Lluna, la nena que va deixar el llit a Pasqual Maragall

Maragall, que acaba de fer 80 anys i pateix alzheimer, ja no pot recordar aquell moment de principis del 1993 ni aquella nena, però per a ella va ser tan inoblidable que el va prendre com a punt de partida per reconstruir la vida de qui va ser alcalde de Barcelona, president de la Generalitat i un dels polítics més carismàtics de les últimes dècades. La Lluna, Lluna Pindado, té avui 35 anys i la seva pel·lícula documental, ‘Maragall i la Lluna’, arriba aquest divendres als cines. Ella mateixa és actriu, apareix en els primers moments del film mentre assaja una peça teatral, el ‘Coriolà’ de Shakespeare, allà on es pronuncia una frase que, si Maragall no la va utilitzar mai, li hauria encaixat: «¿I què és la ciutat, si no la gent, el poble?».

El 1993 Barcelona vivia una agredolça ressaca olímpica, d’una banda satisfeta d’elogis després d’haver-se ficat a la butxaca el món sencer gràcies a uns Jocs meravellosos i, de l’altra, assetjada per una pila de factures en un context general de crisi. Però Maragall era un personatge extremadament popular, un inquiet en les idees i un heterodox en la seva aplicació. Aquell any postolímpic va decidir instal·lar-se en domicilis de ciutadans corrents de diferents barris. Fins en una vintena de vivendes es va allotjar, per veure les quotidianitats i posar-hi remei, o intentar-ho. A les Roquetes va anar a para a casa del Fernando i la María Isabel, els pares de la Lluna. La nena dormia al sofà, i al seu petit llit, Pasqual, que els peus li sortien per baix.

Passat un quart de segle, la Lluna s’ha mogut per Barcelona amb la seva moto, d’una banda a l’altra, connectant els fils per teixir una biografia de l’alcalde. Se cita amb els seus germans, Ernest i Pere, amb la seva dona, Diana Garrigosa, amb Javier Mariscal... Desfilen davant les càmeres en gairebé dues hores de metratge una infinitat de polítics (Pujol, Mas, Montilla, Bono, Almunia...), periodistes i amics en entrevistes recollides des del 2013 pel programa Llegat Maragall. Només Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero van declinar intervenir-hi. Aquella repassada de l’Estatut de què va ufanejar Alfonso Guerra va deixar restes de ressentiment. «Es va sentir més incomprès que traït», assenyala Garrigosa, que al febrer farà un any que va morir.

El fil embasta des de les ‘maragallades’, de què «era l’especialista de la família», diu el seu germà Pere, fins a les maledicències sobre l’afició a l’alcohol, joc brut en què el pujolisme es va encarregar de tirar els daus, «una guerra que també va guanyar», afirma Ernest, l’altre germà. Però ‘Maragall i la Lluna’ és sobretot un gran retrat personal i un testament polític. Xavier Rubert de Ventós, amic des dels temps d’estudiants, relata amb enveja com a «Pasqual les coses li entraven sense esforç» mentre que ell es matava a fer colzes. Diana Garrigosa repassa amb carinyo els dos anys viscuts amb els fills als 70 a Nova York, on ell va rematar la seva formació en una època en què «ja s’havia llegit Marx senceret». I l’aterratge a l’Ajuntament de Barcelona, a l’equip de Narcís Serra, el primer alcalde elegit en la democràcia restaurada. Amb la manera com vestia, que uns defineixen com a «estrafolària» i d’altres com a «hippy», va haver de córrer a comprar una corbata per a l’acte de constitució del govern municipal.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Després va arribar l’alcalde audaç i amb encant, triomfal, el que botava com un seguidor més el dia que celebrava amb els barcelonins el «sí» de Lausana a la candidatura olímpica; i la fugida a Roma per ser professor, preludi de l’assalt a la Generalitat, travessia que va haver de partir com a ‘govern a l’ombra’, a tall d’atípica oposició, fins a arribar a la presidència als comandaments del tripartit. La seva última gran ambició, l’Estatut que va acabar pactant amb Artur Mas en un altre dels seus girs de guió, va donar pas al desacord final amb el PSOE, fent bo allò que en la vida d’un polític hi ha «amics, enemics i companys de partit».

La Lluna tanca el fil amb una última puntada commovedora. L’escena es va gravar fa tres anys i mig. En una de les seves converses amb Diana Garrigosa, li demana veure Maragall, tants anys després d’aquella visita al pis de les Roquetes. Es troben al jardí, s’abracen. Hi ha més sorpreses. Un piano, i Sílvia Pérez Cruz, una de les músiques que a ell li agrada escoltar, com Bach, Vivaldi, Paco de Lucía o Brassens. Llavors de la miraculosa veu d’ella emergeix ‘Le parapluie’ i Maragall s’hi suma. En algun racó de la seva memòria troba la melodia i la lletra. Ha capturat aquestes estrofes; ell, que sempre ha sigut una mica vers lliure.