Macarena García: «Soc molt més complexa del que la gent pot imaginar»

La carrera cinematogràfica deMacarena Garcíava començar a dalt de tot amb un premi Goya a la millor actriu revelació per la pel·lícula ‘Blancaneu’ (2012). El seu director,Pablo Berger, va ser qui la va posar en contacte ambPedro Collantes, un cineasta debutant amb qui ha rodat ‘El arte de volver’, una història sobre les dificultats de començar una nova vida que arriba el pròxim 11 de desembre als cines.

Al film, que ha passat pels festivals de Venècia i Sevilla, García interpreta una actriu amb dificultats per trobar el seu lloc i que torna a Espanya després de passar un temps a Nova York, un personatge que es va definint arran d’una sèrie de trobades amb diferents persones al llarg d’un sol dia. 

També té pendent d’estrena la sèrie ‘Paraíso’, dirigida perFernando González Molina(’Palmeras en la nieve’) per a Movistar+ i en la qual donarà vida a una guàrdia civil que investiga la desaparició de tres adolescents a la costa valenciana l’estiu del 1992.

- ‘El arte de volver’ es va rodar en només 11 dies i amb un pressupost molt ajustat. ¿Com ha condicionat això la seva experiència?

- Aquest tipus de projectes es fan per amor, per plaer i això es respirava en el rodatge. Teníem poc temps i podia haver sigut estressant i en alguns moments ho va ser, però també això va generar una espècie de concentració extrema que va ser molt favorable per a la pel·lícula.

- Interpreta una actriu, tot i que amb una situació molt diferent de la seva, ¿li va generar això un vincle especial amb el personatge?

- Em semblava bonic fer un homenatge al meu gremi que és tan complex, i en el qual els afortunats que treballem som pocs. Hi ha un munt de gent que viu aquesta professió amb dificultat. Aquesta és una noia que fa molts anys que està intentat trobar el seu lloc, és bonic però la pel·lícula parla de moltes més coses que m’interessaven.

- ¿Per exemple?

- Tornar a casa després de ser fora és una cosa que ha passat en totes les generacions però la meva l’entén molt bé, haver de tornar després de buscar-te la vida fora, i trobar que les coses han canviat. També parla de la soledat, de passar per una crisi per anar a un lloc nou, de sentir-te desconnectat dels teus éssers estimats, perdut, culpable per no haver sigut a prop.

- ¿Alguna vegada s’ha plantejat anar-se’n fora?

- M’ho he plantejat molt, per millorar el meu anglès, però al final he estat enllaçant treballs i d’altra banda soc molt de ser a prop de la meva gent, molt casolana i necessitada dels meus éssers estimats.

- La pel·lícula fa reflexionar sobre les diferents cares que cada persona mostra en funció de segons amb qui es relacioni. ¿Què és el que la gent no imaginaria de vostè?

- Al final la gent coneix dels actors una cara molt concreta, però per darrere hi ha moltes coses. Jo suposo que soc molt diferent del que la gent creu, soc molt més complexa del que ningú pot imaginar, tinc un cap bastant tempestuós i també lluminós, però bé, un món interior bastant interessant...

- Va començar la carrera de Psicologia, ¿què va passar?

- Volia ser psicòloga, però se’m va creuar un ‘càsting’ i vaig començar com a actriu. La psicologia m’encanta, vaig a teràpia i crec fermament en això, m’interessa molt, però no sé si algun dia acabaré la carrera perquè només vaig fer primer.

 

- Va començar la seva carrera a dalt de tot amb ‘Blancaneu’. ¿De quina manera l’ha condicionat aquest començament?

- Jo sento que ha sigut molt positiu, és una de les pel·lícules més boniques de la història del cine espanyol i formar part d’una obra d’art és un regal que poques vegades se’t dona. Després he hagut d’anar treballant i fent carrera de la manera més honesta possible. Em sento molt afortunada i en el dia d’avui més, perquè soc més conscient de com de difícil és aquesta professió.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

- ¿Com conviu amb aquesta situació de pandèmia?

- M’ha canviat com a tothom. Soc afortunada perquè tenia un projecte i el vaig poder acabar i ningú en la meva família s’ha posat malalt. Personalment he passat per moltes emocions diferents, amb ensurt, por, sense entendre, després certa tranquil·litat i ara intento viure amb precaució i cura, que és el que hem de fer, continuar vivint i trobar la normalitat, amb esperança i ganes que tot passi.