ENTREVISTA
David Bustamante: «Jo faig un tipus de música que cada vegada es fa menys»
Ni la pandèmia ni les tribulacions personals aturen el cantant de San Vicente de la Barquera, que acaba de treure ‘Veinte años y un destino’, on repassa els seus grans èxits
David Bustamante va teure el 16 d’abril el seu nou àlbum, ‘Veinte años y un destino’, en el qual recopila grans èxits de la seva carrera artística en aquests 20 anys.
-Sembla que va ser ahir quan va començar en la música. ¿Com li han passat aquests 20 anys?
-Em sembla mentida. I és que m’han passat volant. La meva vida ha sigut apassionant des que vaig començar la meva carrera. He viatjat per mig món, he disfrutat de moltes coses i per això volia celebrar una xifra tan rodona. Vint anys, el tango diu que no és res, però és molt. I he viscut molt més del que hauria somiat, he treballat, he compartit amb artistes increïbles... Ha sigut brutal. De fet, aquest disc tinc a tres trossos d’artistes acompanyant-me com Pastora Soler, Antonio Orozco i Pablo López. He treballat amb gent internacional, he treballat amb persones de les quals aprens, de les quals fa goig escoltar. Així que em sento molt afortunat.
-¿Què li ha suposat el llançament de ‘Veinte años y un destino’?
-A nivell personal tornar-me a sentir realitzat. Al cap i a la fi el viscut amb la pandèmia, que ha sigut tan dur i salvatge, el ffet que t’allunyin, el no poder tocar-nos, jo que soc de pell, una persona súpercarinyosa, que és la que reuneix sempre a tothom, m’ha suposat el tornar a renéixer com l’au fènix. El tenir aquest projecte entre mans m’ha fet tenir un objectiu per intentar millorar, trobar la meva millor versió, somriure... i a nivell anímic i psíquic ha sigut una salvació.
-¿És un viatge en el temps?
-Absolutament. Fins i tot molts seguidors m’han dit a les xarxes que els ha fet recordar aquest viatge en què es van enamorar.
-És un disc per celebrar la seva trajectòria. ¿Amb la mort d’Àlex Casademunt s’ha convertit també en un homenatge?
-Quan es va forjar aquest disc l’Àlex estava entre nosaltres, però no et càpiga cap dubte que cada nota està dedicada a ell, perquè és una persona molt especial i se’n va anar d’una manera molt injusta i massa ràpid. De fet, el germà de l’Àlex traurà una cançó, que va gravar en vida i, a més, tots els drets seran per a la Bruna, la seva filla. Així que tots col·laborarem perquè aquesta cançó arribi com més amunt millor.
-¿Quin tipus d’homenatge té previst fer-li?
-Un concert personal i un concert amb els meus companys d’‘Operación Triunfo’. Tenim un xat i just ara estava parlant amb ells.
-¿‘Veinte años y un destino’ el va gestar durant la pandèmia?
-La pandèmia primer em va fer tocar fons com a molts, i després em va donar força en tots els sentits. Vaig aprofitar el temps, vaig fer aquest disc i en vaig escriure un de nou, que sortirà més endavant.
-Dins d’aquest recopilatori de grans èxits, ¿té alguna cançó favorita?
-És difícil elegir-ne una, però n’hi ha tres de molt especials com la de Pastora Soler, que interpreta ‘Además de ti’; Pablo López, que canta ‘Me salvas’, i Antonio Orozco, ‘Miento’. Aquestes són les meves tres cançons favorites en la meva trajectòria i veure’ls a ells, les seves veus, que m’entreguin el seu increïble talent cantant cançons meves és una cosa bonica. És el regal més gran que et pot donar un company en mà.
-¿En aquesta ocasió s’ha implicat enormement en la producció, els arranjaments i en la part tècnica del disc?
-És la vegada que més m’hi he implicat. He treballat a casa de Jacobo Calderón, que era la del seu pare Juan Carlos Calderón, i no he necessitat ni anar a Los Angeles ni a Miami. Tot el procés de creació ha sigut molt emocionant, amb pausa, com una bona olla a foc lent, així surt tot millor.
-¿Aquest disc l’ha fet canviar la manera de treballar d’ara endavant?
-Sí, tinc molt clar com treballaré i, de fet, en tots els projectes que tinc a la televisió, la gira, els concerts que puguem anar fent a poc a poc, i un altre disc, que ja tinc, es portaran de diferent manera, ja que la indústria, el negoci, tot ha anat canviant.
-¿On creu que resideix l’èxit d’agradar un públic de totes les edats?
