar vides».

«La cinta no explica la història d’Open Arms, n’explica el germen, el com va néixer tot i com dos socorristes amb vocació de salvar vides se’n van a Lesbos per donar-hi un cop de mà, creient que era una cosa petita i es troben amb una crisi humanitària i un problema amb una envergadura mundial», relata Rovira.

Ha sigut un plaer rodar aquesta pel·lícula, em costarà molt treure-me-la del cap. De fet, penso que potser podem seguir. Amb l’Òscar no crec que ens deixem de veure. El vincle serà per a tota la vida», admet Fernández.

«Durant el confinament em vaig reunir diverses vegades amb el director i amb l’Òscar. El guió està molt ben escrit i està molt ben feta l’evolució del personatge, com la mateixa història», explica l’intèrpret, que reconeix que malgrat que a Grècia hi havia molt poca Covid, ens ha dificultat la relació amb els immigrants perquè havien d’estar separats dels actors per evitar els contagis. I és que si un actor agafa la Covid s’acaba la pel·lícula, sentencia  Fernández, que considera que «aquesta pel·lícula està tocada per la vareta màgica, en dos mesos de rodatge ningú ha agafat la Covid i tot ha sortit bé», assegura.

Així mateix, Fernández afirma que no coneixia Dani Rovira. «És la primera vegada que treballem junts. El Dani és una gran persona, molt pròxim, molt humil... Ha sigut molt bonic treballar junts i anar aprenent l’un de l’altre. Hem format un gran equip», afirma.

«Bèstia interpretativa»

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

«Bèstia interpretativa»No obstant, Rovira relata que a l’Eduard  el coneixia per les seves pel·lícules. Per a mi l’haver actuat amb ell és com una experiència actoral religiosa, com la que vaig poder tenir amb Karra Elejalde. Ha sigut un mestre, sense ell tenir intenció de ser-ho, però treballar amb algú que brilla tant quan es diu ‘acció’, és una bèstia interpretativa des de la naturalitat», confessa i afegeix: «Ens hem avingut. Ens hem explicat tots els acudits que sabem i ens hem agafat moltíssim carinyo perquè ha sigut un rodatge molt colze a colze, hem estat tots els dies rodant i hem passat de tot». «Per a mi ha sigut un aprenentatge. Si la gent considera que jo en aquesta pel·lícula ho he fet bé o he fet un petit salt actoral, ha sigut gràcies a tenir un dels millors al meu costat. Eduard Fernández et fa millor actor», remarca Rovira.  

Per acabar, Fernández considera que ‘Mediterráneo’ reflecteix molt bé la generositat dels personatges que ho donen tot per salvar vides. «Es concreta perfectament quan agafes un nàufrag per salvar-lo, no hi ha res genèric, tot és molt concret: com aconsegueixes diners, com vas a la barca, com agafes una moto d’aigua, que si caus a l’aigua es desconnecta, com salves la gent, d’on venen, si de Síria, Turquia, l’Afganistan, quin viatge fan, la guerra que hi ha, si Europa ven armes a Síria i, alhora, els sirians fugen de la guerra i tornen a Europa... És tot molt complex, però està molt ben explicat», assegura, i recalca: «Ha sigut un rodatge bastant dur. Hem passat fred a l’aigua, però així queda reflectida la realitat a la cinta i això és el que importa», diu.