Carles Francino: «Que a l’uci del Clínic de Madrid se sentís el soroll del ‘botellon’ al carrer no té nom»

Va perdre sis o set quilos, massa muscular i la veu, una cosa que si ja és preocupant per a qualsevol ésser humà, per a un periodista radiofònic resulta una tragèdia. D’aquesta manera s’havia acarnissat la Covid amb Carles Francino. Però en aquells 47 dies no només va perdre, també va guanyar. Carinyo, molt carinyo. «Si el carinyo fos una hipoteca, jo n’estaria pagant terminis el que em queda de vida», confessava, entre llàgrimes, aquest dilluns a la seva tornada al programa ‘La ventana’ de la SER. Un sentit discurs en què l’emoció també donava pas a la indignació: la que li provoquen les pèssimes condicions en què treballen els sanitaris i la insensata despreocupació dels qui es van arremolinar aquest cap de setmana a celebrar el final del toc queda. «Que a l’uci del Clínic de Madrid se sentís el soroll del ‘botellon’ al carrer no té nom», es queixava.

Havia passat un mes i mig des que va abandonar el programa per precaució, perquè havia estat en contacte estret amb un positiu (al carrer i amb mascareta). Segons el periodista, quan el van enviar a casa, se’n va anar «emprenyat com una mona». «Pensava que era molt exagerat, que feia un any que prenia precaucions, amb controls molt seguits, que soc esportista, que estic fort i que a mi no em podia tocar».

Aviat es va adonar del seu error. Sobretot quan als cinc dies va haver d’ingressar d’urgències. En 48 hores el seu estat va empitjorar. «Inclòs un ictus del qual, afortunadament, sembla que no m’ha quedat cap seqüela». També va perdre pes, massa muscular i la veu. I encara es pot considerar afortunat. «Un contacte estret, familiar molt pròxim, va perdre la vida a l’abril. «I una altra es recupera lentament». La seva dona i els seus fills petits també l’han patit, «tot i que amb menys virulència», deia un Francino emocionat, però també indignat. Perquè ell ha viscut en primera persona, no com a periodista, sinó com a malalt, la situació dels sanitaris.

«¿On han quedat aquells aplaudiments a les vuit de la tarda? ¡És que no paren! I això que hi ha moments en què els notes cansats, espantats també... i emprenyats». I això el porta a una amarga queixa: «¿Com poden no emprenyar-se els infermers que em van atendre amb el que s’ha vist aquest cap de setmana? Que a l’uci del Clínic de Madrid se sentís el soroll del ‘botellon’ al carrer no té nom». Per al col·lectiu, «majoritari per sort, que no ha vist la Covid de prop les al·lusions a morts, a contagiats, a hospitalitzats... doncs com que ja sobren, molesten, ¿no?», ironitza.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Decisions errònies

«Clar que determinats discursos polítics o decisions errònies fomenten aquests comportaments. Però avui no vull entrar en això», deia evitant incendiar-se el també col·laborador d’EL PERIÓDICO, perquè només es vol quedar amb la poca cosa bona d’aquesta terrible experiència: el carinyo rebut. «Ha sigut aclaparador. Si el carinyo fos una hipoteca, jo n’estaria pagant terminis el que em queda de vida». I acabava amb una última reflexió d’algú que ha vist com la vida se li escapava. «Potser hauríem d’invertir més energia en les coses importants de la vida, les que tenen a veure amb els sentiments nobles, a cuidar les persones que estimem, a intentar que aquest món sigui una miqueta millor... I no perdre el temps en baralles absurdes i altres collonades», aconsellava, admetent que, a més de la Covid, potser l’hauria picat «el virus de Paulo Cohelo».