La història de Nena Daconte amb l’alcohol, les drogues i la malaltia mental: «El meu error va ser no demanar ajuda i no deixar de fumar porros»

Quan Mai Meneses (Madrid, 1978) va llegir el llibre d’Ángel Martín en el qual obria la capsa de Pandora dels seus problemes de salut mental es va sentir reflectida com en un mirall. La que va ser la primera expulsada d’‘OT 2’ va arribar a l’èxit amb Kim Fanlo, la seva exparella sentimental, amb el qual va crear el grup Nena Daconte. Però triomfar en la música no li va provar gens. La seva falta d’autoestima la va portar a recórrer a l’alcohol i les drogues i va acabar derivant en brots psicòtics, tal com detalla al llibre ‘Tenía tanto que darte’, editat per Plaza & Janés. Una obra en la qual explica que va passar per una etapa en què parlava amb les plantes i que pensava que podia controlar la pluja. Ha prohibit als seus pares llegir-lo «perquè no pateixin». I l’ha titulat com la cançó que ha marcat la seva carrera, tot i que no sigui de la que se senti més orgullosa. «La vaig escriure en cinc minuts ajudada d’alguna substància», rememora.

Al llibre es defineix de moltes maneres: encantada, pàmfila, despistada, melancòlica, dramàtica, diu que mai ha considerat que el seu lloc fos l’èxit... És una autobiografia i sembla escrita pel seu pitjor enemic.

Quan vaig començar a escriure’l estava molt insegura i volia plasmar aquesta evolució que hi ha al llibre, que després acaba una mica més lluminós. Era una manera d’enfrontar-me al mateix concepte que tenia de mi mateixa, i era bastant dur.

¿Per què explicar ara com va tocar fons? ¿Li ha servit de teràpia? Perquè hi ha qui podria pensar que és una venjança contra el seu passat i contra Kim Fanlo, que no surt gaire ben parat.

El vaig escriure a tall de teràpia, per posar ordre en les meves idees. Quan ja el tenia escrit el vaig guardar en un calaix. Va estar-hi sis mesos, fins que vaig llegir el llibre d’Ángel Martín ‘Por si las voces vuelven’, que explica la seva experiència amb un brot psicòtic, i vaig sentir que no era l’única persona a qui li havia passat això.

La importància de trencar els tabús i donar visibilitat a la salut mental.

Vaig pensar que el meu llibre podria ajudar a ser un referent més en el tema de la salut mental. Per dir que quan tens un problema cal demanar ajuda, i que és important que se’n parli perquè es tregui el tabú d’anar al psiquiatre, a teràpia...

¿L’error que va cometre en la seva pitjor època va ser no demanar ajuda?

No demanar ajuda i no deixar de fumar porros, que ja se’m posaven molt malament. Havia d’haver-ho deixat.

Diu que amb Kim va conèixer la marihuana («em passava el dia fumant porros», escriu) i que li va donar tot el poder sobre la seva autoestima. El descriu com a fred, calculador i absent. ¿Espera una resposta de la seva exparella?

No ho sé, tot i que no em preocupa. Jo he explicat la meva veritat, però hi ha coses que havia d’explicar perquè sempre he estat callada. No ho he fet per fer-li mal ni que es molesti. Fa com 13 anys que no el veig, així que no sé com és ara mateix.

Parla de com ha passat per teràpies i psiquiatres, que ha patit un trastorn bipolar, ansietat, depressió, brots psicòtics, paranoies.. ¿Com està ara?

Estic bé, medicada per no tenir psicosi, però bé.

¿És una cosa que es pot superar o un no està realment curat mai?

A mi m’han dit que no, però ho intentaré. Tinc aquesta esperança. Quan el meu metge m’ho permeti, tornaré a deixar la medicació a veure què passa.

Confessa que es va enganxar a les paranoies, que la treien de la monotonia perquè la seva vida era com en un videojoc.

