Club d’Estil d’EL PERIÓDICO

Azzedine Alaïa, l’últim modista que encara cosia els seus vestits

Parlem amb Olivier Niklaus i amb Farida Khelfa, el director i una de les models protagonistes del film sobre la vida del gran dissenyador francotunisià d’alta costura. El festival Moritz Feed Dog obre foc dimecres amb aquest ‘outsider’ de la indústria que va regnar a l’era de les ‘top models’ amb la seva roba sexi i empoderadora

FUNDACIÓN AZZEDINE ALAÏA / MORITZ FEED DOG

Westwood, Alaïa i Miró, tres genis irrepetibles, copen el cartell del Moritz Feed Dog 2023

Una placa al 18 de Rue de la Verrière de París recorda que allà era on Azzedine Alaïa tenia el seu taller, botiga, habitacions de convidats i la casa. Avui allotja la seva fundació, ja que, el 2017, una caiguda va deixar el «modista que va esculpir les dones» en un coma irreversible. El seu ‘maison’ continua actiu, vestint clientes com Rihanna, que va lluir un dels seus ‘looks’ de transparències i cuir negre a l’alfombra vermella dels Oscars. I el seu llegat continua també molt viu gràcies a treballs com el film ‘Azzedine Alaïa: The Couturier Who Shaped Women’ (2022), un homenatge del director Olivier Nicklaus al modista francotunisià, que va reinventar la silueta femenina i va regnar a l’era de les ‘tops’ als 80 i 90 amb la seva roba sexi i empoderadora. Va anar per lliure sense publicitar la seva marca ni sotmetre’s a l’esclavitud del calendari oficial de desfilades de la indústria.

Amb aquesta cinta quedarà inaugurada, dimecres vinent, la setena edició del Moritz Feed Festival (MFD), el festival de cine documental de moda de Barcelona. Abans de la seva estrena, parlem amb el cineasta i una de les protagonistes de la pel·lícula, Farida Khelfa, la maniquí, musa i amiga del geni que tenia entre les seves fanàtiques dones tan dispars com Greta Garbo, Grace Jones, Tina Turner, Lady Gaga, Madonna, Kim Kardashian i Michelle Obama.

Tot i que el sector «coneix perfectament la importància del treball d’Azzedine Alaïa en la història de la moda, potser no és tan obvi per al públic en general», observa Nicklaus sobre l’oportunitat de la seva pel·lícula. Admet que gran «part de responsabilitat la va tenir el modista, que sempre s’allunyava de les càmeres». Però precisament aquella «discreció» va ser clau per iniciar el seu treball de documentació per al film, amb un missatge final que podria resumir-se també com «l’epopeia d’un nen pobre, petit i homosexual nascut al camp de Tunísia que va arribar a ser un dels modistes més respectats de París i que va vestir les celebritats del moment». «La seva vida demostra que pots néixer molt lluny de la indústria i, tot i així, trobar un camí per tu mateix», resumeix.

Icones de la cultura magribina

Als 80, quan l’ex ‘top’ Farida Khelfa, nascuda a Lió però de pares algerians, es va convertir en la musa d’Alaïa, tots dos es van convertir en el símbol del triomf de la cultura magribina per a la joventut a França. «Encara em sorprèn quan escolto els nois que em diuen pel meu nom per la Setmana de la Moda de París. ¡Tenen 20 anys i saben el meu nom! Tot ho dec a Azzedine», confessa la també actriu.

Nicklaus, que ja va parlar del treball d’Azzedine en la seva trilogia ‘Fashion Pack’ (2012) –el segon episodi, ‘Antifashion’, i el tercer, ‘Go global’, també es projectaran a l’MFD–, explica que en vida va perseguir el ‘couturier’ en diverses ocasions per fer un documental sobre ell. «Resulta que jo vivia a dues illes de la seva seu a París, així que me’l trobava amb freqüència en una botiga de queviures que als dos ens agradava, a la ‘rue’ Rambuteau. Cada vegada li deia que faria una pel·lícula [sobre ell] i cada vegada em responia que no», recorda. Així que després de la seva mort, el 2020, va parlar amb la fundació del modista, que el va ajudar en el seu projecte: «Em van proporcionar arxius, vídeos dels xous, de moments privats, fotos...».

