Luján Argüelles: «Vaig sentir que era en una claveguera emocional estratosfèrica»

-Està de tornada per partida doble, un programa propi a Netflix (A quién le gusta mi follower?'’) i un llibre (‘Aprendiendo de nuevo a vivir’), en el qual es despulla emocionalment.

-Són temàtiques diferents. Un és entreteniment i l’altre és un llibre de reflexió, d’autoconeixement. Però no he parat de fer coses fins i tot en pandèmia, que vaig gravar publicitat i programes amb Santi Millán. El fet que no estiguis en ‘prime time’ no significa que no facis coses. També tinc una empresa de micromàrqueting segmentat: fem anuncis absolutament personalitzats per a empreses. Soc sòcia fundadora de Snipett. Hem desenvolupat un codi, amb el qual hem guanyat concursos internacionals. I vinc de presentar un esdeveniment que es diu Club de Capitanes, que reuneix dones de la indústria, del comerç i de la ciència...

-¿Com se li va ocórrer la idea del ‘dating’?

-A la televisió van decidir que els programes que jo presentava ja no tenien cabuda. Però no hi estava d’acord. La idea em va sorgir el 2018, i després l’he pogut portar a terme a Netflix. El programa es veu als 192 països on opera la plataforma. ¡Al·lucinant!

-¿Ha firmat per més temporades?

-Per a mi és projecte conclòs. He disfrutat moltíssim amb ell, però ara Déu proveirà. Ja estic amb una altra història, que hem firmat, però de la qual encara no puc avançar més, i prefereixo que Déu no proveeixi gaire encara [rialles]. És un projecte a la televisió que exigeix una dedicació extrema. ‘¿A quién le gusta mi follower?’ és una realitat, és allà. És la màgia de Netflix, que allà farà el seu recorregut i arribarà a públics diversos. Podrem analitzar-ho amb serenitat.

-I, de nou, torna a fer de presentadora-matrimoniera...

-Sí. Em sembla molt divertit, m’ho passo molt bé. Crec que l’ésser humà, quan s’està enamorant, vibra amb una energia molt alta, que és la de l’amor, la més alta de totes.

-¿Ha recorregut alguna vegada a les xarxes per tenir cites, com els participants del programa?

-La veritat és que no. Però he descobert que a través de les xarxes hi ha molta gent enviant ‘focs’.

-I a més de propiciar ‘matches’ en un nou ‘reality’ s’atreveix amb un manual de creixement personal.

-Va sorgir durant una reunió amb l’editorial, La Esfera de los Libros. Em van proposar que escrigués alguna cosa. Els vaig dir que tenia moltes coses al cap que volia portar a la pràctica, i que un llibre requeria molta concentració, i, a més, no és la meva zona de confort. Però si d’alguna cosa podia escriure era del procés que he viscut després de la pandèmia, de com ha canviat la meva manera d’entendre la vida.

-Relata el moment en què va sentir el ‘clic’, quan la seva filla Miranda, de 7 anys, li va fer «la pregunta més estremidora i més encertada» que li han fet en la vida: ‘Mama, ¿ets feliç?’

-L’estiu del 2020 em separo, és el meu primer estiu sense la meva filla, ella se’n va de vacances amb el seu pare, jo em quedo sola. Això, sumat que professionalment no estava al lloc en el qual jo volia ser, va fer que em sentís en una claveguera emocional de dimensions estratosfèriques. Vaig pensar ‘¡fins aquí!’. Ara sé, després de sis mesos d’aprenentatge, i de tot el que he llegit, i en el que m’he format, que la vida et parla, et dona senyals. Si venia de boca de la meva filla, havia de reaccionar, ella és la meva gran mestra. 

-¿Solia abans llegir manuals d’autoajuda?

-No. Durant la meva adolescència sí que vaig tenir un període de lectures en l’àmbit de la psicologia, però després, amb la voràgine professional i de la meva filla, només llegia sobre actualitat, política, biografies... El meu ‘coach’, Pau Calap, em diu que ha tingut milers d’alumnes, però cap ha fet una immersió tan brutal com jo. No va ser fàcil, perquè quan em començava a ensenyar el ritual de la meditació, de l’agraïment, de les pàgines matutines... jo em deia ‘aquesta senyora està fatal del cap’. Em sentia molt ridícula. Però en veritat ha sigut una cosa màgica.

-¿Ha renascut com l’au Fénix?

Exacte. Em sento molt diferent. Jo era molt obsessiva, molt pessimista, molt ancorada en la por, el que passa és que tenia una força de voluntat devastadora i aconseguia les meves metes a base de voluntat. No per entusiasme i optimisme. Ara sí soc tremendament optimista i entusiasta, no perquè em neixi, no; perquè m’ho treballo. Això és igual que quan has de fer esport per estar fort. Ara abraçada fins a la meva vulnerabilitat, perquè és quan estic més receptiva.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

-S’ha muntat fins i tot un ‘kit’ de supervivència, per quan venen mal dades.

-S’ha de ser constants, no podem abaixar els braços. I s’ha d’agrair. Dormim en un matalàs formidable, obrim l’aixeta, i surt aigua, tenim sanitat pública, escoles... No és una lectura ni bonista ni cega de la realitat. És clar que hi ha coses per solucionar, però això és la vida: creixement, acumular experiències... Algú pot pensar, ‘és clar, des de la teva posició’ és fàcil. Però compte, que jo vaig sortir d’un poble de mil habitants, el meu pare és carnisser... i he hagut de transitar per molts llocs molt foscos. Hi ha cicatrius sota dels galons que veieu. La diferència és que ara he canviat la meva actitud.