Això li passa a molta gent, me n’he adonat després d’escriure el llibre. És com si el món real de vegades resultés una mica anodí i, en canvi, l’altre és com viure en un somni constant i on a més tu ets el centre de l’univers.

Explica que treballar en la música li provava fatal, que era la seva kryptonita. ¿Com ho viu ara? Perquè el març vinent traurà disc.

El que em passava amb la música era que el meu nivell d’autoexigència era molt alt, competia tant amb mi mateixa i intentava ser tan perfecte que em feia molt mal. I ara és al contrari: ha baixat el meu nivell d’expectatives cap al que puc arribar a aconseguir, conec les meves limitacions i els meus talents, perquè en aquella època em menyspreava.

Parlant d’autoestima... Arriba a escriure: «Mai he tingut massa caràcter i en la meva vida acaba opinant fins i tot l’apuntador».

Ara ja no és així, però si em descuido podria tornar. Tinc aquest defecte, em costa la confrontació, dir que no, posar els límits en el moment en què he de posar-los.

¿‘OT’ va fer que una persona amb baixa autoestima com vostè veiés com s’aguditzava aquest problema? Perquè allà la comparaven amb la resta de companys.

Jo crec que sí, que va afectar una mica. En el primer moment no ho vaig veure, em reia una mica de l’experiència que estàvem vivint, deia que era la telonera dels nois d’‘OT’. Però veient-ho des de la distància, sí que va deixar una ferida important, perquè si no l’èxit no m’hauria provat tan malament. Tota l’estona pensava que no tenia talent.

El seu moment de més èxit, amb Nena Daconte, el va viure com un infern. «El fet d’estar triomfant no em provava gens. La culpa em devorava per dins», diu al llibre.

Tenia la síndrome de la impostora, pensava que no em mereixia tot el que estava aconseguint.

Es va enganxar als porros i a l’alcohol. «La millor època de la meva vida està amagada en una boirina. No recordo gairebé res», assegura. ¿Es va enganxar per la falta d’autoestima o perquè no sabia digerir l’èxit?

Jo vaig començar per curiositat. Quan fumava porros al principi, era com si se m’encenguessin llums al cervell, sentia la música en tres dimensions. Tot es va torçar quan va començar la pressió, l’estrès, el cansament físic... Això va ser el que va començar a fer que em comencés a ratllar amb les persones, a ser molt susceptible i em molestés tot. Al llibre, al capítol de Nena Daconte gairebé no li vaig dedicar pàgines perquè no recordava gairebé res.

Al llibre fa també una crítica a la indústria discogràfica. Comenta que es va pactar que només sonarien set cantants d’‘OT’ a la ràdio, i vostè no era a la llista. ¿Va sentir rebuig per part d’altres artistes per haver estat a ‘OT’?

Jo no tant, perquè de seguida, amb el nom de Nena Daconte, va quedar diluït que jo havia sigut ‘triunfita’, però sí que altres companys m’ho han dit. A partir de l’edició d’Amaia i Aitana tot va canviar, però sí que hi va haver una època, la del nostre any, que ens miraven per sobre de l’espatlla.

¿Per què ha prohibit als seus pares llegir-se el llibre?

Perquè no pateixin. Quan vaig tornar de Barcelona ells ja em van donar un cop de mà, però tot això ha quedat en el passat. No vull que indaguin ni remoure coses.

¿Se l’ha llegit el seu marit, que va ser el seu antic amic de la facultat?

Sí. Si no m’hagués recolzat, no l’hauria publicat. El paper de l’acompanyant és fonamental. De vegades ens n’oblidem perquè estem molt centrats en nosaltres mateixos, en la nostra malaltia, i les persones que ens acompanyen ho passen pitjor fins i tot perquè no saben què dir ni què fer.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Els seus fills tenen 10 i 8 anys. ¿El llegiran quan siguin més grans?

Quan arribi el moment haurem de tenir una conversa sobre les drogues, l’alcohol, els efectes que poden arribar a tenir a llarg termini... Però aquesta conversa la tindran també tots els pares.