Lagerfeld, un «enemic»

El món de la moda ha canviat molt; també quan encara vivia Azzedine. «Avui els dissenyadors són directors artístics que cobreixen els 360 graus de cada aspecte d’una marca. És el model inventat per Karl Lagerfeld, ¡un dels enemics més coneguts d’Azzedine! És a dir, ara els dissenyadors pensen més en la identitat de marca que a tallar i cosir els vestits ells mateixos. No veig cap equivalent en els grans noms de la indústria d’avui», opina el director, que compara la manera de treballar d’Alaïa amb la de Balenciaga. De fet, «Azzedine tenia una enorme col·lecció de 20.000 peces dels seus predecessors en l’art de fer vestits, de Poiret a Balenciaga, de Madame Grès a un guant que va pertànyer a Michael Jackson». Aquest aspecte, el de l’admiració i el col·leccionisme, serà la trama d’un pròxim documental de Nicklaus, que confirma l’«enorme respecte» que sentia pel «mestre» de Getaria: «Després de comprar els seus vestits, els descosia per entendre la seva arquitectura».

Alaïa –un cognom que, per cert, té origen espanyol, d’Alaya– també va plantar altres grans firmes, com Dior. Com recull el documental, el jove nouvingut a París el 1956 va treballar una setmana als seus tallers, fins que «el van fer fora quan [van succeir] els esdeveniments d’Algèria i per no tenir els papers en regla». La «justícia divina» va arribar dècades després. El 2011 la ‘maison’ li va trucar després d’acomiadar el seu llavors director creatiu, John Galliano, per haver proferit insults antisemites contra una parella en un bar de París. «Ja era tard. En aquell moment, Azzedine tenia la seva pròpia firma, li anava molt bé i, sobretot, disfrutava de la llibertat d’anar al seu ritme», afirma Nicklaus, que opina que «aquesta manera de no doblegar-se al sistema és un valor que connecta molt amb la generació més jove».

«Escultor» del cos femení

Un altre dels seus grans èxits va ser saber sublimar el cos femení, assenyala Farida. Potser perquè es va criar amb la seva mare, la seva germana bessona i les seves ties, potser perquè va estudiar escultura en Belles Arts, va saber entendre l’esperit de les dones millor que ningú i veia virtuts on nosaltres només vèiem defectes, explica la model. Ho va fer amb les seves primeres clientes, de l’alta societat de la capital del Sena, i ho va aconseguir després amb tota plèiade de ‘top models’, de les quals no només se li atribueix la seva creació com a concepte, sinó que també va arribar a acollir-les a casa seva. Des d’Elle MacPherson, Linda Evangelista i Cindy Crawford fins a Naomi Campbell.

Notícies relacionades

Campbell, explica Nicklaus, «va arribar a París amb 15 anys per desfilar per a Azzedine. Però va perdre les maletes i els papers en el viatge. Ell va trucar a la seva mare per assegurar-li que es cuidaria de Naomi. Per això, des d’aleshores, ella l’anomenava «pare». Quan ella sortia de festa a la nit, ell sempre es preocupava que tornés a dormir prou aviat per rendir en el xou de l’endemà».

«Les models com Naomi es quedaven a dormir a casa d’Azzedine en lloc d’anar a un hotel anònim. Els va donar aquest ambient familiar que no van poder trobar en altres cases de moda. ¡Ell els donava roba [vestits de cuir, caçadores amb cremalleres, ‘leggings’ i faldilles ajustades...] que les feia absolutament boniques i poderoses! El més graciós és que, per aquesta relació amical, els pagava molt menys que, per exemple, Versace, també molt famós per utilitzar ‘top models’ en les seves desfilades», destaca, entre rialles, el cineasta.