-Crec que a la gent li agrada la veritat sense artificis, la naturalitat. Crec que jo faig un tipus de música que cada vegada es fa menys. Jo soc melòdic clàssic, m’agraden les balades, m’agrada una orquestració, que la veu estigui pràcticament sense tocar. Imagino que és perquè tinc música ballable, alegre, que els agrada als nens. Tinc cançons amb més lletra, més vers, amb un bon registre i això agrada a un públic més adult, als més exigents.
-¿Durant aquestes dues dècades ha sigut fidel a si mateix i a la seva música?
-Sí, des de la meva manera de ser intento sorprendre i no conformar-me, intento créixer i mostrar coses noves, però sempre al final intento ser jo mateix, perquè al final si et disfresses la gent t’enxampa.
-¿Què és el que el manté amb els peus a terra?
-El meu èxit rau en el fet que sempre m’he sabut envoltar de gent de veritat. Sempre he fugit de palmers, que em diguin el que vull escoltar. Sempre vull ser un més. Quan em conviden o vaig algun acte, m’horroritza ser el centre d’atenció. No m’agrada que se’m presti més atenció de la normal, de la correcta. Una altra cosa és quan jo pujo a l’escenari i allà hi ha l’artista, allà m’espavilo, em moc, m’expresso de forma diferent. Però una vegada quan s’apaguen els focus m’agrada passar desapercebut. No puc viure 24 hores sent artista.
-Després d’aquest temps en la música, ¿què manté el David Bustamante d’ara amb el que va començar?
-Soc el mateix. És que no sé ser d’una altra manera. Jo sempre torno al meu lloc, al meu poble i tinc la mateixa gent. I és que jo no vaig viure sempre sent un cantant, disfrutant de concerts, entrevistes, gires... La meva vida era una altra, la tinc molt present i sé perfectament d’on vinc.
-¿De nen ja somiava amb la música?
-Sempre. Amb 12 anys va ser la primera vegada que vaig cantar en família. Recordo que poc després els meus pares em van portar a classe de música i cant. He mamat la música des de petit. En la meva vida social, a casa sempre hi havia música. El meu pare i els meus oncles canten molt bé, però no són professionals.
-¿Com es descriu a si mateix?
-Soc com un nen que el deixen sortir al pati de l’escola. Jo em prenc la vida així. M’encanta ser alegre, no vull molestar mai a ningú, m’agrada el bon rotllo. Sempre intento que hi hagi bon ambient entre els meus companys de feina. De fet, hi ha vegades que puc estar malament per dins però intento evitar que els altres ho notin. Soc més de regalar que em regalin, perquè m’agrada veure feliç la gent.
¿Creu que hauria arribat fins aquí sense passar per l’Acadèmia d’‘Operación Triunfo’?
Si ets d’un poble de 3.500 habitants i et dediques des dels 14 anys a la construcció, hauria continuat amb la meva vida, però vaig tenir el valor d’apostar pel que volia i de presentar-me a un programa de televisió que això és impensable en un poble de gent senzilla. Imagina’t... Quan vaig passar el primer càsting ja estava content, vaig pensar a veure què passa en el següent i quan vaig veure que passava i entrava a un concurs totalment nou no m’ho creia. I des d’aleshores no he parat, no he parat.
¿Amb quins dels seus companys d’‘OT’ guarda una amistat més gran?
M’avinc amb tots i de vegades fem una quedada i anem a una casa rural per recordar que el que hem viscut és tan irrepetible que només nosaltres mirant als ulls ens entenem. Som com una pinya i que ningú toqui ningú, perquè som com germans.
¿Com es porta amb la premsa del cor?
Ho porto malament. Ells sempre són allà perquè treuen renda a la teva costa. No ho fomento gens. No m’agrada que em facin preguntes incòmodes, fins i tot quan ho fan, els dic gràcies, no parlaré d’això i continuen insistint. I t’esperen al gimnàs, al supermercat quan fas la compra, al restaurant...
-¿Una de les últimes notícies que s’han publicat afirma que s’ha reconciliat amb la seva exdona, Paula Echevarría. ¿Què hi ha de cert?
-Però què en saben, si jo mai m’he portat malament amb ella. Jo mai he parlat amb ells sobre el tema i tampoc he parlat malament de la mare de la meva filla, que hem estat 14 anys casats. No ho entenc, si em coneguessin una mica més, sabrien que jo soc zero rancor. La meva filla és feliç si la seva mare és feliç.
-¿Com porta les xarxes socials?
-Bé, però prefereixo viure a mostrar. La veritat és que no soc gaire actiu, m’agrada compartir alguna foto a Instagram del que em ve de gust i em diverteix, però el meu compte no és una telebotiga.
Notícies relacionades-¿Com s’imagina els pròxims 20 anys?
-Doncs m’imagino veient-nos aquí i parlant de música.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
