‘Malas mujeres’, l’aquelarre feminista de María Hesse

En els relats dels germans Grimm –i després, de Disney–, «les perverses madrastres són dones fortes i astutes que no depenen de cap home [...]. Si no es dediquessin a matar a tort i a dret, fins i tot podríem admirar el seu enorme talent». Les heroïnes, en canvi, «no mostren ni un bri de voluntat pròpia»: «Blancaneu mai qüestiona la seva madrastra [...] i Rapunzel es resigna mansament a viure desterrada». En canvi, són ells els que viuen l’aventura i els que imprimeixen alè vital a la vida de les donzelles.

Però els famosos contacontes no van ser els primers a construir el nostre imaginari, recorda Hesse. «A la ‘Ilíada’ i l’‘Odissea’, Homer parla de les dones com a objectes de desig dels homes i causa, per tant, de tots els mals (...). Venjatives i boges, mentideres i ambicioses, putes i assassines: allà, a l’Antiga Grècia, es va dissenyar tot el nostre repertori de tares per als mil·lennis venidors». L’exemple de Medusa, la sacerdotessa del relat d’Ovidi, és tremend: després de ser violada per Posidó al temple, a qui castiguen per haver violat el lloc sagrat és a ella (i no l’abusador), convertint per sempre els seus cabells en serps i desterrant-la a la més absoluta soledat.

En la religió cristiana, el coneixement es va transformar en pecat (el mateix va passar abans amb la curiositat de Pandora). «Eva, submisa per haver sortit d’una costella d’Adam, no és dolenta per naturalesa, però sí una mica tonta, i al caure a les xarxes de la serp arrossega amb ella tota la humanitat», escriu irònicament l’autora.

«L’Església va ficar el morro en aquells relats en què la dona pecaminosa té massa poder», assenyala Hesse, i va reescriure personatges com el de Morgana, la cèlebre fetillera de la llegenda artúrica, valenta i ambiciosa en l’escrit original. Pel que sembla, l’esmentada figura va ser retocada el 1220 per l’orde cistercenc, «que es dedicava a erradicar heretges i odiava les dones de manera descarada». Morgana representava tot allò que una dona no podia ser: sàvia, poderosa i sexualment lliure.

En la incipient vida moderna del segle XIX va sorgir un nou gènere, la gran novel·la realista, protagonitzada per «heroïnes insatisfetes i de moral dubtosa». Parlem d’Anna Karenina, Ana Ozores i Emma Bovary. Hesse defensa que si ‘Madame Bovary’ «sobreviu és gràcies al desenllaç de la protagonista, les idees sense sentit de la qual l’acaben portant a la seva pròpia destrucció. Una vegada més, el missatge busca calar en les dones perquè no surtin de la capseta on estan ficades».

«Afortunadament, va arribar Olympe de Gouges per incloure la meitat oblidada de la població en la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, de 1791: ‘Home, ¿ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta’. Així començava el seu document, un desafiament que, unit a les seves simpatia pels girondins, la va portar dos anys després directa a la gillotina». 

Les dones fatals, les dolentes de la pel·lícula (de Lana Turner a Ava Gadner) són «complexes i elegants, intel·ligents i cíniques. Als 40, la cantant Billie Holiday també va integrar aquest grup, i a més es va posar les autoritats en contra per enfrontar-se al racisme: acabava les seves actuacions en viu amb ‘Strange fruit’ (sobre el cos linxat d’un negre penjat d’un arbre). «Sent dona, era clar que havia de ser una boja rematada». ¿L’excusa per tenir-la sota custòdia policial fins a la seva mort el 1959?

Que la ‘princesa del pop’ dels 90, Britney Spears, comencés a treballar des de petita, gestionés les seves gires i les seves finances va estar ben vist fins que es va excedir amb l’alcohol, les drogues i les festes. «Com molts dels seus companys homes –remarca Hesse–. Però quan va arribar la maternitat, n’hi va haver prou amb una ensopegada perquè la titllessin de mala mare». Rapar-se el cap en públic va ser el pretext a què es va agafar el seu pare (i el jutge) per tancar-la com a Rapunzel amb una tutela legal de la qual per fi (una jutge) l’ha alliberat gairebé 14 anys després.