Un nou triomf

Laura Pausini. «Si t’acostumes als premis, s’està apagant la flama»

La cantant italiana acaba de guanyar el Globus d’Or a la millor cançó original

Laura Pausini acaba de guanyar un Globus d’Or amb la seva incursió en el cine, però insisteix que vol mantenir els peus a la terra: «Si t’acostumes als premis és senyal que s’està apagant la flama», afirma des del seu petit poble del nord italià, el seu refugi en aquests dies feliços. «No ens hem d’acostumar als premis. Òbviament ho he après amb els anys, però crec que, si ho fas, és senyal que s’està apagant la flama i que potser no et mereixes ser allà», apunta en una conversa telefònica, en alguns moments sense ocultar la seva emoció.

View this post on Instagram

A post shared by Laura Pausini Official (@laurapausini)

La cantant italiana sap del que parla. Al seu palmarès llueixen trofeus com el del Festival de Sanremo de 1993, que al cap i a la fi són fruit dels seus milions de discos venuts en tot el planeta, que va marcar l’inici de la seva carrera, però també diversos Grammys. L’últim és un Globus d’Or a la millor cançó original per ‘Io Sì, tema que va crear amb Diane Warren i Niccolò Agliardi per a la cinta italiana ‘La vida por delante’ (‘La vita davanti a sé’), el retorn de Sophia Loren a la pantalla.

Malgrat ser una de les veus més aplaudides de la música italiana, Pausini continua vivint intensament aquests honors. Tant és així que va decidir seguir la gala de diumenge amb els seus pares a la casa de la seva infància, a la petita localitat de Solarolo (l’Emília-Romanya). «Em continuo emocionant amb aquestes coses perquè m’adono també que hi ha un percentatge de sort», apunta aquesta estrella de 46 anys, que tenia com asomni de joventut tocar el piano en bars, com el seu pare.

Després de conèixer-se el seu triomf, aquesta «meitat italiana, meitat espanyola», com es defineix, va sentir de seguida el carinyo dels seus col·legues italians i estrangers en forma d’una infinitat de missatges, entre els quals es troben els dels espanyols Alejandro Sanz i Pablo López, confessa.

La cantant ha acompanyat amb les seves balades els seus seguidors durant anys, però ara s’ha atrevit a posar música a una pel·lícula, cosa que ja va fer a ‘Mensaje en una botella’ (1999), però de forma diferent. Recorda que s’ha enamorat de la pel·lícula, adaptació de la novel·la homònima de Romain Gary de 1975 sobre una exprostituta i supervivent de l’Holocaust que acull a casa seva nens pobres. «Em va emocionar el seu missatge, com una taquicàrdia; escoltant el tema vaig voler cantar-lo, ho vaig desitjar físicament, com si les meves cordes vocals ho desitgessin», recorda.

En la fase de gravació es va posar sota les ordres del director, Edoardo Ponti, fill de Loren: «Em dirigia com una marioneta però en el bon sentit, sentia que movia la meva veu i això jo no ho coneixia», relata, ja que afirma que ella sempre ha cantat lliurement. Malgrat que aquesta hagi sigut una «experiència única i inoblidable», dubta que torni a treballar en el cine: «Quan faig una cosa molt important gairebé mai ho vull repetir, serà molt difícil que accepti una altra invitació com aquesta», avança.

No obstant, molts veuen és ‘Io sì’ una bona opció per a l’Oscar: ¿I si el guanya? «Jo em retiro», talla irònicament, com sense pensar-s’ho, perquè aquests ritmes de promoció no van amb ella. Això sí, mai deixarà de cantar, la «música hi serà sempre», jura.

View this post on Instagram

A post shared by Laura Pausini Official (@laurapausini)

El tema parla dels «invisibles», dels que viuen sense l’atenció dels altres, una situació agreujada per la pandèmia i sentida pels que van passar per un confinament, com ella mateixa. «Quan va començar el confinament (el març del 2020 a Itàlia), no és que tingués una depressió, que és una malaltia molt diferent, però sí que vaig tenir una davallada, no sabia posicionar-me en la meva vida ni podia escriure» relata, però tot va canviar amb la pel·lícula.

Notícies relacionades

Ara està preocupada per la situació de la cultura a Itàlia, on els cines, teatres i concerts continuen silenciats. En aquest sentit, no dissimula el seu emprenyament amb les autoritats perquè creu que «s’ha abandonat» a milers de famílies que viuen d’aquest sector. «Veuen el nostre treball com una cosa ocasional o lúdica, però no és un ‘hobby’», afirma, mentre diu que comprèn la dificultat de la situació i de la gestió que comporta. Aquest dimecres tornarà al lloc on va començar tot, el teatre Ariston de Sanremo, tot i que no concursarà en el festival, sinó que només hi anirà per recolzar en aquest any inèdit, sense públic pel virus.

Sobre el futur, la cantautora va començar a compondre i pensar idees noves al gener, però de seguida va arribar la nominació del Globus d’Or i, amb ella, la revolució, ja que la promoció no li ha donat treva. «De dia treballo amb Europa i de nit amb Amèrica», al·lega, exhausta. Però promet als seus seguidors que alguna cosa arribarà, tard o d’hora. De moment, escoltant temes en diversos estils a l’espera d’aquest «cop» que la captivi, ja que, conclou, «un disc ha de néixer d’una motivació, no d’un contracte».